El
professor Wilkinson va ser l'encarregat, enguany, de fer la lliçó inaugural de
la Universitat Pompeu Fabra. El darrer número de la revista Eines, publicada
per la Fundació Josep Irla, en reprodueix el text íntegre. Donada la situació
que tenim a les nostres illes, m'ha semblat oportú compartir les principals
idees amb els lectors de @dBalears:
- La pobresa no té a veure amb la quantitat de béns que hom posseeix, sinó amb una distinció entre classes socials que destrueix la dignitat de les persones.
- A l'Índia, ser pobre significa viure en una barraca de xapa sense aigua potable. A Noruega, significa viure en una casa de tres habitacions, amb calefacció i televisor de pantalla plana.
- Les nostres societats són unes productores de benestar altament ineficients.
- La desigualtat ens divideix, fa que ens jutgem els uns als altres per l'estatus i, per tant, fa que ens preocupi més intensament la forma que se'ns veu i som jutjats.
- Més desigualtat fa que l'estatus social sigui més important per a tothom. Fa que la classe i l'estatus siguin els determinants més poderosos del que ens passa a les nostres vides.
- Pel que fa a l'esperança de vida, el que més importa dels països rics no és com són de rics, sinó les diferències d'ingressos existents al seu interior.
- Les persones més pobres es veuen privades de cinc, deu o fins i tot quinze anys d'esperança de vida comparades amb les persones que viuen a les zones més riques.
- L'estrès crònic té efectes negatius en processos centrals per a la salut, i les principals causes d'estrès crònic tenen a veure amb l'estatus social baix i les relacions socials febles.
- Sabem que als països més desiguals hi ha nivells més alts d'ansietat d'estatus, fins i tot entre els sectors més rics de la població.
- En els països més desiguals, la gent treballa més hores, s'endeuta més, estalvia menys, demana més préstecs i gasta més diners en béns d'estatus.
- Com més gran sigui la diferència entre rendes, més problemes socials de tota mena hi haurà.
- Els estats més igualitaris tenen uns quinze homicidis per cada milió d'habitants. Els més desiguals, s'eleven a 150.
- A mesura que una societat es torna més desigual, augmenta la inversió en seguretat: es venen més armes, més cursos de defensa personal, més alarmes domèstiques, més cotxes tot terreny. La desigualtat genera por, i la por genera desconfiança.
- El Japó té uns 40 presos per cada 100.000 habitants. Els EUA en tenen més de 400.
- Als països més igualitaris trobam un 8 % aproximat de persones amb alguna malaltia mental, mentre que la proporció puja fins a tres vegades aquest nivell al regne Unit o als EUA.
- Hi ha menys mobilitat social a les societats amb diferències de rendes importants.
- Els problemes que sabem que estan relacionats amb l'estatus social, dins les nostres societats, empitjoren en augmentar les diferències d'estatus social.
- Com més desigual és una societat, menys propensa és la gent a ajudar els veïns, a les persones amb discapacitat, a ajudar les persones grans.
- Als països més igualitaris, el 60 o fins i tot el 75 % de la població afirma confiar en els altres.
- Hi ha 150 estudis sobre l'ansietat i la salut, la metaanàlisi dels quals conclou que l'amistat és tan protectora com ho és de perjudicial fumar.
- En el món ric hem arribat al final dels beneficis reals del creixement econòmic.
Mentre
AENA planeja ampliar l’aeroport per tal que puguin venir més i més avions a
saturar encara més el nostre limitat territori, les investigacions del
professor Ivan Murray - i d'altres - ens han mostrat que l'increment en
generació de riquesa que hem experimentat a les Illes Balears els darrers
cinquanta anys no han produït una millor distribució de la riquesa. Ans al
contrari: cada cop els rics són més rics i els pobres més pobres. El nostre
model econòmic no ha sabut generar una societat més justa, més feliç, més
saludable, sinó un augment indecent de les diferències entre els rics i els
pobres. Com diu un conegut periodista: “hem passat de viure del turisme a viure
per al turisme”.
Una
societat que entra en una espiral desbocada de creixement sense límits, que
liquiditza i liquida les relacions humanes, que prioritza la possessió de béns
o un fals reconeixement social basat en l'aparença, que fomenta la
competitivitat per sobre la cooperació, és una societat malalta. És, per tant,
prioritari que reflexionem, com a individus i també com a societat (i això
implica Govern, entitats, associacions i tota mena d'interlocutors socials),
cap on volem anar. I és absolutament urgent que unim forces contra una
metròpoli a qui només interessam com a font de riqueses.
