Això gira malament, ploraven els mallorquins

Fa cosa de dos anys, per aquest temps de tardor, es publicava Código Mariano, un llibre amb un títol curiós. El periodista gallec Antón Losada, bon coneixedor del personatge, analitzava la trajectòria del president espanyol en funcions i com havia estat suficientment hàbil per sobreviure a Aznar, Mayor Oreja, Aguirre, Rato i tots els qui, des de les files del seu propi partit, han intentat repetidament enterrar-lo sense èxit. Ara, un cop més, amagat darrere la caricatura de bàmbol que tothom percep cada cop que obre la boca (“in one hour”, va ser la d’aquesta setmana), s’ha garantit quatre anys més d’aplicar implacablement el seu ideari desigualitarista. I ho ha aconseguit gairebé sense fer absolutament res. Ni tan sols s’ha hagut de prendre la molèstia d’amagar-se dins una pantalla de plasma. Només ha hagut d’esperar-se a veure com el, fins el dia d’avui, principal partit de l’oposició, se suïcida en viu i en directe.

Però, malgrat la sorpresa inicial, el que ha passat amb el PSOE no és res que ens hagués de venir de nou. El PSOE és, des de la seva fundació, el partit de les renúncies: renuncià al marxisme el 1979, renuncià al no a l’OTAN el 1986, renuncià a defensar l’Estatut aprovat pel Parlament i el poble de Catalunya el 2006 i, finalment, aquesta setmana, renuncia a ser una alternativa progressista de govern per molt de temps. No és el primer cop. El 1923, el PSOE ja va fer costat al dictador Primo de Rivera. No ens han de sorprendre tots els jocs semàntics que ha articulat aquesta Gestora provisional per tal de fer creure que la Verge nom Esteve.

És possible que, en un proper congrés de data incerta, la militància castigui els 139 que han votat a favor de l’abstenció en la propera investidura de Rajoy. És possible que Susana Díaz hagi destruït qualsevol possibilitat de liderar el partit. És possible que Pedro Sánchez torni i recuperi la secretaria general. És possible que Podemos sàpiga atreure molts votants socialistes desenganyats. I què? Deixant de banda totes aquestes contingències, als aborígens de les perifèries, aquest episodi rocambolesc ens hauria de servir per a alguna cosa. Al Principat, Iceta diu que l’abstenció farà créixer l’independentisme i està disposat a fer valer l’autonomia del PSC, mentre que un socialista de Madrid afirmava que el divorci està permès a Espanya i que, si el PSC es vol separar del PSOE, no hi ha cap problema. Sorprèn que el PSC pugui trencar la unitat federal però Catalunya no pugui aplicar aquest mateix criteri. La unitat d’Espanya, un cop més, com a dogma inqüestionable de la sacrosanta religió de la “Unidad de destino en lo Universal”.

I a ca nostra? Quines opcions té aquesta entelèquia que vol dir-se PSIB i que no deixa de ser el mateix partit que governa al sud de la península? Si els dos diputats socialistes elegits a les Illes voten No, corren el risc de ser expulsats. Si s’abstenen, posen en perill el pacte de governabilitat de la Comunitat. Que la presidenta Armengol manifesti la seva disposició a mantenir la discrepància, no sabem fins a quin punt, no deixa de ser un esforç desesperat per garantir-se el suport dels socis amb qui comparteix el govern autonòmic i que no li ho posaran gens fàcil. Està per veure si el seny s’imposarà i uns i altres sabran prioritzar els interessos dels nostres conciutadans o si, pel contrari, acotaran el cap davant les instruccions dels seus respectius òrgans de direcció central.

Ens cal que més i més ciutadans de les nostres illes obrin els ulls davant la realitat de la relació entre el centre i la perifèria. Ens cal sortir de la caverna platònica en què s’ha convertit una Espanya condemnada a patir dècades de retrocés econòmic, cultural, social i mediambiental. Rajoy i els seus continuaran quatre anys més, com a mínim, espoliant-nos la riquesa que generam amb gran patiment pel nostre limitat territori i menystenint cada petició del nostre Parlament (com la petició de mantenir tot l’any l’horari d’estiu, que ens és més natural). Necessitam explicar que aquesta unitat d’Espanya que el president Rajoy defineix com una línia vermella no és res més que una ombra projectada sobre la paret de la cova. Que, per a resoldre les necessitats dels ciutadans de les Illes, no ens serveix cap partit espanyol: no ens ajudarà el PP noucentista de Rajoy; no ho farà el PSOE, engrunat per les seves pròpies contradiccions internes; per descomptat, no ho farà la marca blanca - o taronja - del PP que és C’s; i no ho faran els despistats cadells del 15-M que encara no saben què volen ser de grans. Només ens cal espavilar-nos, perquè, com deia Guillem d’Efak, això gira malament.

El nacionalisme espanyol d’esquerres

Aquests dies he gaudit de la lectura d’un llibre molt interessant i que recoman incondicionalment: Breu història del nacionalisme espanyol, de Francesc Puigpelat. En aquest llibre, l’autor descriu com s’han anat construint els mites fundacionals de la nació espanyola i com aquests mites han arrelat en l’imaginari col·lectiu fins al punt que, avui, parlam amb naturalitat del nacionalisme basc o català, però mai del nacionalisme espanyol, perquè, per a la majoria dels qui hem estat educats – adoctrinats - amb els llibres de text del franquisme i la transició, tal cosa, simplement, no existeix.

El llibre recull documentació selecta sobre el paper de l’esquerra espanyola en aquesta història, concretament les posicions del PSOE, al llarg dels seus gairebé 140 anys d’existència i, en l’actualitat, de Podemos.

Encara que The New York Times publicà, el 1982, que “un equip de joves nacionalistes espanyols havia guanyat les eleccions”, ni Felipe González ni cap membre del PSOE s’autodefiniria com a nacionalista. I, malgrat això, PSOE, PP i Podemos són partits amb una forta càrrega d’oculta ideologia nacionalista espanyola. El PSOE que va fundar el vell Pablo Iglesias defensava, inicialment, la mateixa idea d’Espanya que la dreta més reaccionària de l’època. Solé Tura escrigué el 1986: “El moviment obrer veia en l’Estat liberal, en la seva versió jacobina, l’única possibilitat de modernitzar Espanya. La tradició jacobina va dominar des del principi el moviment socialista.”

Però el PSOE de principis del s. XX se sentia incòmode compartint el mateix nacionalisme unitarista, integrista i militarista amb els conservadors. Per això, aviat va desenvolupar la idea d’un patriotisme obrer que es volia contraposar al patriotisme burgès liberal. Des d’aquella perspectiva, el PSOE rebutjaria l’incipient nacionalisme català que reclamava davant les Corts de Madrid l’aprovació del primer Estatut d’autonomia, per egoista i materialista.

Malgrat que el Congrés del PSOE de 1918 aprovàs la creació d’una Confederació Republicana de Nacionalitats Ibèriques que mai no veuria la llum, només un any després ja s’havia eliminat dels textos socialistes qualsevol referència al federalisme. De llavors ençà, el PSOE ha defensat alguna forma d’estructura descentralitzadora només quan s’ha vist lluny de la possibilitat de governar. Per exemple, durant la dictadura de Primo de Rivera o en el famós Congrés de Suresnes – 1974 –, on aprovà un reconeixement del dret d’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques que mai cap dirigent socialista no s’ha cregut veritablement.

L’esquerra espanyola, afirma Puigpelat, sempre ha fet el mateix: quan es veu lluny del govern, federalisme, però quan la cosa va de debò, retorn al centralisme unitarista. Així succeí també el 1931, quan Alfons XIII va ser expulsat i els partits d’esquerra es veieren amb possibilitats de governar. Just un any després, la tramitació de l’Estatut de Núria a les Corts de Madrid evidenciava la veritable fesomia dels socialistes darrera la màscara: lemes com “¡Abajo el Estatuto, viva España única!” o “Catalunya és d’Espanya, caigui qui caigui”, es poden llegir als pamflets publicats pel PSOE d’aquell temps.

És cert que l’anticatalanisme de la dreta espanyola és més sorollós que el jacobinisme de l’esquerra, però tots dos comparteixen una idea unitarista i centralista d’Espanya que és del tot incompatible amb les reivindicacions de les diferents nacions que, bé o malament, han hagut de conviure a la península Ibèrica. La contrapartida del problema, afirma Puigpelat, és que, davant del nacionalisme espanyol, el nacionalisme català sempre ha pecat d’ingenu: des d’Almirall, Prat de la Riba, Cambó, fins a Pujol i, fins fa dos dies, el mateix Artur Mas, encara creien que és possible canviar Espanya des del lideratge econòmic i industrial d’una Catalunya moderna i europea. Una combinació de regeneracionisme i federalisme que mai ha calat a Madrid.

Avui, segons Puigpelat, Podemos és la pitjor amenaça per a la reivindicació d’una Catalunya – o d’uns Països Catalans – independents. Per què? Podemos és un projecte espanyol. Comparteix amb el PSOE les mateixes fonts ideològiques i els mateixos mites històrics – el relat dels Comuneros de Castella, per exemple, a qui fa referència el color morat del seu logo -. Igual que a Suresnes, el suport de Podemos al dret a decidir no passa de ser una proclama buida, formulada en un moment en què no tenen opcions de governar, però que quan s’han vist a prop de les cadires s’han mostrat ben disposats a abandonar. Està ben documentat que el nou Pablo Iglesias fa un discurs als territoris de parla catalana i un altre completament diferent quan visita terres extremenyes o andaluses. Cap diferència, en això, entre Podemos i Ciudadanos.

No podem esperar res de cap partit espanyol, perquè el nacionalisme espanyol és radicalment incompatible amb una utòpica idea d’Espanya plural i respectuosa amb les llengües, la cultura i la forma d’entendre la vida en societat que tenim a les perifèries. Estaria bé que els qui defensam de veritat una alternativa sobiranista, també a ca nostra, no caiguéssim en el mateix error regeneracionista que Miquel Roca el 1986.

12-O. Res a celebrar

12 d’octubre. Un dia festiu per als espanyols. Un dia amb res a celebrar per a la resta. El motiu del nostre rebuig s’explica pels fets històrics que desemboquen en la tria d’aquest dia i per tot el que representen.

Per què Espanya celebra el seu dia nacional en aquesta data? El motiu, segons una llei promulgada el 1987, rau en el fet que aquest dia simbolitza el moment en què els diferents regnes d’Espanya, sota una mateixa monarquia, inicien un període de projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus.

El fet és que l’esmentada llei de 1987 enllaça amb la instauració del Dia de la Raza Española el 1918, durant el govern d’Antonio Maura, una sospitosa denominació que es va mantenir fins al 1958.

Com arriben els espanyols a la tria d’aquesta data? Els historiadors ens expliquen que durant el segle XIX hi havia una forta divisió entre els partidaris que la festa fos el Dos de Maig i els qui preferien el 25 de Juliol. Com sabem, la pèrdua de Cuba i Filipines suposaren un cop per a les consciències castellanes. Un cop que provocà la reacció de les principals plomes del moment, el que coneixem com la Generació del 98: Unamuno, Maeztu, Azorín, Baroja, etc. Tots aquests autors, reputats progressistes, parlaven obertament i obsessivament de la “raça” espanyola. Calia recuperar les essències de la mare Castella des de la visió romàntica i nacionalista que tan bé reflecteixen els poemes de Machado: el paisatge i la sobrietat que dóna caràcter als seus fills. “Espanya és una cosa feta per Castella”, escriu Ortega.

Per al corrent més liberal del nacionalisme romàntic espanyol, l’aixecament dels madrilenys contra les tropes de Napoleó representa l’efemèride que sintetitza la grandesa del caràcter castellà, enllaçant amb el mite dels Comuneros que tant agrada al Pablo Iglesias d’ara. Tanmateix, el Dos de Maig tenia connotacions massa progressistes per a l’ala més catòlica del nacionalisme espanyol, cosa per la qual la dreta defensava que la festa nacional fos el 25 de juliol, el dia de Sant Jaume. “Santiago y cierra España”. El mite de l’apòstol que viatjà des de Palestina i cristianitzà, amb sorprenent facilitat, tota la península.

La disputa entre nacionalistes catòlics i nacionalistes liberals impedí el consens fins que un ministre d’Alfons XIII, per cert besavi de l’ara encausat Rodrigo Rato, va proposar la data del 12 d’octubre. I així es va oficialitzar, el 1918, el Dia de la Raza.

Malgrat que, quaranta anys després, els més prudents del Movimiento arribassin a la conclusió que calia canviar-li el nom, la idea de la superioritat de la raça espanyola està indissolublement lligada a una data en què, com resa irònicament un pasquí que circula avui per les xarxes socials, uns indígenes sud-americans trobaren Cristòfol Colom perdut en mig del mar. No oblidem que el dictador gallec signà el guió d’una pel·lícula titulada Raza el 1942. Pels escrits del frare Bartolomé de las Casas sabem de quina manera es produí l’esmentada projecció lingüística i cultural castellana.

Però no ens enganyem, a banda del genocidi, la data també simbolitza l’enfrontament entre dues formes d’entendre el mite de la unitat d’Espanya: el debat vuitcentista entre els nacionalistes espanyols de dretes i els nacionalistes espanyols d’esquerres segueix viu en ple segle XXI, com ens ho recorda el secretari general de Podemos: “Algunos celebran su patriotismo en un desfile. Defender la patria es defender nuestra soberanía frente a multinacionales”. És el mateix argument que l’altre Pablo Iglesias defensava, el 1910, durant un debat a les Corts sobre l’enviament de tropes al Marroc: “Hi ha més interessos obrers que burgesos ... Els socialistes som més patriotes del que puguin ser-ho la resta d’espanyols.” El patriotisme obrer enfrontat al patriotisme liberal. Però patriotisme espanyol el de tots dos. Res no ha canviat en els darrers cent-cinquanta anys a Espanya: res no s’assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. 

Lluís Segura

No, no es tracta d’un error. No parlaré de jo. Aquest article va de Lluís Segura, exdirector de l’Advocacia de la Comunitat Autònoma. L’atzar, o la  biologia, han fet que compartim nom i llinatges. A banda d’això, poca cosa més: Ideològicament, estam molt allunyats un de l’altre. Professionalment, també.

Lluís Segura és jurista, funcionari del cos de lletrats de la Comunitat. És un professional amb una reputació i un prestigi més enllà de qualsevol consideració. Ha estat professor a les universitats de Barcelona i Illes Balears. Va ser director de l’Institut d’Estudis Baleàrics en moments de gran dificultat per a la institució. A més, per a tothom que el coneix, és una persona amb uns principis ètics insubornables fins a un punt potser proper a la intransigència. 

No conec ningú que sigui tan estimat i respectat per tothom qui el coneix. No trobareu ningú que no estigui d’acord que en Lluís és una de les persones més íntegres que hi ha.

L’elegància és un altre dels trets que l’identifiquen. Una elegància que l’impedirà aspirar a cap tipus de protagonisme i que, segurament, el farà eludir qualsevol debat públic sobre la conveniència o no de les decisions preses per l’Executiu de Francina Armengol.

Perquè ell no ho farà, permeteu-me que faci una defensa del meu cosí Lluís Segura qui, avui, em fa pensar en Sòcrates, castigat, com tothom sap, injustament, pel govern d’Atenes. De la presó estant, els seus amics havien subornat els carcellers. Però, malgrat la falsedat de les acusacions, Sòcrates es va negar a salvar la vida amb una fuita moralment reprovable. A la seva mort, Plató ploraria la decepció d’una democràcia que havia posat fi a la vida del “més just dels homes”.

Em direu exagerat, però si hi ha algú que s’assembli a Sòcrates, pel que fa als seus principis morals, en aquest país nostre, és l’ex director de l’Advocacia. Com el filòsof, en Lluís ha estat víctima expiatòria de les equivocacions d’un Govern a qui ha servit amb fidelitat i competència. Tots els que han reclamat la seva destitució no són prou conscients de la duríssima tasca a què ha hagut de fer front en Lluís d’ençà del seu nomenament com a director d’un òrgan que, fins fa un any, havia estat cau dels servidors fidels de la dreta més rància i reaccionària. No són conscients del gravíssim error que han comès amb el millor servidor que mai no hi haurà a la Funció Pública.

Tot s’ha dit aquests dies: Ningú no dubta que Pilar Costa ha enganat el Parlament i la ciutadania d’aquestes illes; que ha estat incapaç d’ explicar la diferència entre la política – el desig que la llei actuï amb contundència contra tots els corruptes - i la tècnica – el fet que els funcionaris no hagin pogut trobar elements suficients per dur a terme una acusació amb garanties; que, també, ha caigut en la covardia de no saber reconèixer el seu error – que l’Advocacia havia informat del procediment a seguir i sotmès al criteri del Govern la decisió que s’havia de prendre. Per la mentida, per la incompetència i per la covardia, Pilar Costa no hauria de continuar ni un minut més en el càrrec de Consellera.

A més, a l’error comès per la Consellera – amb el vistiplau de la Presidenta Armengol, evidentment – s’hi afegeix una colla de corifeus que n’han clamat, reclamat i aplaudit la destitució: Biel Barceló, Fina Santiago, David Abril, Bel Busquets, no són conscients que la seva actitud representa un greu atemptat contra el principi de separació de poders que és clau de qualsevol estat de dret.

Avui podem recordar el nom del filòsof mort fa dos mil cinc-cents anys, però cap de nosaltres recorda el nom de cap dels jutges que el condemnaren. El nom i la reputació del lletrat Lluís Segura també seguiran vius en la memòria dels nostres descendents quan ningú no se’n recordarà de cap dels artífexs d’aquesta injustícia.