Avui s’ha presentat en societat “Sobirania per a les
illes – SI”, la marca amb què un conjunt de persones independents, algunes
d’elles membres de diferents entitats de la societat civil, s’han decidit a fer
el pas davant la convocatòria de les properes eleccions a les Corts espanyoles.
Molt s’ha escrit en les darreres setmanes sobre la
decisió que ha pres la direcció de la coalició que ha aglutinat, des de fa tres
anys, bona part de les sensibilitats sobiranistes de les nostres illes. Una
decisió que ha deixat, segons molts dels propis implicats, orfe de referent
polític a moltes persones que no comparteixen l’estratègia pragmàtica
d’aconseguir un representant a Madrid a qualsevol preu. Orfe de papereta
electoral amb què sentir-se mínimament identificat el diumenge vint-i-sis de
juny.
Com ha escrit molt encertadament Mateu ‘Xurí’, “un
diputat és un mitjà, no un fi. De res em serveix si no l'he guanyat amb les
meves idees. Els votants han de compartir “l’horitzó horitzontal” amb els
diputats que els representen. Podem divergir en el camí, però si els horitzons
són diferents cap travessa serà bona”. El càlcul aritmètic no pot subordinar
els principis programàtics pels quals hem treballat durant tant de temps, i
tots som perfectament conscients que aquests principis no son, no ho han estat
mai, els dels companys i companyes de la formació morada de nova creació.
Tanmateix, no seré jo qui jutgi la decisió presa pels nostres
amics de la marca eco-nacionalista. Sobretot, cal respectar les decisions
preses, amb tota legitimitat, pels integrants de formacions que ens son massa
properes com per criticar-les. El fet és, emperò, que la decisió de
coalligar-se amb una formació d’àmbit estatal que s’ha definit públicament en
repetides ocasions com “la única garantia de la unidad de España” ha estat el
detonant d’una reacció per part de col·lectius de la societat civil, en forma
de diversos manifests que s’han publicat a les xarxes socials. Manifests que,
amés, ben aviat han recollit una quantitat considerable d’adhesions publiques i
moltes més en privat.
Aquests manifests demanaven, en primer lloc, que la
direcció del partit que durant més de trenta anys ha representat el
nacionalisme moderat en el nostre país recapacités i reconsiderés la seva proposta
i, en segon lloc, si no era el cas, que es considerés la possibilitat de bastir
una candidatura veritablement sobiranista i socialment transversal, capaç de
motivar a persones que es veien abocades a l’abstenció dia 26 de juny.
Un partit, Esquerra Republicana, va recollir el guant
d’aquests manifests i va aprovar en assemblea donar suport a una candidatura de
societat civil, integrada per persones no lligades a cap partit, i
suficientment transversal com per satisfer amples sectors de la nostra ciutadania.
Aquesta candidatura avui es diu “Sobirania per a les illes”.
Sobirania per a les illes no aspira a robar vots a cap
formació. Ben al contrari, aspira a recollir els vots de tots aquells que, de
resultes de la coalició entre el verd i el morat, ja havien pres la
determinació de quedar-se a casa i no anar a votar. Aspira a motivar el màxim
nombre possible de persones per tal de reduir l’abstenció.
Per altra banda, Sobirania per a les illes no és la
candidatura d’Esquerra Republicana. És la candidatura de la societat civil. Això
ha de quedar molt clar. Esquerra Republicana li dona suport, però ha volgut ser
absolutament generosa i ha cedit tot al protagonisme a les persones que s’han
decidit a donar el pas i posar-se en primera línia de la lluita pels drets que
Espanya ens va sostreure per la força de les armes ara fa tres segles. Amb tot,
Esquerra Republicana hi posarà tots els mitjans econòmics, materials i humans
per tal de donar el màxim suport a aquest projecte, en el ferm desig que
Sobirania per a les illes no sigui una flor de primavera que es marceix a
l’endemà de les eleccions, si no que pugui ser la llavor d’aquesta entesa entre
totes les forces, organitzacions i entitats que estimam aquesta terra. Una
entesa entre tots els que estam compromesos en major o menor grau en la defensa
del dret a decidir, entre tots els que compartim la convicció que el problema
més gran que patim al nostre país es diu España.
Una entesa que és cert que s’ha intentat en el passat
sense gaire intel·ligència, però que no defallirem de cercar tantes vegades com
sigui possible i necessari, perquè sabem que és allò que la nostra societat ens
demana i que, si no ho aconseguim, aleshores potser serà que ens mereixem
continuar essent la colònia espoliada que ara som.
