El grafitti que dóna títol a aquesta reflexió embrutà algunes façanes aristocràtiques de Ciutat l’estiu passat. Ara, un article publicat a la web de Contrainfo el torna a situar al centre del debat. Mentre el Vicepresident i Conseller de Turisme es pren la molèstia d’anar a diferents municipis de l’illa per tal d’explicar les bondats de l’avantprojecte de proposta de modificació de la Llei de Turisme, en especial allò que fa referència al lloguer d’habitatges particulars a turistes, dissabte vinent hi ha convocada una gran manifestació per denunciar les polítiques reaccionàries i hipòcrites del Govern de l’Estat espanyol envers els qui es veuen obligats a fugir dels seus països. A casa nostra, ens diuen els organitzadors, volem acollir. I tant!
Una cosa és certa: no podem deixar d’agrair que Biel Barceló es prengui la molèstia de convocar i participar a totes aquestes taules rodones. Al manco, en això, és radicalment diferent del seu innominable antecessor, aquell que es posava per capell els ous sagnants de les víctimes de les seves caceres. No és debades que ho faci, ja que crec que el problema de l’habitatge, deixant de banda l’espoli colonial – també sagnant - que patim, és i cada cop més serà el principal problema d’aquestes illes petites i limitades.
L’article citat de Contrainfo, al qual només li puc fer un retret, i és que no estigui signat i, per tant, ens priva de la possibilitat de felicitar l’autor o autora, posa el dit damunt la dimensió ètica de la qüestió: és gràcies a la situació que es viu a aquells països de la Mediterrània oriental que serien, en condicions normals, potencials competidors, que els hotels i apartaments de les illes estan cada any més plens. L’èxit del model que comercialitzam depèn, en bona part, de la radical inseguretat d’unes destinacions que s’inhabiliten per causa dels conflictes que pateixen. En conseqüència, potser faríem bé, tots plegats, de no celebrar segons quins triomfs.
És cert que l’estiu passat vam arribar a un nivell de saturació asfixiant. Malgrat les inoportunes manifestacions de certs càrrecs de la Conselleria de Turisme, la massificació va ser evident a les carreteres, a les platges i a les places i carrers dels nostres municipis. La proposta del Conseller de Turisme de legislar l’accés dels turistes als habitatges particulars (el que es coneix com a lloguer turístic) no és, al meu entendre, sinó una mostra més de la renúncia a reflexionar sobre quina política volem fer en clau veritablement progressista: partim de la constatació que el turisme és la nostra principal font de riquesa i ho celebram, mentre oblidam d’on venen i per què venen els turistes a ca nostra, alhora que renunciam a legislar sobre aquells béns comuns que no haurien de definir-se exclusivament com a mercaderies (especialment, l’habitatge). El negoci és el negoci.
El model econòmic que hem desenvolupat entre tots mostra alguns dels senyals d’una tragèdia clàssica. Martha Nussbaum escrigué un llibre meravellós titulat La Fragilitat del Bé, on reflexionava sobre el sentit ètic de la tragèdia: Agamèmnon és forçat a escollir entre sacrificar la seva filla als déus o veure destruït el seu exèrcit. Allò que s’hauria de considerar com una elecció entre dues alternatives igualment inacceptables, el poeta ho resol mostrant l’alegria absurda del rei, un cop ha salvat l’exèrcit gràcies a la mort de la filla. Nussbaum pretén alliçonar-nos sobre el fet que massa sovint perdem de vista la veritable dimensió del fet tràgic: que una cosa és acceptar una via d’acció com a “mal menor” i una cosa ben diferent és alegrar-nos de segons quines decisions que ens veim obligats a prendre.
No ens enganem. Els problemes de saturació que patim no tenen la causa en el lloguer turístic. Si de cas, l’explosió d’ofertes d’allotjament al marge de la llei que hem viscut l’estiu passat haurà estat la darrera gota, però el tassó fa temps que és ple. Hem permès els hotelers celebrar any rere any el seu aquelarre rapinyaire de l’increment del número de visitants; fins i tot, molts n’hem compartit les seves celebracions. I ho hem fet mentre giràvem l’esquena a algunes arrels d’aquest èxit. Els doblers que ens deixen els turistes no estan només embrutats per la destrucció de territori i recursos que suposen; a més, també estan tacats amb la sang i les llàgrimes de les víctimes de les guerres.
-->
