Perspectives del nacionalisme mallorquí a Algaida, Pina i Randa

El proper mes de maig suposarà una fita important en la història recent del govern algaidí: es tanca un cicle, el del batle Jaume Jaume, marcat en els darrers anys per l’esgotament tant del seu projecte municipal com del de la oposició, pràcticament inexistent. Aquesta darrera legislatura municipal ens ha duit escenes dignes de recordar: la retirada del PSM del pacte tripartit inicial PSOE-PSM-UM, la dimissió del cap de la llista popular poques setmanes després de les eleccions del 2003, la sortida d’una regidora socialista de l’equip de govern, uns i altres per diverses raons, el cert és que tots els grups polítics s’han vist afectats, d’una manera o altra, pel virus de l’esgotament.

Aquest esgotament de projectes i de persones ens fa esperar les properes eleccions amb la percepció que es fa necessària una renovació important a tots els nivells. El poble sembla avorrit de les mateixes cares i, el que és pitjor, sembla avorrit de que no passi res.

Però passar, passa. Si més no, les darreres setmanes hem vist la presentació del nou candidat del PSOE, un jove professionalment molt preparat, seriós amb la feina i simpàtic amb les persones venguin d’allà on venguin. La cordura sembla imposar-se en una agrupació socialista on els rumors de lluites internes eren una constant des de fa temps. La saba nova potser auguri el re sorgiment de la il·lusió en els electors socialistes. Per la seva banda, un PP que ha exercit el govern de la Comunitat i que ha permès que alguns dels nostres veïns hagin experimentat i desenvolupat l’experiència del govern i de la gestió d’una forma que, sens dubte, haurà de repercutir en les llistes que el partit conservador presenti properament. La Consellera nascuda a Algaida, tot i que algunes veus lamenten la seva presència minsa pels nostres carrers, n’ha aprés, i molt, i te els medis per desembarcar amb força dins la propera campanya electoral.

Així les coses, els dos partits amb seu a Madrid tenen molts de trumfos per esperar obtenir una majoria important a l’ajuntament. Mentrestant, la pregunta és: què passa amb les altres dues formacions, UM i el PSM?

Unió Mallorquina va col·locar un regidor a l’equip de govern. Sense disposar de l’aparell d’una militància dinàmica i organitzada a l’agrupació municipal, molta ha estat la feina desenvolupada pel seu regidor aquests quatre anys i just és reconèixer-ho. És un enigma, tanmateix, fins on arribaran els rendiments d’aquesta tasca quasi solitària davant l’empenta dels dos grans.

Pel que fa al PSM, per molt que aquest partit disposa d’una militància considerable a Algaida, a l’hora de la veritat, sembla que sempre hi ha alguna tasca per davant de l’acció política. A més, l’entrega de la seva direcció central a mans d’una ‘nomenklatura’ comunista sense presència ni objectius a Algaida i la incertesa de cap on volen anar perjudica greument les esperances d’aquest partit de repetir en la consecució de l’únic regidor a que poden aspirar.

Desaparèixer o treure, com a màxim, un regidor, semblen les úniques alternatives per als dos partits nacionalistes. Tot sembla a punt, després dels darrers governs de coalició, per a un govern en solitari a Algaida, ja sigui del PP o del PSOE. Això, o els líders naturals d’aquest tercer espai nostre, nacionalista i mallorquí troben el camí i el seny per bastir una alternativa unificada, generosa i d’ample espectre per la defensa del nostre poble i del nostre país.

Sobirania i Progrés

A Mallorca fa uns dies es va presentar un manifest de suport a una plataforma anomenada ‘Sobirania i progrés’, la plana web de la qual és http://www.sobiraniaiprogres.cat/.

Aquesta plataforma, encapçalada per personalitats catalanes com l’actor i director Joel Joan o el professor de dret Hector López Bofill, preten aconseguir un número d’adehsions que els permeti:

1. Proposar una Iniciativa Legislativa Popular (500.000 signatures) al Parlament de Catalunya per fer un referèndum d'autodeterminació
2. Defensar l'Objecció Fiscal a l'Estat espanyol per aconseguir que la Generalitat recapti tots els nostres impostos i posi fi a l'espoli fiscal
3. Treballar per la internacionalització del procés cap a la sobirania dels Països Catalans i el suport d'altres nacions (Montenegro, Escòcia, el Quebec...)

Aquesta iniciativa, a la qual jo personalment vaig saludar amb satisfacció fa mesos en la mesura que representa un esforç fet a un país germà per tal d’aconseguir la seva maduresa, ara és presentada a Mallorca amb renovada il·lusió pels defensors d’aquesta entelèquia anomenada ‘Països Catalans’.

La utopia del ‘pan catalanisme’ ha estat present, amb major o menor força, des de fa dècades, de manera especial a les Illes Balears i al Pais Valencià, però la realitat és que a Catalunya pràcticament ningú no hi te el més mínim interés, al contrari, és una idea incòmoda.

Vegem, per exemple, el que escriu el professor López Bofill al seu llibre ‘La independència i la Realitat’ publicat per l’Editorial Moll de Palma el 2004: ‘... el primer que cal suibratllar és que la proposta que aquí es defensa és una proposta esencialment democràtica, basada en la creença d’una majoria conscient, o subterrània, favorable a la proposta de la creació d’un nou Estat català.’ (p. 129).

A Catalunya quasi ningú no en parla, de Països Catalans, per molt que es publiquin alguns llibres amb títols com aquest. El professor López Bofill ho veu clar: ‘...amb la independència fulgurant de Catalunya, els espanyols es revengessin no contra el Principat (que ja donarien per perdut), sinó acarnissant-se amb les minories catalanistes que quedessin al País Valencià o a les Balears. La represàlia per a valencians i illencs potser seria brutal i serien ells qui patirien el renaixament del fantasma de Bòsnia.’ (p. 131)

A Mallorca el nacionalisme ha de fer el seu propi camí. Els nacionalistes ens podem sentir solidaris amb esforços de construcció nacional semblants, ja sigui a Montenegro o al Principat. Però no hem de perdre ni per un moment la perspectiva de la nostra realitat: el nostre camí és només nostre. No podem ni confiar que països germans ens venguin a donar ni el més petit suport. Si volem peix, ens haurem de banyar el cul.

Sobre Prunés i Llauger

Avui el Diari de Balears ve amb dos articles d’opinió que parlen de l’espai nacionalista a Mallorca, d’aquest tercer espai que resulta després de descomptar els dos partits espanyols majoritaris. Molts son els comentaristes que han afegit, darrerament, les seves aportacions a aquest debat. Molts d’ells coincideixen a destacar que el sentiment i la vivència nacionalista a Mallorca te un arrelament important. No formen part d’aquest grup, tanmateix, els dos articulistes d’avui. Prunés i Llauger coincideixen a subratllar una feblesa i una debilitat que resulta mal d’entendre si del què es tracta és d’encoratjar uns suposats futurs electors.

Una de les raons que expliquen la perspectiva de feblesa que amb què els dirigents del Bloc contemplen el tercer espai rau en la seva insistència a deixar fora de joc a, probablement, més de la meitat dels interessats en treballar per l’autogovern de Mallorca. Obliden, no se si deliberadament, que el nacionalisme és, per tot arreu, una reivindicació de les classes mitjanes emergents, classes que potser veuen amb una certa desconfiança posicionament potser extrems. El PSM, durant molts dels darrers anys, va entendre que només des de la centralitat en qüestions socials es podia créixer i aspirar a ser una opció de govern. Tanmateix, tots els esforços en aquest sentit es van llençar el dia que es va decidir que qualsevol excusa era bona per tal de desfer-se d’una part, quasi la meitat, del partit que resultava molesta per als interessos personals de la cúpula.

El que l’electorat d’aquesta comunitat sap, avui, és que ens trobam davant els darrers crits i alens de dos essers ferits de mort per les seves pròpies urpes. Esquerra Unida i el PSM son dos organismes que han decidit suïcidar-se i que demanen a una part de la societat que es suïcidi amb ells. Òbviament, a més d’irresponsable, és estúpid pensar que algú amb dos dits de seny els segueixi en la seva caparruda marxa cap al precipici.

Ni el PSM ni ningú te el monopoli del messianisme. Només els folls s’entesten en crides apocalíptiques davant amenaces de molins de vent. El seny, al contrari, ens obliga a la generositat i a visions a mig i llarg termini molt més obertes i per damunt de prejudicis personals. El tercer espai ha de ser prou ample per què s’hi sentin còmodes tant els nacionalistes de dretes com els d’esquerres. I així és la gent d’aquest país, per molt que quatre il•luminats insisteixin en dir el contrari. Potser alguns líders aferrats a interessos personals preferiran ser cap de rata abans que cua de lleó, però la crida del Tercer Espai és a la majoria social d’aquest país i, aquesta, ja fa temps que ha posat a cadascú en el seu lloc.

Amiguets i amiguetes

Me’n he recordat d’aquesta expressió, utilitzada sovint per una coneguda dirigent política, tot pensant en el panorama que ofereixen, impúdicament, les persones que s’auto defineixen com a ‘nacionalistes’ en aquest país nostre.

La meva reflexió neix d’un cert pessimisme. És cert. Pessimisme perquè pens que els altres se’n deuen estar fent un fart de riure veient com estan les forces nacionalistes a menys de mig any de les properes eleccions: hom es pot recordar, també, d’aquella famosa escena de ‘La vida de Brian’ on es veu a mitja dotzena de suposats patriotes lluitadors contra l’imperialisme romà reivindicant, cada un en exclusiva, el monopoli de la veritat i l’autenticitat. I mentre els ‘messies’ salvadors de la pàtria ens barallem entre noltros, les guàrdies pretorianes es passegen tranquils pels nostres carrers.

D’amiguets i d’amiguetes va la cosa: així ho veig. Els nacionalistes estam dividits i no és per raons ideològiques. Hi ha pesemeros, entesos, uemeros, republicans, cridaners, sobiranistes, obrers culturals, blocaires, tots reivindicant les esències de l’autèntic esperit nacional: ‘Nosaltres i només nosaltres som els vertaders nacionalistes’, diuen cada un d’ells davant una cada vegada més fragmentada i reduïda tropa d’incondicionals. La realitat, més enllà de les anàlisi ideològiques, és que les diferències es basen quasi exclusivament en des-encontres personals: que si en Pere i en Mateu mai no s’han pogut veure, i així ens va a tots plegats. I l’electorat, probablement, ens envii a tots a porgar fum i a batre aigua.

No es pot pretendre salvar el país quan es posen les preferències personals per davant d’interessos generals. No soc jo dels qui creuen que estam davant una situació ‘d’emergència nacional’, com s’ha escoltat dir darrerament, a no ser que la raó d’aquesta ‘emergència’ sigui precisament la gran divisió dels nacionalistes.

Vegem quins son els ‘dramatis personae’ d’aquesta cosa que, tot i ser un drama, te tots els ingredients de la més típica comèdia de situacions:

El PSM. Dos anys de crisi interna, d’enfrontament entre aquells que no varen acceptar els resultats del 2003 com un fracàs de la gestió i aquells que lluitaven per regenerar i donar un aire nou a un partit que s’estava començant a ‘momificar’. Quan tot semblava resolt amb l’elecció d’un candidat per mitjà d’un procés clar i transparent (així ho reconegueren totes les parts), badada del triumfador i contraatac dels derrotats amb l’únic objectiu de recuperar el terreny perdut: l’excusa: una proposta que havia estat rebutjada una vegada i un altra per tots els òrgans interns, consell, executiva, etc. El resultat: la sortida de pràcticament la meitat dels militants i la creació d’un nou partit. I el programa? ... Quin programa?

L’Entesa. Lamentablement, no calien totes les energies gastades en la renovació del PSM per arribar a aquest resultat. L’Entesa no passa de ser un grup d’amics amb bones relacions personals però sense un projecte polític definit. Tant és anar en coalició amb el PSM a un poble com fer-ho amb ERC a un altre. Això només te una conseqüència: despistar els electors. A més, les declaracions dels seus líders no mostren ni la més mínima diferència amb les que puguin fer els dirigents del PSM, si hi llevam paraules amb contingut polític igual a zero com puguin ser ‘ambiciós’, ‘modern’, i altres detalls de dubtós sentit estètic. Políticament no aporta ni una sola proposta d’acció que marqui la més lleu diferència amb la casa mare.

El Bloc. Ideològicament, el Bloc tampoc no és cap novetat: és el programa d’Esquerra Unida acceptat amb submissió pels qui han quedat dins el PSM com el preu que s’havia de pagar per tal de netejar el partit de tota la gent que els feia nosa. Estratègicament, és l’excusa perfecte per tots els electors indecisos per acabar votant el PSOE com la única alternativa al PP dins l’eix ‘dreta-esquerra’.

Esquerra Republicana de Catalunya. ERC, pels coneguts i Esquerra pels amics. Com el PSM, s’avergonyeix d’una part de la seva identitat. Te persones de gran vàlua intel•lectual però no acaba d’entendre que el seu segon llinatge representa una porta tancada per l’enteniment de bona part dels electors illencs.

Unió Mallorquina. Tot i que mai no ha estat considerat ni un veritable partit ni una força veritablement nacionalista per la resta dels participants d’aquest drama, i tot i el seu historial, mal de pair per a estómacs delicats, està calant entre les seves bases la consciència d’enfrontar-se ara va de bo al repte de definir-se ideològicament. Si en els propers mesos és capaç d’obrir portes amb generositat, tal vegada sigui la darrera esperança de bastir una alternativa no espanyola per aquest país nostre. En qualsevol cas, caldrà tenir molta paciència, perquè l’experiència ens demostra que son experts en l’art de defraudar.


Queda poc temps i el repte és complicat. No hi ha espai per als curts de mires i per als ressentits. La meva proposta és l’autocrítica en positiu. Cal desenvolupar un sentiment de país més enllà de les persones. Tots ens hem equivocat en un moment o altre, però ara Mallorca necessita que deixem de banda els ressentiments i els prejudicis. La realitat el maig proper serà que hi haurà dos espais clarament diferenciats, un de dretes i un d’esquerres, però ambdós clarament identificats en la seva dependència d’òrgans de decisió externs. El nostre repte és bastir el tercer espai, l’alternativa mallorquina. Que aquest tercer espai sigui una autèntica alternativa de govern depèn quasi exclusivament de la capacitat de tots i cada un de noltros de sumar per damunt de les diferències.

Tercer Espai per Mallorca

De tots els filòsofs, politòlegs i pensadors que han escrit en favor o en contra del nacionalisme com a ideari polític, Charles Taylor és, probablement, el que aporta idees més fresques i originals al debat. Dels seus escrits envers la història del nacionalisme a Quèbec, se’n poden treure conclusions molt interessants per entendre la situació al nostre pais.

Els darrers anys del segle XX, diversos autors han desenvolupat esforços per plantejar alternatives al famós diagnòstic de Max Weber que allò polític es troba necessàriament presoner dins una ‘gàbia de ferro’. Allà on Weber conclou que el procés de modernització de la civilització europea necessàriament condueix a identificar la acció política amb la raó instrumental, com una simple execució d’una racionalitat d’àmbit superior com sigui la raó economicista, autors com Habermas, Walzer o Taylor han lluitat contra una perspectiva de la modernitat concebuda com una evolució cap a un final on totes les institucions públiques son percebudes com a simples institucions de servei. Taylor, per exemple, reivindica, des d’una perspectiva que podríem anomenar ‘àtica’ o aristotèlica, el paper de les institucions en la definició de la identitat dels individus, potser no des de la perspectiva monista clàssica, però sí des d’una perspectiva on la pluralitat es pugui percebre com a ‘normal’ i no com una anomalia.

Taylor no idealitza el nacionalisme, però tampoc no el posa damunt el cadafalc. El pensament de Taylor és un viu exemple de ‘mesura’ aristotèlica allunyada de qualsevol extremisme. Diu Taylor que el nacionalisme neix dins la modernitat com una forma legítima d’identificació.

En la seva anàlisi del nacionalisme tradicional al Canadà francès, Taylor defineix aquell com a ‘defensiu’: una estratègia política orientada a protegir una forma de vida davant l’amenaça d’una cultura en expansió. El nacionalisme ‘tradicional’, diu Taylor, defensava una civilització basada en un conjunt de valors, principalment religiosos i lingüístics, davant el materialisme americà. Certament, aquest nacionalisme ‘resistencialista’ basat en la ‘parròquia municipal’ està condemnat a fracassar.

A Mallorca, el creixement econòmic dels darrers cinquanta anys, juntament amb la progressiva concentració demogràfica a Ciutat i l’accés de totes les classes socials a les múltiples formes de comunicació amb l’exterior, han tornat obsoleta aquesta visió del nacionalisme. Només a costa de destruir la democràcia es podria plantejar una defensa dels valors religiosos, morals i culturals d’una Mallorca que ja no existeix. Tanmateix, això no significa, com defensen sovint alguns, que el cosmopolitisme hagi acabat definitivament amb qualsevol forma de pensament nacionalista (‘el nacionalisme es cura viatjant’, diuen). Taylor planteja el problema des de la perspectiva de la identitat: la percepció que tingui una persona o un grup de persones de si mateix: quan dues persones es troben, la primera qüestió que sorgeix entre elles és la qüestió de la identitat: ‘com ens reconeixem mútuament? què és allò que em fa diferent del meu interlocutor? Quina és la base del respecte mutu?’ Els espanyols respondran que totes les persones estan en el mateix nivell d’igualtat, però la realitat esta molt allunyada de aquesta conclusió. Cal veure quines son les raons d’aquesta desigualtat.

A mode de parèntesi, observem aquesta afirmació de Taylor: ‘Com a les principals manifestacions del nacionalisme modern, el fenomen de Quebec és difícil de situar en el plànol de la dreta o l’esquerra. Centrat en els problemes del desenvolupament d’una economia dominada per estrangers, dona per fet un paper important de l’Estat a l’economia. Això és el que li dona un aire socialitzant i el que l’ha fet molt indulgent en relació a l’esquerra’. Taylor repeteix una i mil vegades que el nacionalisme és una forma de pensament que neix en el sí de les classes mitjanes, preocupades principalment per obtenir un reconeixement en l’esfera de les relacions culturals, lingüístiques i econòmiques dins un món cada cop més internacionalitzat.

Als Estats Units, el mode de vida ‘americà’ te el seu fonament filosòfic en els valors del liberalisme de John Locke, que hom pot resumir sota el lema que tot individu és lliure i te dret a decidir la seva manera particular de ser feliç. Poques persones, actualment, posen en qüestió aquest paradigma. Però la realitat és que en cap moment dels darrers tres cents anys un mallorquí ha tingut la mateixa llibertat que un castellà a l’hora de decidir de quina manera ha volgut ser feliç, i això passa per decidir com viure, com expressar-se, com realitzar-se i com ser mereixedor del reconeixement aliè.

Aquí trobem els tres conceptes clau en la definició del nacionalisme modern: expressió, realització i reconeixement.

Un individu es defineix a si mateix dins un horitzó de significació format per la llengua i la cultura de la comunitat on es desenvolupa com a persona i com a subjecte lliure. Les llengües no son simples ‘eines’ de comunicació. Son quelcom més que això: suposen una part indispensable del que significa ser una persona.

Els anglesos empren el terme ‘flourishment’ com a traducció del que els grecs anomenaven ‘aretè’. L’excel•lència, el floriment, el desenvolupament de les potencialitats d’acció de tot individu. La literatura contemporània n’està plena, d’emples de lluita de les persones per la seva ‘realització’ com a tals.

La tradició de l’humanisme cívic, des de la Itàlia del Renaixament fins al republicanisme europeu, pretenia que la autonomia política, que ningú no qüestiona com un be en si mateix, només serà possible en una col•lectivitat els membres de la qual es puguin identificar de forma còmode amb les seves institucions. Per a Rousseau com per a Montesquieu, una de les més clares manifestacions del despotisme és l’entrega de l’individu a fins estrictament privats o personals. Irònicament, amb massa facilitat s’identifica el ‘patriotisme’ amb allò irracional que va empènyer molts d’alemanys a seguir Hitler o molts de russos a fer el mateix amb Stalin. Molts son els qui pensen que ‘patriotisme’ i ‘democràcia liberal’ suposen dos extrems oposats i incompatibles.

Les persones necessiten identificar-se amb les institucions que els representen. Com ens sentirem, d’orgullosos, els mallorquins, de estar representats per institucions com la presidència del govern de les Illes Balears, davant la renúncia continuada d’aquesta institució a representar en condicions d’igualtat el nostre país en el concert internacional?

En resum, ens cal repensar el nacionalisme: No des de la parròquia dels mestres i els capellans. No, tampoc, des de la por als qui venen de terres llunyanes. No des de el ‘Alamo’. Sí, en canvi des de la reflexió sobre la possibilitat de treballar per la reivindicació del reconeixement internacional de les nostres formes d’expressió i de realització. I això significa llengua i cultura, òbviament, però també significa economia, indústries i serveis propis, capacitat d’exportació i de creixement, participació igualitària en el concert de la Unió Europea i, fins i tot, més enllà. Aquesta és la tasca que es proposa el forum de debat Tercer Espai per Mallorca.

És el nacionalisme un pensament polític obsolet?

És el nacionalisme un pensament polític obsolet? Per a moltes persones, sí. A aquesta creença hi han contribuït no només aquells que, en una comprensió centralista i expansionista del que és la nació castellana, neguen el dret a existir altres nacions (que alguns anomenen ‘perifèriques’) en les mateixes condicions d’igualtat. També, encara que no obertament, ho creuen moltes persones que es defineixen a sí mateixes com a ‘nacionalistes’. Aquesta visió ‘resistencialista’ o ‘defensiva’ del nacionalisme la trobam molt sovint entre la gent del PSM i, per a mostra un botó, les manifestacions de la presidenta d’aquest partit a la taula rodona organitzada la setmana passada pel col·lectiu ‘Tercer espai per Mallorca’.

‘El nacionalisme és un pensament minoritari i en declivi’, manifestà la Sra. Mascaró. Certament, si consideram el nacionalisme des d’una perspectiva ‘tradicionalista’, això és cert: els mallorquins han viscut històricament sota el miratge del centralisme (vegem, per exemple, els escrits de Miquel Villalonga) i, a més, el creixement econòmic, l’arribada de masses d’inmigrants i el fenòmen de la globalització en els darrers anys semblen obstacles importants per a l’expansió de les forces polítiques nacionalistes.

El pensament nacionalista tradicional s’ha basat, des de molt enrere, en la defensa d’uns valors imaginaris relatius a un passat suposadament millor que el present, valors que s’articulen principalment al voltant de fets lingüístics però també religiosos. Davant aquests, l’estil de vida cosmopolita, l’arribada d’empreses multinacionals que alteren els hàbits de les persones, la possibilitat d’accedir a múltiples formes de comunicació i de desplaçament per a cada vegada més sectors de la societat, la globalització econòmica, tots aquests son elements que es perceben com a amenaces a la identitat dels pobles ‘petits’.

Malgrat tot, les coses no tenen per què ser així. És possible pensar el nacionalisme des d’una perspectiva moderna i pluralista, i és possible fer-ho sense caure en la ingenuïtat dels que pretenen idealistes imatges d’integració basada en la uniformitat i no en la diversitat.

Si ens mantenim ancorats en el nacionalisme resistencialista i parroquià, l’arribada de persones amb diferents llengües, cultures i fins i tot religions és vista, per a uns, com una amenaça, per als altres, com una oportunitat política, sempre que els nouvinguts entenguin que tenen una suposada obligació d’integrar-se, paraula aquesta tan utilitzada com poc explicada. La utopia del ‘paradís perdut’: cal que els immigrats aprenguin el català i el ball de bot per què així sabran el que és fer cua al servei d’atenció primària. No ho entenc.

Tant els qui ridiculitzen el pensament polític nacionalista (‘el nacionalisme es cura viatjant’) com els qui defensen ‘El Alamo’ del seu país petit (‘no volem més adossats, no al manco al costat de les meves finques’), necessiten revisar el que significa la defensa de la identitat política de la nostra nació.

Dins la història de les idees polítiques dels darrers segles, el corrent dominant ha articulat una definició de l’èsser humà basada en l’individualisme de John Locke: per aquest, tot individu és essencialment lliure de triar la seva manera particular de viure i de ser feliç. Aquest dret inalienable a l’autodeterminació fou emprat en el seu moment com a estandart davant la monarquia absolutista i qualsevol altre forma despòtica de govern.

És cert que l’individualisme lockeà suposa un important avanç en el pensament polític modern. D’ell es deriven tant l’articulació del subjecte autònom a Kant com la defensa de l’estat democràtic entés com a ‘pacte’ lliure entre iguals a autors com J. Rawls. Malgrat aquesta importància, la psicologia lockeana descuida elements fonamentals de la construcció de la persona com a individu lliure: entre altres la importància dels elements comunitaris en el desenvolupament de la identitat.

A la pregunta ‘qui soc jo?’ responc amb elements que necessàriament permetin al meu interlocutor el reconeixement de les nostres diferències. La identitat d’una persona es desenvolupa en llibertat per mitjà de tres elements actitudinals ineludibles; expressió, realització i reconeixement.