En Tomàs va entrar a treballar a l’hotel com ajudant
de recepció després de diplomar-se en empresarials. Vint anys després, havia
arribat a director. Malauradament, la crisi va esclatar i va ser acomiadat. Fa
tres anys que no troba feina. Va cobrar la prestació substitutòria durant sis
mesos, però l’ajuda es va acabar. L’explicació: en Tomàs no té fills, no té
responsabilitats familiars.
Na Laura és economista. Treballava a una important
consultora multinacional. Els seus dos fills varen créixer en un ambient de
benestar econòmic que els va permetre estudiar una carrera. Ara són majors
d’edat i viuen a l’estranger. Malauradament, na Laura va ser acomiadada fa
quatre anys. En fa dos que es va separar. El mes qui ve el banc li prendrà
l’apartament, ja que no té cap ingrés i no li arriba per pagar la quota de 200
€ que li queda de l’hipoteca que va fer quan les coses anaven bé. No pot
accedir a cap ajut perquè els seus fills son grans, s’han independitzat i ella
no ha de suportar cap càrrega familiar.
Aquestes dues històries reals són exemples d’una
problemàtica que l’AMPEB, l’Associació d’Aturats Majors de les Balears, ha
començat a denunciar amb una campanya que esperen fer arribar a totes les
institucions: les persones que no tenen càrregues familiars no tenen accés a
cap tipus d’ajut de part de cap Administració pública un cop esgotats els
limitats mecanismes existents.
AMPEB es va constituir l’estiu de 2014 per posar de
manifest la problemàtica de les persones aturades majors de 45 anys. A les
Illes Balears hi ha més de 40.000 persones que es troben en aquesta situació.
L’Estat espanyol contempla ajuts de 400 € mensuals per
a aturats majors de 45 anys que han esgotat la prestació contributiva i la
posterior ajuda familiar de 426 €, que té una limitació màxima de sis mesos.
Malgrat això, si l’aturat no té fills ni altres persones al seu càrrec, només
es pot rebre aquest ajut durant un màxim de sis mesos. Per tant, després de la
prestació contributiva, es pot rebre un ajut per un màxim d’un any i, després,
el silenci.
El mateix passa amb tots aquells programes,
convocatòries de cursos de formació i similars, que depenen de les
administracions locals: es prioritzen aquelles persones que tenen fills menors
o altres persones a càrrec. La simplificació dels procediments d’adjudicació
millora la tramitació administrativa de les sol·licituds, però pel camí es perd
el rigor i el sentit de la justícia distributiva. I un cop més, hi ha un
col·lectiu de persones que són translúcides per a les institucions.
En un altre ordre de coses, AMPEB també ha denunciat
que, malgrat haver signat un conveni de col·laboració amb la Federació Hotelera
de Mallorca, aquest estiu que ha estat tan bo, que hem batut tots els rècord de
visitants, d’ingressos i de beneficis, AMPEB no ha rebut ni una sola petició de
la Federació per a contractar un aturat major de 45 anys. Mentrestant, es publiquen ofertes de treball de 40 hores
setmanals que es formalitzen en contractes de 10 hores i a canvi dels què els
treballadors n’acaben fen 60 i més. Neoliberalisme econòmic, en diuen.
L’Estat pot gastar sense mesura en submarins que no
suren, helicòpters que no volen o trens d’alta velocitat que no circulen per
falta de passatgers. Tanmateix, les retallades que suposadament han imposat les
autoritats europees sempre resulten ser una excel·lent excusa per maquillar el
cinisme del Govern espanyol.
Sabem qui són: el PP, la dreta econòmica i
empresarial, el Govern d’Espanya, l’oligarquia econòmica (radicada a Madrid, a
Palma o a Eivissa): tots provenen d’allà mateix. Viuen d’esquena al conjunt de
la societat, preocupats únicament per a perpetuar una situació d’explotació que
els beneficia des de fa segles. A l’altre costat, l’anomenada classe mitjana –
aquesta entelèquia del segle XX - , els pobres, la majoria silenciosa i
resignada, els qui s’han de matar treballant quaranta hores setmanals o més tan
sol per pagar les factures, sense cap esperança de millorar la seva qualitat de
vida. Mentrestant, els xerrameques de la postmodernitat ens prediquen que ja no
hi ha ni dretes ni esquerres, que són cosa del passat. I així ens va. Afortunadament,
hi ha col·lectius com AMPEB que tenen clar quina és la seva – nostra – lluita.
Un ‘bravo’ per AMPEB.
