Sigui com sigui, convé recordar què és l’Audiencia Nacional. Antigament, en temps del dictador, existia un Tribunal de Orden Público, la funció del qual era vigilar aquelles conductes que, d’acord amb la Ley de Peligrosidad Social de 1970, eren considerades constitutives de delicte. A saber: l’homosexualitat, el proxenetisme i la prostitució, el consum de drogues, la immigració il·legal i la pràctica de la mendicitat en la via pública. “Vagos y maleantes” era l’expressió que, amb la llei a la mà, s’aplicava a aquelles persones (putes, maricons i pobres, dit de manera grollera i perquè m’entengueu) que ofenien la bona societat espanyola.
Per aquells que patim d’una certa nostàlgia, deixeu-me recordar una cançó d’un grup de rock madrileny anomenat Cucharada, que parlava de personatges com na Mary “la friky”, una tia legal que perd la feina i es veu obligada a practicar la prostitució per sobreviure, o de Pablo “el trapero”, un homosexual a qui li agraden tant els mascles com la llibertat. Personatges que acaben “enxironats”. “Qui és el culpable? Qui és l’innocent? – diu la cançó – el just milionari o el pobre necessari?”
Aquella era l’Espanya de 1970. Perdó: era? De debò que les coses han canviat en aquest Estat? Bé, la Ley de Peligrosidad Social va continuar vigent fins el 1995 i el Tribunal de Orden Público es va redefinir (el varen tunejar, en una paraula) en Audiencia Nacional el 1977. D’aleshores ençà, tots els delictes polítics són jutjats per aquest tribunal. Tot i això, me direu que els nostres governants no continuen instal·lats en aquella pantalla?
I aquí és on volia anar a parar: parau esment al mateix concepte de “delictes polítics”. Vol dir que, a aquestes alçades, podem continuar parlant en aquests termes? Bé, jo no som jurista, però, des de la meva ignorància, el concepte em grinyola de mala manera. En temps previs a la Revolució Francesa, un delicte polític era qualsevol intent d’atemptar contra la vida del monarca o de qualsevol membre de la seva família, en la mesura que el monarca era, no només el representant i el símbol de la nació, sinó la mateixa nació. L'état, c'est Moi, que va dir aquell. Més endavant, a principis del segle XX, es considerava delicte polític qualsevol acte de traïció a la unitat nacional. I ara? Idò ara, si ens ubicam en el marc de la nostra (sic.) inamovible Constitució, hauríem de definir el delicte polític com un atac flagrant contra la sobirania d’un poble.
Si entenem així el paradigma polític d’un Estat on la sobirania resideix en el poble, la meva conclusió és que faria bé l’Audiencia Nacional en començar a jutjar a tots els presidents del Govern i a tots els consells de ministres espanyols que no han fet altra cosa que malmetre la sobirania del seu poble (voleu que parlem de tarifes elèctriques? D’educació? De sanitat? De vivenda?) i deixar de perdre el temps amb els artistes, que fan el que fan perquè representen millor que ningú el sentir i la veritat d’un poble.
O, potser millor, diguem clarament que un estat on existeix una institució jurídica tal com és l’Audiència Nacional és un estat amb un gravíssim dèficit educatiu, intel·lectual, moral i legal. En un estat modern – i l’espanyol no ho és - no hi ha lloc per a tribunals de delictes polítics.
Desconec, en el moment d’escriure això, com acabarà la pantomima presumptament legal amb en Valtònic. Tanmateix, mentre tolerem que existeixin monstruositats com l’Audiencia Nacional, val més que anem pensant en demanar, per exemple, que ens acceptin com a ciutadans malgatxes. Allà, a Madagascar, com tots els qui tenim fills petits sabem, hi ha un govern de lèmurs que, en termes de capacitat intel·lectual, li dona mil voltes al que nosaltres ens veim obligats a patir.
-->
