Fa uns mesos vaig gaudir d’una conversa improvisada amb dues persones que em donen vint voltes en saviesa i que em mereixen el màxim respecte intel·lectual i polític. Parl dels professors Damià Pons i Joan Mir, amb qui vaig coincidir en ocasió d’unes jornades de debat organitzades per les Fundacions Emili Darder i Ateneu Pere Mascaró. La conversa anava sobre quins són els conceptes que més ens escauen a l’estratègia política de totes les persones que, com a mínim, tenim per certa la idea que Espanya, com a Estat, no ens ha estat gens amable i que, per tant, com més aviat tinguem la possibilitat de marxar, millor.
La conversa anava de la incòmoda sensació que - els deia - m’entra cada cop que sent la paraula mallorquinisme: Tota la xavacaneria que qualsevol de nosaltres podria lligar a figures insubstancials d’una mal anomenada escena cultural mallorquina aquestes que durant els darrers anys de govern de la dreta han omplert fins al fàstic la graella de la nostra televisió pública, em ve al cap en sentir parlar de mallorquinisme. No cal dir noms. Tots sabem de qui parlam.
A causa d’aquests personatges de pa amb fonteta, la paraula em sonava a menysteniment del sentiment i l’aspiració a realitzar un projecte polític comú amb tots els territoris de la República Catalana que volem. Malgrat tot, l’argument dels meus interlocutors anava en una línia que em va fer pensar que potser el meu prejudici podia tenir una lectura diferent: si els mallorquins i, per extensió, la resta dels conciutadans de les altres illes, renunciam a dir-li mallorquinisme a la manera d’entendre la nostra forma de fer part d’un tot –lingüístic, cultural, històric i polític - anomenat Catalunya, aleshores estam facilitant que els espanyols disfressats de gonelles que s’amaguen sota les sigles que tots coneixem s’apropiïn del terme.
Quan els independentistes, sobiranistes, nacionalistes, regionalistes, ens allunyam entre nosaltres per causa de fàtues consideracions nominalistes, estam reforçant les posicions d’aquells que no tenen cap escrúpol a presentar-se davall l’estàtua del rei en Jaume coberts amb una boina de Falange i una bandera espanyola. No ens enganen: aquesta és l’estratègia de l’unionisme espanyolista més ranci i antidemocràtic. Ho sabem.
Per altra banda, puc constatar que els amics i companys d’Esquerra Republicana del País Valencià no tenen cap mania amb el concepte de valencianisme republicà. Veiem, com a mostra, el capítol titulat Per un valencianisme republicà de masses del document Construïm el País Valencià del s. XXI, publicat a la seva web el febrer del 2015. Per què, aleshores, m’hauria de provocar tanta recança la paraula mallorquinisme?
Reconec que els arguments dels professors Pons i Mir són més potents que els meus sentiments, massa emocionals i poc raonats. Sí. Ens sabem avergonyits d’una Espanya que no ha sabut estimar-nos. Al contrari, ens ha perjudicat sistemàticament: ens va prohibir utilitzar la nostra llengua catalana a les institucions; ha escampat el virus de la catalanofòbia entre la gent menys escolaritzada, partint de l’estratègia de dividir per vèncer; ens ha sucat econòmicament fins a límits intolerables. Ningú no pot pensar, aleshores, que hi hagi cap proposta seriosa de defensar el nostre patrimoni insular entre els membres de les entitats que pretenen la nostra divisió, enfrontant de manera artificial el mallorquinisme i el catalanisme.
Potser no sabem què volem ser quan siguem adults: no sabem si voldríem construir una República mallorquina, com proposa Marcel Pich; una República balear, com defensava el juny del 2014 el vicepresident Barceló; una Confederació de Països Catalans – no sé si és aquesta la tesi de l’ASM o, simplement, una República catalana que abasti tota la nació lingüística i cultural, com agradaria a molts simpatitzants d’Esquerra Republicana. No sabem com fer compatible la defensa del menorquinisme polític d’un Nel Martí amb l’existència consolidada, ens agradi o no, d’unes institucions que aspiren a construir un relat interinsular coherent i que, repeteixo, ens agradi o no, hauran de dir la seva en una hipotètica construcció nacional que tots sabem que encara està per madurar. El que sí que he de reconèixer als autors de Somnis compartits és la seva claredat expositiva a l’hora de dibuixar la línia que va des de Miquel dels Sants Oliver fins a Mateu Xurí, passant per Josep Melià o Guillem d’Efak.
I per aquesta raó, no estam en condicions de fer els roïssos tan grans. Aporrinar el concepte de mallorquinisme suposa donar la raó als unionistes espanyols que ens volen dividits. Ens queden massa estacions de trajecte compartit amb aquells que, ara per ara, preferirien baixar del tren abans d’arribar a la fi del trajecte. No crec que sigui una bona idea fer parts i quarts entre tots els qui anhelam un projecte propi de país, que no depengui de les oligarquies colonialistes que controlen els mecanismes del poder a Madrid, es vulguin dir mallorquinistes o catalanistes. Convidem tothom a construir el relat del nostres somnis compartits i facem tot el possible perquè darrere d’aquest somni hi hagi cada cop més mallorquins, amb independència d’on hagin nascut.
-->
