Aquesta setmana passada ha tancat les portes, de
manera definitiva, el Bar Sastre de Pina. Un lloc on hi he passat moltes hores
i on he viscut moments molt especials durant els darrers setze anys. Tot un
símbol d’una forma de vida que cada cop és més infreqüent.
Corria l’any 1999. Dos llonguets, com érem la meva
parella i jo, anàvem cercant una casa per mudar-nos. Havia nascut el nostre
fill i ens feia il·lusió criar-lo i veure’l créixer en un entorn no urbà. Van
ser mesos de cercar per molts pobles i llogarets, partint de la premissa
aristotèlica que es necessita tot un poble per educar una criatura. Volíem
fugir de la ciutat, però sabíem igualment que una casa aïllada al mig del camp
tampoc no seria una opció. De sobte, aparegué una oferta a un lloc que gairebé
no surt als mapes, un llogaret del qual havia sentit a parlar però on, ho he de
reconèixer, mai no hi havia estat abans.
Agafàrem carretera i ens plantarem a Pina. Hi trobàrem
quatre carrers mal comptats i una plaça amb una església i dos cafès. A
l’atzar, vàrem entrar en un d’ells i ens trobàrem amb quatre taules i un home
de mitjana edat al darrere de la barra. L’amo del bar ens va voler explicar,
amb pèls i senyals, que Pina no tenia cap interès, que no era un lloc per
viure, que no hi havia cap tipus de servei, ni farmàcia, ni botigues, ni locals
d’entreteniment; res que pogués ser valorat segons els criteris de la vida
moderna. En definitiva, que no ens ho recomanava de cap de les maneres.
Contràriament a les intencions d’aquell bon home, allò
ens va fer decidir i dues setmanes després signàvem el contracte de compra. Al
cap i a la fi, intentar protegir els seus paradisos particulars és el que faria
qualsevol mallorquí assenyat. De llavors ençà, la conversa amb en Pedro de Can
Sastre ha fet part de la meva llista de petits plaers quotidians.
Se’ns fa molt complicat imaginar les horabaixes del
dissabte amb Can Sastre tancat. Perquè tothom que hi hagi estat mai sap que Can
Sastre no ha estat només un bar. Ha estat la concreció d’aquest principi
fonamental que mencionava a l’inici d’aquest escrit atípic: que cal tot un
poble per educar una persona. Can Sastre ha estat l’ànima d’aquell llogaret:
allà s’hi han guardat les claus de l’església amb la mateixa cura que les de la
pista de tennis. Allà naixé el COF i el Club de futbol. Allà s’hi han gestat
any rere any les festes dels Sants Metges Cosme i Damià; els sopars a la
fresca, amb el corresponent espectacle de ‘playback’ obert a la participació de
tothom; l’organització del lliurament dels regals dels Reis als infants – i no
tan infants; els debats més apassionats sobre el darrer esdeveniment i, per
descomptat, allà hem compartit totes les alegries que ens ha donat el Barça en
les seves fites més transcendents.
Però tot s’acaba en aquesta vida i na Maria Sastre,
que és qui mana a la casa, ha decidit girar clau després de dècades de servei a
la gent. I tots els qui estimam Pina ho ploram com una pèrdua personal perquè,
qui més qui manco, ja siguin pineros de soca-rel o ciutadans empeltats com jo, hem
contemplat any rere any com els nostres fills entraven a Can Sastre per demanar
una pilota i, de passada, agafar una llepolia. Fins que, de sobte, arriba un
dia en què aquell fill et sorprèn demanant una canya de cervesa i saps que la
feina està feta. Això sí, amb l’ajuda indescriptible de tota la gent que ens
ensenya que, als pobles petits, la gent es saluda quan es creua pel carrer.
Ara que
el meu fill és major d’edat, estic segur que vàrem prendre la decisió correcta:
créixer, educar-se i convertir-se en un ésser humà adult i responsable és una
odissea que es viu d’una manera molt especial a llocs com Pina, on persones com
la família Bibiloni Sastre fan realitat aquesta màgia cada cop més improbable
que és, en ple segle XXI, educar una persona. Per com, potser sense saber-ho,
ens heu ajudat, i per algunes altres coses que romandran com un secret de
confessió entre vosaltres i jo, vos prec, Pedro Bibiloni, Maria Sastre, Xisco,
Cati i Antònia Maria Bibiloni Sastre, que accepteu aquest petit homenatge
particular. Sempre estaré en deute amb vosaltres.