Ara que a gairebé tots els fòrums de debat sobre
educació els experts posen sobre la taula el concepte d’inclusió com a
paradigma del que ha de ser una veritable escola que formi i eduqui els
ciutadans del segle XXI, els polítics de l’altiplà castellà s‘han entestat a
demostrar, els darrers sis mesos, que si hi ha una cosa que els defineix per
sobre de qualsevol altra consideració és la seva irrefrenable tendència a
l’exclusió.
Aquest fet, que citava Vicent Partal en la seva
columna de dijous passat, és un cas únic a tot el món occidental: El PSOE
exclou tota possibilitat d’acord amb el PP, si no mana ell, i amb Podemos.
Podemos exclou tota possibilitat d’acord amb el PP, però també amb Ciutadans. I
el PP exclou tota possibilitat d’acord amb el PSOE, si no mana ell, i
evidentment amb Podemos.
Vicent Partal conclou que aquesta actitud és, no tan
sols poc raonable, si no que fins i tot es podria definir com a ‘molt poc
europea o molt poc civilitzada’. I aquí arribam al moll de l’os: Espanya es
troba, encara ara, enfora del que hauria de ser un país civilitzat. Per tot
arreu en podem trobar exemples: des del fet que una senyora que gairebé no sap
llegir ni escriure arribi a convertir-se en número ú del rànquing de vendes
fins que ciutadans de la capital organitzin manifestacions per donar suport a concursants
d’un pútid nyap televisiu. Sense citar totes les floretes que ens llencen cada
dia per les xarxes socials a tots els qui no embogim quan ‘la roja’ guanya un
partit de futbol.
Tots els països tenen els polítics que es mereixen,
els que la ciutadania ha votat. I nosaltres, anestesiats habitants d’aquesta
‘comoditat autònoma’ – com ens anomena l’amic Miquel Àngel – tenim dues
opcions: o contribuir resignadament a augmentar la taxa de normalitat estadística
de l’altiplà castellà o bé recordar que sempre hem tingut un caràcter ben
diferent. Ens cal demostrar al món i a nosaltres mateixos que encara recordam allò
que hem estat durant segles: un país, un poble, amb una forma de ser i estar
dins el món basat en la inclusió i no en l’exclusió.
Per aquesta raó, ara que haurem de posar-nos un altre
cop la roba de feina i proposar receptes útils a la societat, necessitam
polítics amb una bona cultura i una bona educació, tant general com
professional i, sobretot, amb principis ferms i un bon arrelament en el que som
com a país: polítics que entenguin què significa ‘negociar’, què significa
‘pactar’, què significa ‘entendre’ns’, tot plegat pensant en la ciutadania i
per sobre dels interessos a curt termini. I sense oblidar el que som, d’on
venim i cap a on volem anar, como a societat, però també com a país i, per què
no, algun dia també com estat.
Sabem que la realitat és polièdrica. Que de gustos,
tothom té el seu (hi ha un acudit sobre això que no m’atreveixo a reproduir).
Per tant, conviure i, per afegitó, governar, un món tan complex com és aquest
en el què ens ha tocat viure, passa necessàriament per l’acceptació de l’altre,
de la seva diferència. Si mai volem assolir la plena sobirania sobre els
nostres destins, haurem de començar a practicar aquest art sembla tan difícil
de la negociació i el pacte.. Necessitam polítics capaces de gestionar la
complexitat des del respecte i l’amplada de mires, des de l’acceptació de la
diferència sense cap renúncia a ser el que som. I això significa saber
asseure’s a taula i conversar, fins a l’extenuació, amb els qui pensen de
manera diferent, per tal d’arribar a acords que ens facilitin la convivència.
L’èsser humà va evolucionar com espècie quan es va
adonar que era cooperant i no competint que podia fer front a predadors més
forts i a condicions ambientals ingrates. Sisplau, mirem de no contribuir, ni
com a persones ni com a país, a fer un camí de retorn a estadis antropològics
que ja haurien de formar part de la nostra prehistòria.
