Hi havia una publicitat; irònicament, es tractava d’una publicitat d’una tarja de crèdit, que gosava a dir que certes coses no tenen preu. La inspiració de la campanya és totalment evident: Kant distingia entre allò que té un preu i allò que té valor (ell en deia dignitat). Paral·lelament, Marx explicà la distinció, avui canònica, entre el valor d'ús i el valor de canvi de qualsevol mercaderia. El valor d'ús és el valor que un objecte té per satisfer una necessitat. Per la seva banda, el valor de canvi és el valor que un objecte té al mercat i s'expressa en termes quantitatius mesurats pels diners.
És del tot evident que l’habitatge té un valor de mercat. Els mecanismes de l’oferta i la demanda hi pressionen amb força. La tensió s’agreuja per causa de diversos factors que incideixen en la nostra situació particular: per una banda, la limitació en la disponibilitat de sòl per a construir; per altra, l’atracció que provoca la nostra illa sobre ciutadans d’altres països, amb rendes superiors a les nostres, pel fet de gaudir d’un clima amable, d’unes condicions favorables de transport o de certes garanties de seguretat civil. Aquests dies circulen per Ciutat alguns autobusos municipals amb un missatge depredador: si tens una casa, nosaltres coneixem milers d’escandinaus que es moren de fred. Per tot plegat, no és difícil de veure que un immoble a les Balears és un petit (o gran) tresor cobejat per gran quantitat de rapinyaires de diferents mides i pelatges.
La indústria turística no ha ajudat gens, tot s’ha de dir. En cap moment els empresaris de l’hostaleria s’han aturat a pensar on havien de dormir les persones que venien atretes per la promesa d’una vida laboral millor. Tot i que és innegable que l’habitatge és una part fonamental de la cadena de producció del sector dels serveis, no la trobarem reflectida en cap balanç de cap de les empreses que han construït hotels a les nostres costes. Conseqüència, la degradació dels barris propers a la indústria turística que és evident a casos com s’Arenal.
És un fet, per tant, que l’accés a l’habitatge és cada cop més complicat per als indígenes d’aquestes illes. La distància entre el valor dels pisos i els sous migs dels treballadors és cada vegada més gran i, per a la immensa majoria, insalvable. Ja no parlam de comprar; fins i tot trobar un preu de lloguer acceptable és, per a la majoria dels treballadors, una odissea. A Ciutat no es troba pràcticament ni un sol pis de lloguer en oferta per menys de 700 €.
Donar la culpa de l’augment dels preus dels lloguers a l’emergència del fenomen del lloguer vacacional és, en aquestes circumstàncies, voler veure només una part de les causes que ens han fet arribar a aquesta situació. Una situació que sembla que se’ns ha escapat de les mans aquest darrer estiu. Però no podem oblidar que la cosa ens ve d’enfora. La responsabilitat de l’empresariat turístic no es pot maquillar. Durant els darrers cinquanta anys, hem anat convertint la totalitat del territori de les nostres illes en pura i simple mercaderia: Hem mercantilitzat les platges, les muntanyes, les places i els carrers dels nostres pobles i ciutats i, per descomptat, fins i tot les cases i els pisos, els que alguns haurien heretat dels seus padrins i els que d’altres s’haurien compromès a pagar a molt llarg termini i amb gran esforç.
Els diferents Governs que hem tingut al llarg de les darreres dècades han renunciat, deliberadament, a fer front a la situació, deixant que fossin els empresaris turístics qui prenien les decisions. Però suposadament la cosa havia de canviar. I no. No ha canviat gaire.
No ens ha de sorprendre que hi hagi tanta i tanta gent decebuda amb l’actitud del Govern de la nostra Comunitat. Molts som els qui esperàvem una actitud diferent, com s’hauria de correspondre, en bona lògica, amb el primer govern “autènticament” d’esquerres de la nostra història recent. Pensàvem que l’acció de govern ha d’anar lligada a la reflexió, si no sobre l’anàlisi dels mecanismes de producció (Marx ja no està de moda), sí al manco sobre les grans idees-força de la Il·lustració. Idees que haurien d’estar gravades sobre les pedres del Parlament per tal de no oblidar que cal fer lleis pensant en els qui tenen més necessitat; que, per beneficiar als poderosos, no ens calen lleis en absolut, perquè ells ja tenen la llei de la selva del seu costat.
L’avantprojecte de llei per regular el lloguer turístic és una mostra més de la manca de percepció de la globalitat que caracteritza la perspectiva curt-terminista d’aquest Govern. No aconsegueix escapar-se del paradigma economicista que tot ho engoleix. No hi trobarem cap mecanisme de protecció del dret a l’habitatge entès des de la perspectiva kantiana de la dignitat de les persones. Continuarem batent rècords any rere any: rècords de número de turistes i, sobretot, rècords de residents. Perquè el problema que tenim i no sabem resoldre és com posar fre a la pressió demogràfica sobre un territori i uns recursos que són limitats i que haurien de ser objecte d’una, encara més, especial protecció de part dels nostres responsables. Mentre no hi trobem la solució, continuarem aquesta dinàmica autodestructiva de transformar ca nostra en un gran parc temàtic de cartró-pedra on no hi ha espai per allotjar-ne el personal.
