Un cop més, escolto una representant del PP afirmant
que “ells han guanyat les eleccions”, i no deixa de sorprendre’m, aquesta
afirmació. Vol dir que unes eleccions son una cosa que es guanyen o es perden?
I, en cas afirmatiu, vol dir que els portaveus dels partits fan un bon ús
d’aquestes expressions?
No ho tinc molt clar això de que un partit guanyi les
eleccions. Unes eleccions no són un partit de futbol o de tennis, on hi ha un
guanyador i un perdedor. Si de cas, s’assemblen a aquestes cursos populars on
hi ha corredors que lluiten pel podi i també n’hi ha – i aquests són la majoria
- que només busquen millorar la seva marca personal.
Hi ha partits polítics que aspiren a obtenir la
majoria absoluta i d’altres que aspiren a aconseguir un diputat. Entremig, tots
els partits aspiren a millorar les seves “marques personals”. En el millor dels
casos, aquells partits que aconsegueixen el seu objectiu poden dir que han fet
quelcom més o manco semblant a “guanyar les eleccions”. Per això el vespre del
recompte hi ha tants dirigents contents. En realitat, tots aquells que han
aconseguit el seu objectiu tenen motius per estar-ho.
Però l’analogia més adient, al meu entendre, és una
altra: imaginem el sorteig dels quarts de final de la lliga dels campions;
imaginem que el portaveu d’un equip digués que han guanyat el sorteig. Oi que
ens semblaria que aquesta afirmació està completament fora de lloc? Idò això és
el mateix que m’assembla a mi cada cop que sento algú dient-ho després d’una
comtessa.
Perquè el nostre no és, en cap de les seves
institucions, un país presidencialista. La malmesa democràcia espanyola, si
alguna cosa és, és una democràcia representativa, on els ciutadans elegim els
nostres representants a les diferents cambres de representació – i perdoneu les
redundàncies -. És només en aquestes cambres on rau la potestat d’escollir qui
serà el batle, el president del govern autonòmic o el president del govern
central.
Per tant, el màxim que hauríem de permetre als portaveus
dels partits és que diguin que el sorteig electoral els ha deixat en una bona
posició per elegir un president. I punt! Després, com el Real Madrid davant el
Wolfsburg, els representants electes hauran de saber jugar el partit i
aconseguir la classificació. Però aquesta classificació, d’entrada, no està
garantida.
És evident que cap dels quatre partits polítics que
han jugat les semifinals de la lliga de campions del Congrés ha jugat prou bé
com per passar a la final i, per això, sembla que haurem d’anar a la pròrroga,
o als penals. En forma d’una nova convocatòria electoral que no farà altra cosa
que cansar l’electorat, desanimar els votants i, molt possiblement, reproduir
un resultat massa semblant al que hi ha ara. Tots quatre partits han perdut el
matx de les negociacions, que és la veritable prova del cotó de l’acció
política, i és d’esperar que la societat els castigui com es mereixen, a tots
quatre sense excepció.
Elegim els nostres polítics perquè, suposadament,
sabran fer front als problemes que ens afecten. I la realitat, com tots sabem,
és polièdrica. Això vol dir que mai no hi ha una única solució a un problema
social i que, per tant, l’excel·lència política consisteix a saber arribar a
acords entre aquells que no veuen les coses de la mateixa manera. I aquesta
cursa, la de la negociació, la de saber arribar als acords i els pactes, l’han
perduda tots quatre. Tan senzill i tan complicat com això.
