14/9/16

Espanya dona l’esquena a la lluita contra la sida

El Fons Mundial  de Lluita contra la Sida, la Tuberculosi i la Malària és una fundació constituïda el 2002 i que agrupa governs, societat civil i entitats en la recaptació de recursos econòmics destinats a finançar programes que permetin acabar amb aquestes malalties. La lluita contra la malària, la sida i la tuberculosi té un impacte global en la mesura que no hi ha fronteres quan es tracta de la hipotètica expansió d’un agent patogen. Espanya, que entre el 2002 i el 2010 va figurar entre els vint països que més havien contribuït - al voltant de sis-cents milions d’euros -, va interrompre les seves aportacions el 2011.
No hi ha hagut representació espanyola a les darreres reunions de la Fundació. Encara que hi va haver un anunci oficial, el 2012, que Espanya recuperaria la seva participació, amb una xifra irrisòria – 10 milions d’euros -, l’aportació no s’arribà a materialitzar. Seguidament, el 2015, hi tornà a haver un anunci oficial que tampoc no s’arribà a complir. En un exercici de cinisme que només pot ser protagonitzat pel Partido Popular, durant tots aquells anys, les retallades imposades per la Troika europea van ser l’excusa utilitzada pels mateixos que havien votat a favor de les citades retallades.
Enguany, a una setmana de la cimera que la Fundació ha de celebrar a Mont-real, tots els partits polítics espanyols han pactat recuperar-ne la contribució i estam a l’espera de veure si l’anunci fet pel PP, que hi enviarà un representant amb una proposta econòmica, es fa realitat o si queda, un cop més, en un simple brindis al sol.
El Govern en funcions explica que l’absència de govern a l’Estat espanyol representa un nou fre a la participació espanyola i a la concreció d’una xifra. Mentre països com Itàlia, un cop van sortint de la crisi, s’han compromès a aportar 100 milions d’euros a la lluita contra aquestes malalties, els representants espanyols es neguen a concretar. La proposta anunciada pel PP consistiria a perdonar un deute de 17 milions d’Euros que Camerun, Etiòpia i la República Democràtica del Congo tenen amb Espanya, sense disposar de cap eina legal per decidir si aquest deute és legítim o no. Tots els altres partits ja han considerat que aquesta proposta és clarament insuficient, encara que les posicions són diverses: Mentre el portaveu de C’s a la Comissió de Sanitat del Congreso ha manifestat que “sense govern no hi ha pressuposts, i sense pressuposts no hi pot haver donació”, altres grups denuncien que, si hi ha una voluntat real de participar, existeixen vies legals suficients perquè el Parlament n’autoritzi la despesa.
Aquest és un exemple més de com les grans decisions polítiques afecten la vida de molta gent. El 2011, a Espanya hi havia unes 125.000 persones contagiades pel virus de la sida i l’índex de mortalitat era d’un 50%. Cada any es diagnostiquen més de 3.000 noves infeccions.
Mentrestant, els dirigents d’un i altre costat s’acusen mútuament i es fan responsables de mantenir el bloqueig a la investidura d’un candidat a presidir el Govern de l’Estat. En el rerefons, tots sabem quina és la veritable causa d’aquesta situació: l’adoració sacrosanta a l’article 2 de la Constitución, aquell que estableix “la indissoluble unitat de la Nación espanyola”. La negativa espanyola a reconèixer el dret a la lliure determinació de la sobirania de les nacions de l’Estat impedeix als dos possibles candidats comptar amb els suports suficients per poder iniciar la nova legislatura.
Espanya prefereix veure morir els seus fills abans que consentir que un poble posi urnes als carrers. Mai en la història de cap país occidental s’ha vist que durant tants anys la gent surti massivament al carrer per demanar, pacífica i cordialment, poder expressar la seva voluntat. I tanmateix, observam estupefactes com Pedro Sánchez exigeix una renúncia als catalans o com Inés Arrimadas manifesta que el seu partit mai no acceptaria el resultat d’una votació sobre la independència de Catalunya.
Mentre aquestes coses passen més enllà del Puig Major, s’estrena una nova regidora a l’Ajuntament de Palma: és l’amiga Helena Paquier, qui ha promès el càrrec “per imperatiu legal, sempre reconeixent al dret a l’autodeterminació del nostre poble com a part dels Països Catalans”. La fórmula emprada per la nova regidora fa explícit un fet inqüestionable, per molt que reneguin els cadells de Castella. Els espanyols pensen que el que passa al Principat no va amb ells i proclamen orgullosos la seva ignorància. El cert és que, mentre llegim aquest article, un ésser humà haurà mort per causa de la sida, la tuberculosi o la malària. I el Govern d’aquesta Espanya que, pretesament, tant es preocupa pels seus súbdits – que no ciutadans -, sigui per acció o per omissió, n’és responsable directe.