“Treballava a la recepció de l’hotel. Un dia que havíem de donar una mà de pintura a unes parets, arribà acompanyat d’un jove. I aquest, qui és? – Li vaig demanar. És el meu fill – contestà. Ah! No sabia que tenies un fill.”
En realitat, no el tenia. Em contava aquesta anècdota el propietari de l’hotel el matí del dijous passat. Pel que sembla, als pobles de Senegal tots els homes adults són “papa” de tots els fills, en una escenificació exemplar d’aquella màxima que diu que es necessita tot un poble per educar un infant.
La història em va fer escapar un mig somriure, mentre recordava les lectures de sociobiologia de la meva època d’estudiant. Tanmateix, no arribà a ser una rialla sencera perquè el nostre amic, en aquells moments, era a presó, privat de llibertat, acusat de pertinença a “organització criminal” i fent mans i mànigues per tal de trobar els cinc mil euros que necessitava per pagar la fiança.
Madiop Diagné s’ha passat tota la vida ajudant els altres, tant si eren “fills seus” com si no. Sap que molts dels qui surten de Senegal, deixant enrere pares, parella i fills, no ho fan ni per gust ni per ambició, sinó per absoluta necessitat. He tingut ocasió de tractar amb molts d’aquests africans a l’escola d’adults de s’Arenal, on arriben sense saber dir ni una sola paraula ni d’espanyol ni, ja no en parlem, de català.
No record ben bé si va ser el 1997 o el 98 quan el professor Albert Saoner va llegir la seva lliçó com a aspirant a la càtedra de filosofia moral i política de la Universitat de les Illes Balears. Jo escoltava com l’admirat professor explicava la critica del filòsof israelià Joseph Raz a la coneguda teoria de la justícia de John Rawls. Com tothom sap, la justícia s’ha d’entendre, segons Rawls, com un exercici de la més absoluta imparcialitat. En canvi, explicava Saoner amb un exemple planer, cap persona mínimament assenyada dubtaria a preferir ajudar un amic abans que a un desconegut en un hipotètic cas d’un procés de selecció laboral. La imparcialitat, a la vida real, pot acabar sent causa de moltes injustícies.
Tenc la impressió, i crec que no m’equivoc, que Saoner, qui també va patir presó en temps de la dictadura, hauria aplaudit Madiop Diagné. El seu empresonament, per haver falsificat, suposadament, contractes de treball per tal d’aconseguir certificats de residència per a immigrants, és un clar exemple del conflicte entre atendre la llei o atendre les necessitats de les persones. Sorprenentment, alguns dels progres de sofà que critiquen l’actitud escrupolosament legalista del Govern espanyol davant el clam de la societat catalana d’acollir més refugiats, no han mogut un dit per ajudar el senegalès.
És possible que Madiop hagi comés alguna il·legalitat en el seu intent d’ajudar a persones que es troben en una situació crítica. Si és així, deixau-me dir: “Ben fet!” També fou il·legal el que va fer Oskar Schindler l’any 1944 per tal de salvar salvar mil dos-centes persones d’una mort segura al camp de concentració d’Auschwitz. Així que, sisplau, no em parleu d’obediència a la Llei d’aquest Estat que és a la cua mundial en respecte als drets humans.
Quan l’Estat fa lleis per anar en contra de les persones més desfavorides, potser l’únic recurs dels qui no tenen res és actuar al marge de la llei. Estaria bé que alguns dels qui, en el seu moment, també varen haver de lluitar contra la legalitat espanyola i hagueren de patir presó per la seva defensa dels drets humans, tinguessin memòria i no li donessin l’esquena a aquest tros de mallorquí-senegalès que és en Madiop. Gràcies a ell, moltes persones han tingut la possibilitat de començar una nova vida. Estic segur que en Madiop, més enllà del que digui la llei, ha fet el que li ha dictat la seva consciència i, per això, té tot el meu reconeixement i admiració.
-->
