Desemmascarar el mite d’Espanya

La setmana passada afirmava que el problema que tenim als països de parla catalana es diu Espanya. Com s’ha d’entendre aquesta afirmació? D’entrada, vull deixar ben clar que, quan parl d’Espanya, no em referesc a les persones que han nascut a Valladolid, a Albacete o a Ciudad Real. El problema no el tenim amb les persones, el tenim amb el concepte.

La Constitució Espanyola reconeix el dret de tots els membres de l’estat de viure sota una legislació i unes institucions funcionals i protectores. L’Estat té l’obligació de representar, defensar i protegir tots els seus ciutadans. Ho diu el Preàmbul: “Protegir tots els espanyols i els pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.” El redactat deixa ben clar que la defensa i la protecció dels ciutadans no es limita als individus i a la propietat privada, sinó que ha d’incloure, necessàriament, també, la defensa de les minories culturals que existeixen en el si del seu territori, de les cultures, llengües, institucions, etc.

Aleshores, la meva pregunta és: De veritat algú pot dir amb la cara alta que Espanya s’ha pres seriosament aquest compromís en algun moment? Espanya mai no ha protegit ni la cultura, ni la llengua ni les tradicions i institucions de cap altre poble que no sigui Castella. Ni mallorquins, ni catalans, ni valencians, hem tingut mai cap ajuda de la metròpoli. Al contrari. Espanya sempre ha estat l’adversari i el malson. Per aquesta raó, Espanya no té cap dret a reivindicar la indissoluble unitat de la nació. Els drets s’han de guanyar, a canvi del reconeixement dels deures que impliquen. Al llarg de la seva història, Espanya mai no s’ha guanyat aquest dret.

Aquesta hauria de ser la nostra tasca principal: explicar als nostres veïns i veïnes qui som i d’on venim cadascun dels pobles que patim els abusos de les institucions estatals, des de la negativa de l’Estat a reconèixer el català com a llengua oficial de la UE fins als greuges comparatius que pastim en matèria fiscal en comparació a altres territoris.

Espanya és un mite, una ficció, elaborada pels castellans al llarg de les darreres tres centúries, amb l’objectiu essencial de legitimar l’explotació a què ens han sotmès, tant a les seves colònies d’ultramar com a les de la mateixa península. Això ja ha estat explicat en diferents estudis ben documentats (Albert Pont, Francesc Puigpelat, per exemple). Aquest procés, perfectament planificat i desenvolupat, ha tingut l’objectiu d’identificar la nació castellana amb el territori de la península Ibèrica, fins al punt, gairebé aconseguit, de reduir a simple folklorisme qualsevol altra manifestació de la resta de nacions que, per extensió i per nombre d’habitants, estam en minoria dins aquest territori.

No es pot negar que, en determinats indrets, aquest projecte ha tengut un èxit relatiu. No, evidentment, en el cas del Principat de Catalunya, però sí, en bona mesura, explica el fet que una majoria de mallorquins, eivissencs o valencians manifestin sentir-se còmodament – estocòlmicament - espanyols. El cas dels menorquins és diferent, i els períodes de convivència amb els britànics segurament hi tenen bastant a veure amb aquesta diferència.

Els esforços dels castellans per identificar les nocions de Castella i d’Espanya han funcionat. Basta recordar els debats que teníem a l’escola sobre si havíem de dir-li ‘lengua española’ o ‘lengua castellana’, partint de la presumpció que a aquesta entelèquia que anomenam Estat espanyol només n’hi ha una, de llengua, i per tant la relació d’univocitat esdevé una pura tautologia.

El que millor han sabut fer els castellans ha estat convèncer a molts dels nostres veïns que tos feim part d’una entitat única i indivisible anomenada Espanya. Davant d’aquesta estratègia d’adoctrinament, hauríem d’explicar que els mallorquins no hem gaudit mai de la protecció de Castella. Al contrari, històricament sempre hem patit els seus abusos. I no hi ha cap motiu per pensar que el futur serà diferent. 

Si, com dèiem, un estat només es justifica si és capaç de protegir les persones i les cultures que en formen part, aleshores, per aquesta raó, i sense perjudici del dret legítim de Castella a existir com a Estat, nosaltres tenim tota la legitimitat del món a desentendre’ns del destí dels castellans, fer la nostra via i, per tant, desemmascarar el mite d’Espanya i defensar la desintegració de les seves institucions com l’única possibilitat que tenim de sobreviure com a poble.

Si ho han sabut fer a Menorca, per què no a Mallorca?

Un altre cop, a ca nostra, ressorgeix el debat entre els que interpreten la realitat des de la perspectiva de l’eix social (dretes front a esquerres) i aquells que ho fan des de la reivindicació dels fets diferencials (unionistes front a sobiranistes). El dia després de les primàries del PSOE, alguns missatges de felicitació al guanyador emesos des de Mallorca han anat acompanyats del desig que s’inauguri un nou capítol polític de la història d’Espanya. Una hipotètica confluència de les esquerres serviria, diuen, per proposar una moció de censura al Govern conservador. 

Les primàries del PSOE han representat una pujada important de serotonina i una revifada del somni autonomista d’una part de l’esquerra mallorquina. És una nova reposició del vell film Volem canviar Espanya des de la perifèria. Al mateix temps, però, s’han aixecat veus que qüestionen que els esdeveniments que operen a la capital de l’estat tenguin cap incidència real sobre els que vivim a aquesta nostra colònia - no reconeguda - d’ultramar. 

Em ve al cap allò que explicava Immanuel Kant sobre els aprioris de la sensibilitat. No anem més enllà dels fenòmens. I mentrestant, ni s’aconsegueix fer fora la dreta ni feim créixer el desig majoritari d’esdevenir alguna cosa diferent d’Espanya (per cert, sigui el que sigui). Sembla com si ens féssim trampes al solitari i a sobre volguéssim donar-li la culpa a l’adversari. No n’aprenem.

Potser tenen raó els qui reclamen el rescat dels partits suposadament sobiranistes de la subsidiarietat respecte dels projectes espanyols d’esquerres. Tanmateix, aquest tipus de denúncia, sigui certa o no, no ens fa ser més forts. Tampoc no ens fa ser més.

Ho va dir Vicenç Partal en la seva darrera visita a Ciutat: només hi ha una cosa en la que estam tots d’acord: volem deixar de ser espanyols. En tenim motius de sobres. El per què, l’explica el jurista Josep Costa en el seu llibre que, per cert, ja ha estat comentat pel company d’aquestes planes Bernat Joan (dBalears, 19 de maig): tothom té dret a viure en el sí d’un estat funcional i protector, la qual cosa implica que, quan l’estat deixa de protegir la ciutadania, aquesta té, legítimament, el dret a qüestionar-ne la pertinència. Quan l’Estat renuncia a la seva obligació de protegir i representar la totalitat dels qui diu són els seus ciutadans, aleshores aquests tenen tot el dret d’exigir-ne la secessió.

Que l’Estat espanyol mai no ha exercit la seva obligació de protegir-nos, a tots els qui parlam la llengua catalana, no ho pot posar en dubte ningú. A tall d’exemple, vull citar la història, sentida a la televisió, d’una empresa catalana important, amb oficines centrals al Passeig de Gràcia: Cansada de rebre inspeccions de l’Hacienda espanyola any rere any, prenen la decisió de traslladar la seu a Màlaga. Automàticament, s’acaben les inspeccions. Això és Espanya. I aquest és el nom –Espanya - del problema que tenim a les Illes Balears, al País Valencià, al Principat de Catalunya. 

En resum, dels esdeveniments d’aquest passat cap de setmana, quin ens hauria d’interessar més? En comptes de parar tanta atenció al que passa a Madrid, faríem bé d’autocentrar-nos una mica: Per què no recuperam la recerca de formes possibles de confluència entre tots els qui maldam per convertir el nostre país en un estat? Ja hem sabut trobar la manera de confluir a Llucmajor, a Sa Pobla, a Manacor, a Santanyí. I, sobretot, ho han sabut fer els companys de Menorca, que ens donen dia rere dia una lliçó sobre quin és el camí que cal seguir i a qui no vull deixar passar l’ocasió de felicitar per la seva empenta. Si ells ho han fet i n’han sabut, per què no nosaltres? La propera setmana, intentaré respondre a aquesta pregunta.

Camil Casanovas, el primer pallasso d’hospital

Al nostre món hi ha una quantitat de persones cada cop més gran que fan feines que són totalment prescindibles. Ho explica Rutger Bregman al seu llibre Utopia per a realistes. Si tota aquesta gent deixàs de treballar, el món no seria ni més pobre, ni més lleig, ni pitjor: Inversors de borsa, advocats, publicistes, són només petits exemples de professions que no generen cap tipus de riquesa, que simplement agafen aquesta riquesa i la mouen d’un lloc a un altre sense que aquesta activitat generi cap tipus de valor afegit.

Per explicar la seva tesi, l’autor d’aquest llibre que no me cansaré de recomanar explica les conseqüències de dues vagues que van tenir conseqüències ben diferents: la dels treballadors de la neteja de la ciutat de Nova York, al febrer de 1968 i la vaga dels empleats del Banc d’Irlanda del maig de 1970. Mentre que la primera va deixar la ciutat sumida en el caos més absolut, la segona no va tenir cap repercussió en la vida dels irlandesos i gairebé va passar inadvertida. Una prova, explica Bregman, de com determinats treballs afecten de manera contundent la vida de la ciutadania mentre que n’hi ha d’altres que són innocus i prescindibles.

I, curiosament, sorprèn que, com més necessària és una feina, més mal pagada està. Si atenem al benefici que aporten a la qualitat de vida dels usuaris, els operaris de la neteja municipal haurien de cobrar deu vegades més que els publicistes o els brokers de Wall Street. El valor que representa la seva activitat per al conjunt de la societat els fa imprescindibles. Tanmateix, és una paradoxa de la nostra civilització, justament, que paguem salaris estratosfèrics per feines que no aporten cap valor.

Hi ha una llarga llista de feines que no sabem valorar pel que representen en quant a benefici general. Els netejadors en són un exemple. Un altre són les cuidadores – en femení, perquè la pràctica totalitat són dones. Un altre són els pallassos d’hospital. 

Camil Casanovas és un pallasso amb una trajectòria professional de més de quaranta anys a les seves esquenes. Noms que formen part de la memòria col·lectiva de molts que ja no són infants – Germans Mémoli, Mallorclown – estan associats a la figura d’en Camil. Pioner com ningú, en Camil va ser el primer pallasso d’hospital de tot l’Estat espanyol. Va fundar La Sonrisa Médica, l’any 1994, juntament amb Marta Prats, Enric de las Heras i Miquel Borràs. Va ser la primera entitat d’aquest estil d’Espanya i va ser declarada d’utilitat pública pel Ministerio del Interior el 2004. Guardons com el Nas d’Or de PayaSOSpital o el Nas d'Honor de La Sonrisa Médica són justs premis simbòlics a la tasca den Camil, el Milu.

No estic segur si qualsevol de nosaltres podria fer de broker a Wall Street, però sí estic segur que molt pocs podrien fer de pallasso, i molt manco a un hospital. Aquests professionals assumeixen una preparació professional i personal – emocional – que no està a l’abast de qualsevol. I no ho fan pensant en que es faran rics exercint la seva professió.

La societat occidental començarà a ser un lloc agradable per viure el dia que sapiguem reconèixer el treball que fan els pallassos d’hospital, ben igual que els serveis de neteja. Tan necessaris ens són uns com altres: Mentre uns netegen i tenen cura que els carrers facin goig, els altres netegen les tristors i tenen cura del somriure gent, aquest bé tan preuat. I per ‘reconeixement’ no vull dir dos copets a sobre l’espatlla, sinó un salari digne d’un heroi, que és justament el que són el meu amic Milu i tots els seus col·legues nassarruts.

Riquesa no és igual a prosperitat

Ho diré sense preliminars: el model econòmic basat en el turisme que patim els habitants de les Illes Balears és una estafa. Malgrat els mantres que els grans portaveus de les patronals i tota la seva caterva de seguidors vénen repetint, sense fonament, any rere any, el negoci del turisme no ha servit per millorar la vida dels ciutadans i ciutadanes de les Balears. Al contrari: l’ha empitjorat: La immensa riquesa generada no ha fet altra cosa que augmentar la bretxa entre els que guanyen més i els que guanyen menys.

Any rere any, mentre les xifres de l’IPC ens fan creure en el mite de la prosperitat, creix el número de persones que viuen al llindar de la pobresa. Riquesa no és, ni de lluny, sinònim de benestar. Ho explicava l’economista Miquel Puig diumenge passat en un article titulat Vendre sota cost.

A banda de la qüestió monetària, l’impacte de la indústria turística en el territori, en els recursos naturals i en el medi ambient és clarament negatiu. La massificació provoca una disminució significativa de la qualitat de vida: més contaminació o una embafadora saturació de les carreteres, de les platges i dels carrers de les viles en són exemples que tots coneixem.

No vivim del turisme, malvivim per mor del turisme. Hem convertit Mallorca en un immens parc temàtic. Els qui ens visiten, pensen que els illencs som molt afortunats de viure en aquest paradís de cartró-pedra. Si això fós veritat, algú pot explicar quin paper hi juguen els inquilins de Can Gazà en aquesta comèdia?

Jaume Santandreu ha fet tota la seva vida al costat dels qui ho han perdut tot. Durant la senzilla i entranyable celebració del segon aniversari del taller que Marginàlia té obert a Can Valero, Jaume Mateu signava exemplars del seu llibre “El preu de la vida mòlta. Diari de Can Gazà”, publicat per Lleonard Muntaner. 

La humanitat d’un país es mesura per la manera com tracta els seus ciutadans més desfavorits. I el pitjor és que, sovint, vivim ignorants de la realitat que ens envolta. La primera excursió que haurien de fer, els mallorquins ben igual que els turistes, fóra per conèixer com malden per viure (perdó per l’eufemisme) els gazanencs que, ens agradi o no, són els nostres veïns. Una volta per la nau de Marginàlia és, com diu Jaume Mateu, molt més alliçonador sobre la Mallorca real que totes les excursions a les coves, a les muntanyes de la Serra o a les platges on, a poc a poc però sense aturador, continuam legitimant la tasca vergonyant de la seva destrucció. Si em permeteu el suggeriment, llegiu el retrat d’aquest llibre colpidor d’una realitat que la majoria dels mallorquins desconeix. Un llibre que, a banda de la tasca impagable de persones com Jaume Santandreu, evidencia que els mallorquins hem fracassat estrepitosament com a economia, com a cultura i com a societat.

-->

Adelina Gutiérrez

L’alegria ens ha durat, justet, justet, dos anys. No ha pogut més. Ha presentat la dimissió com a regidora de cultura, fires i festes de l’Ajuntament de Llucmajor. Perquè ho lament de bon de veres, com a company i amic, vull dedicar-li aquestes lletres maldestres en lloança de la tasca que ha realitzat.

N’Adelina és mestra, especialista en pedagogia terapèutica. Fa anys que treballa al CP Jaume III. Tothom qui l’ha tractat, pares, mares, alumnes i companys, sap que és una bona professional. A les darreres eleccions, va acceptar el repte de fer part de la candidatura de Més per Llucmajor, una llista construïda gràcies a la sintonia entre les gents de Més (PSM i Iniciativa – Verds) i de la secció local d’Esquerra Republicana.

Els resultats d’aquell vespre de juny de 2015 la dugueren a assumir la regidoria de cultura, fires i festes dintre d’un equip de govern format per tres partits. Un repte majúscul, atesa la sequera cultural que havia patit Llucmajor durant tots els anys de governs conservadors. La promoció cultural no ha estat mai el punt fort de la dreta. A aquesta bona gent sempre els han preocupat més els negocis (els seus, vull dir) i la rendibilitat monetària que no els fruits que alimenten l’esperit, encara que ningú no ho diria, si reparam l’espectacular forat que van deixar a les finances municipals. En qüestió d’escales de valors, però, no seré jo qui els critiqui: a alguns els agraden els diners, a d’altres ens agrada la música.

En els temps que n’Adelina ha exercit el càrrec s’han posat en marxa, malgrat les evidents limitacions de recursos materials i humans, projectes importants per al municipi: per citar, potser, els més rellevants, la rehabilitació de l’Arxiu Històric, la reactivació del Claustre de Sant Bonaventura com espai de cultura, la constitució de les properes Jornades d’Estudis Locals o les negociacions amb la Fundació Toni Catany per tal de fer realitat el futur Centre Internacional de Fotografia. Tot plegat, sense deixar de banda una quantitat de concerts, actuacions teatrals i exposicions impossibles de detallar en aquest breu espai.

Queda molt per fer. Llucmajor és, per número d’habitants, la cinquena ciutat de la Comunitat. Emperò, no disposa d’un espai amb condicions per a representacions dramàtiques i musicals. Aquest és un repte que no es pot defugir, malgrat totes les dificultats de finançament i d’ubicació. A n’Adelina li ha mancat temps.

També és veritat que les dimensions geogràfiques del municipi, amb fins a setze nuclis poblacionals, fa difícil satisfer tothom i sempre n’hi haurà que, amb més o manco raó, es queixaran que la programació no reflecteix un repartiment proporcionat. En tot cas, crec que no vaig errat si dic que la feina feta a la regidoria de cultura, fires i festes és de les més ben valorades per la majoria de la ciutadania.

A més de la gestió específica de l’àrea, n’Adelina s’ha destapat com una política amb un sentit especial d’allò què representa el municipalisme: la proximitat amb els veïns, l’amabilitat i el somriure no fingits com a tarja de presentació personal, la disponibilitat a atendre, a escoltar i a implicar-se amb els problemes de la ciutadania, més enllà dels límits que marca el repartiment de responsabilitats entre tot l’equip de govern. Tot plegat són valors que molts llucmajorers han sabut valorar per damunt de la major o menor proximitat ideològica.

El seu temperament, però, l’ha posada en una situació de vulnerabilitat. És una persona amb un sentit de la responsabilitat tan elevat que s’obliga a vigilar i supervisar fins al darrer detall tot el que engega. La tensió emocional que implica aquest grau d’exigència passa factura, i la salut se n’ha ressentit. No es pot córrer unaa marató a la mateixa intensitat que es corren els cent metres.

La política és una amant ingrata i insaciable. Governar suposa un esforç i un desgast que només qui ho ha viscut ho pot entendre. De les terrasses dels cafès de plaça estant, és fàcil caure en vulgaritats de l’estil del “tots són iguals”. No! Ni d’un bon tros. No tots són iguals. N’hi ha que actuen convençuts de l’obligació d’estar a l’alçada de la responsabilitat que els vots imposen, que s’hi han de deixar la pell per tal de no defraudar la confiança que els han fet els electors. 

Gràcies per tot, digníssima senyora! Tan de bo que el futur et recompensi, pel bé de tots, amb noves forces. En el teu cas, la vila es mereix una segona part.

Deixau-me acabar aquest homenatge amb una petició interessada. La, ara ja, ex-regidora llucmajorera deixa el llistó tan alt que serà gairebé impossible estar-ne a l’alçada. Prec la indulgència dels habitants de la ciutat del Migjorn amb qui haurà de ser el nou regidor.

Formenteritzar Mallorca

En algun article anterior he fet referència als problemes que genera la mobilitat en un territori de dimensions limitades com és el nostre on, a més, mai no hi ha hagut cap tipus de política planificada a mig i llarg termini. Aquests dies que tothom ha comentat que més de 6.000 bicicletes han col·lapsat suposadament les carreteres de Mallorca, voldria afegir alguna cosa sobre allò que de veritat embruta el paisatge que contemplam pertot arreu, ja sigui a Ciutat o bé a foravila: els cotxes.

Els humans som una espècie ben curiosa: Som esclaus dels cotxes, però ens queixam de les bicicletes. Cent anys enrere, el ciclisme era l’esport rei que concitava l’interès de qualsevol mallorquí. Però fins i tot en això hem renegat de les nostres arrels. Record que l’oncle-avi de la meva companya ens explicava com, cada dia, anava a treballar a Montuïri (vivia a Campos) i, els dissabtes, a festejar una jove de Bunyola, sempre en bicicleta. Fins el dia abans de la seva mort, amb 92 anys, no va deixar d’utilitzar-la per anar a plaça a fer el rebentat d’Amazones amb els companys.

Tot i ser evident que la mobilitat autopropulsada té avantatges evidents per al benestar individual i col·lectiu, estam lluny d’imaginar com convèncer la gent per recuperar els artefactes de dues rodes com a medi preferent de desplaçament. Podria ser una opció a les xarxes urbanes – tot i que mentre no disminuïm el número de cotxes, circular en bicicleta per Ciutat és una heroïcitat - però no ho és quan es tracta d’anar, posem per cas, de Ciutat a Llucmajor.

Per poc que ens agradi, continuarem depenent dels vehicles de combustió durant molt de temps. Malgrat això, sobta l’absurditat del model tal com l’entenem a l’actualitat a poc que ens hi aturem a pensar. Analitzem algunes dades: Pel que fa a l’esforç econòmic de tenir un cotxe en propietat, Ecologistes en Acció ha conclòs, després d’una anàlisi rigorosa, que un cotxe que té un cost inicial de 16.500 € ens suposarà una despesa entre 4.500 i 5.000 € cada any (Font: www.ecologistasenaccion.org). 

A les Illes Balears hi ha matriculats uns 900.000 cotxes particulars. Això sense comptar els cotxes de lloguer, que ningú - ni el mateix Govern - sap quants n’hi ha. Un cotxe aparcat ocupa una mitjana de 12 metres quadrats, el mateix espai que ocuparien 4 motos o 12 bicicletes; 30 cotxes aparcats per 30 persones diferents cada hora (una rotació utòpica) ocupen el mateix espai que 100 metres de carril bus, que pot ser utilitzat per més de 3.000 persones cada hora (font: ecomovilidad.net).

Però el més sorprenent és que la major part del temps, els nostres cotxes es troben aparcats. En molts casos, dedicam un 30% dels nostres ingressos a pagar un objecte que tenim aturat gairebé sempre! Més del 80% dels cotxes estan aturats una mitjana de 22 hores al dia. De tots els béns de consum, el cotxe és l’objecte més desitjat pels consumidors, el que representa un sacrifici econòmic més gran i el que menys estona feim servir. Per què acceptam, aleshores, assumir una despesa tan important a canvi d’un retorn d’utilitat tan baix?

El cotxe ha estat al segle XX símbol de prosperitat. Al segle XXI, però, potser la prosperitat consistirà a poder prescindir-ne. Si valoram l’impacte de tenir un cotxe en propietat sobre l’economia privada, podem pensar en alternatives realistes. Una combinació de moto, bicicleta, transport públic i taxi o cotxe de lloguer per dies seria una decisió molt més assenyada. Hem de repensar la nostra relació d’amor i odi amb aquest aparells, però ens costa tant d’imaginar una vida sense cotxe privat!

Cal començar a considerar la idea del vehicle compartit. Imaginem Mallorca com era la Formentera de fa pocs anys: una illa on la bicicleta, la moto i el transport públic predominen sobre el cotxe privat. No us sembla una idea atractiva? El fet és que canviar els hàbits de pensament i els costums de la nostra ciutadania indígena suposarà un esforç titànic. Per una banda, la proposta va contra totes les estratègies comercials dels grans lobbys econòmics involucrats en el negoci de la ferralla motoritzada (fabricants, benzineres, publicistes). També dependrà del coratge que tengui el Govern per continuar les polítiques de promoció del transport públic. Finalment, caldrà que hi hagi emprenedors que comencin a analitzar la viabilitat econòmica d’una oferta prou ampla de vehicles compartits. Per primer cop, però, la tecnologia juga al nostre favor per tal de fer-ho possible. Només ens cal la voluntat política i la convicció que el canvi de model és possible. En qualsevol cas, crec que és una lluita que paga la pena començar.