Aquest cap de setmana he gaudit del privilegi d’escoltar i aprendre de les ponències presentades a les jornades de debat “Un esborrany de país”, organitzades per les Fundacions Emili Darder i Ateneu Pere Mascaró.
Moltes serien les aportacions a destacar per part d’una trentena de ponents sobradament preparats, els quals han analitzat el present i el futur del nostre poble en un hipotètic escenari d’autodeterminació. M’agradaria deixar constància inequívoca de la meva admiració pel gruix de les propostes presentades i centrar-me, a benefici del debat, en aquelles elements que me generen una lleugera discrepància.
Principalment, he de dir que la tesi del fet insular com a pilar de la reconstrucció de la sobirania segrestada el 1715 me sembla la constatació que l’espanyolisme sociològic ha triomfat. El projecte castellà de "divide y venceras" sembla haver tingut tant d'èxit que fins i tot nosaltres hem renunciat a allò de “diguem-li Catalunya”: Hem acceptat que la única nació política possible per aquells qui aspiram a desconnectar d’Espanya haurà de ser la nació emotiva, és a dir, l'illa. En aquest context, qualsevol referència a la nació completa – Catalunya - sembla un error tàctic del passat que cal superar.
Diguem-li relativisme pragmàtic; manteniment d’una ambigüitat programada per satisfer per igual al màxim de possibles votants; un cert populisme “filo-podemita” basat en la indefinició; reivindicació de conceptes líquids com “nacionalisme útil”; una concepció del sobiranisme que – diuen - podria ser, eventualment, independentista o no; o postures especulatives, disposades a rebaixar les nostres demandes sempre que l'Estat espanyol donàs a les Balears els mateixos privilegis econòmics que tenen avui Andalusia o Extremadura.
Potser aquesta manera de veure les coses sigui encertada i ens permeti augmentar la penetració social del sobiranisme i ens haurem de felicitar si s’aconsegueix aquest objectiu. Però hi ha una narrativa que ens defineix i que no podem abandonar. Amb el Principat i amb el País Valencià no ens uneixen simples interessos econòmics o altres consideracions de caire utilitarista. Tenim una llengua, una cultura i una història comunes. En especial, tenim una història de lluita i de resistència front a un adversari comú molt poderós (Espanya). Si no entenem que, com diu Albert Pont, l'objectiu ha de ser necessàriament la desintegració d'Espanya, si no entenem que nomes destruint Espanya podrem arribar a ser, si pensam que la lluita per reafirmar cada illa com a subjecte polític sobirà ens pot fer obliterar la troncalitat inqüestionable que tots som, ens agradi o no, catalans, aleshores no hi tenim res a fer, més enllà de guanyar – potser - eleccions i gestionar les misèries de l’autonomisme a partir dels roïssos que cauen de la taula dels castellans.
Guanyar eleccions és important. No en faltaria d’altre! Però me fa l’efecte que hi ha un “gap” entre els sobiranistes de la meva generació i els d’aquesta nova generació de joves que pensen el país des d’una certa especulació ideològica, des d'un possibilisme a curt termini, aparentment disposat a subordinar la defensa de la llengua, les arrels i la història a un hipotètic creixement social. Es tracta de joves politòlegs, acadèmicament molt qualificats, que ens expliquen que la gent que viu a Mallorca, avui, ja no se sent identificada “amb l'èpica de l'aventura cristiano-feudal duta a terme per Jaume I” (potser d'aquí el feble interès a recuperar la Diada del 31 de desembre); que inventen gegants –molins fàcilment criticables (com un pretès identitarisme etno-lingüistic de perfil essencialista present en les generacions anteriors, que jo no he sabut identificar); que semblen patir una edípica necessitat innecessària "d'assassinar el pare" per tal de reafirmar-se.
No puc ocultar la meva inquietud davant aquesta forma de possibilisme de dubtosos resultats. Tanmateix, ells són el futur. Cal cedir-los la paraula i fer l'esforç perquè la reticència no sigui un obstacle per bastir un projecte d'acció política unificat, concret i capaç de resoldre les necessitats d'aquest país que no hem estat, encara, capaços d'identificar. Vull pensar que, per sobre de les diferències d'anàlisi social, trobam espais de confluència, perquè, a banda de pensar el país que volem, ens cal posar-nos, tots plegats, en acció.
