Després d'una setmana intensíssima
dedicada a tancar les llistes que Sobirania
per a les illes presenta a les pròximes eleccions al Congrés i al
Senat espanyols, tenia necessitat de passar un dia en silenci absolut. Dit i
fet, he fet boliquet decidit a passar una particular jornada de
reflexió en un dels meus llocs preferits, la platja del Caragol. I això és el
que m'ha generat aquest parèntesi de filosofia de les petites coses en mig de
la voràgine de l'acció política.
Ja sabem que tenim necessitats que van
més enllà del simple menjar, beure i reproduir-nos. D'això en diuen necessitat
de transcendir, enganar l'irreversible avenir de la vida i la mort
assolint una aparença d'immortalitat en formes diverses, des d'obres d'art a
invasions i guerres i, també, en les petites accions de la nostra vida
quotidiana (allò de sembrar un arbre, tenir un fill...).
Alguns humans tenen necessitat de
deixar constància del seu pas per aquest món, de què se sàpiga que hi
han estat, de deixar petjada. El que passa, però, és que de vegades aquesta
necessitat es converteix en quelcom força absurd. Per mi, una de les formes més
absurdes d’aquest deliri son les diverses manifestacions de l'imperialisme que
hem vist al llarg de la Història: clavar una bandera a la lluna, a les índies
occidentals o a qualsevol colònia que en prenem possessió.
Ens apropiam, per la força o
simbòlicament, dels llocs i de les coses. Se’n diu individualisme possessiu. A petita
escala, ens ho demostren els pijos que ens arriben de Madrid i els
seus voltants de l’altiplà castellà amb aquesta actitud tan impossible de
dissimular de prendre possessió de les nostres terres en nom de sa majestat
imperial mentre, a sobre, ens enfilen:
"¡qué bien vivís aquí, cabronazos!".
Ignorants de les desigualtats que
provoca una economia basada en la destrucció sistemàtica del territori i en el
consum sense mesura dels recursos que per força són limitats; una economia al
servei dels oligopolis turístics, no entenen que els indígenes (és a dir,
nosaltres) no ens conformem a anar a la platja a fer un capfic.
Com pot ser que reclamin, miserables insolidaris, un millor finançament,
gestionar els espais d'entrada i sortida de ca nostra (l'aeroport i
els ports), decidir quines polítiques socials volem sufragar, i tantes altres
coses que tan sols demostren un egoisme fora mida? Com si no en tinguéssim prou
amb el sol i la contemplació del Puig Major!
Una prova d'aquest inútil imperialisme
de les petites coses l’he trobat als voltants del far del Cap
Salines. Allà s'ha imposat l'absurda moda de fer
petits caramullets de pedres en senyal del pas dels humans per aquell
territori verge. Potser han vist alguna cosa semblant en algun documental
de muntanyers a l'Himàlaia, vés a saber!
Aquests símbols fàl·lics apuntant
al cel em semblen una mostra més de la patètica mediocritat que acompanya
sovint el desig de possessió, ja sigui envers les coses, els territoris, els
paisatges, els animals o, en casos extrems, altres persones.
Tot plegat m’ha fet pensar en
mestres com Albert Saoner (el millor, per a molts de la meva
generació), a qui feia una peresa terrible posar per escrit tot el que hi havia
dintre del seu cervell privilegiat. L'agrafia era la seva manera de reconèixer
la fútil menudesa de l'ésser humà i la seva forma de rebel·lia davant una
acadèmia que valora la producció escrita en el sentit marxista de la mercaderia.
Personalment, m'encanta pensar que puc
anar per onsevulla amb una actitud com de passar desapercebut, que no es noti
la meva presència i que no en quedi cap rastre un cop hagi marxat. M'agraden
les persones que saben conviure amb els seus límits sense necessitat de
"passar a la història", en qualsevol de les seves possibles manifestacions.
Al cap i a la fi, què en quedarà de nosaltres després del temporal?
