Aquells qui tenim plena consciència que l’únic interès que té
l’Estat espanyol en el nostre país és redueix a la capacitat que tenim de
generar de riquesa, sovint utilitzam la paraula ‘espoli’ per referir-nos a
l’actitud que té el govern central de Madrid envers unes illes que, a tots els
efectes, som una colònia, com ho foren, en el seu moment, Cuba, Filipines o La
Guinea.
Els diccionaris defineixen el mot ‘espoliar’ com l’acció de prendre
alguns bens a algú amb violència o de manera injusta o il·legal. “Madrid ens
roba”, diem els sobiranistes i els nacionalistes, donant d’aquesta manera a
l’autor de l’espoli – Madrid - la consideració de lladre o de persona o
organització que actua al marge de la llei.
Aquest és un detall pel qual el terme ‘espoliar’ no ens acaba de
fer el pes. No podem argumentar que Madrid actua al marge de la seva legalitat.
Si Madrid fos de veritat un lladre, un delinqüent, i nosaltres ens fóssim les
víctimes, sempre ens quedaria la opció de denunciar el robatori davant la
legalitat – la policia, un jutjat, etc. -. Aquest, emperò, no és el cas. Ni des
del punt de vista espanyol ni des del nostre.
Per això també m’agrada la paraula ‘confiscar’ per definir l’acció
sistemàtica dels governs centrals – de dretes o d’esquerres – cap a la nostra
economia. Per què m’agrada la paraula ‘confiscar’? L’acció de confiscar implica
que és el poder legalment constituït qui pren els seus bens i propietats a
algú, però amb la diferència que en aquest cas ho fa de resultes d’haver estat,
el subjecte confiscat, declarat culpable d’algun delicte o crim.
En aquest sentit, m’agrada dir que Madrid ens confisca
sistemàticament els nostres bens. Per què ‘confiscar’? Idò perquè d’aquesta
manera s’entén millor allò que Espanya mai no voldrà acceptar: que sí, que
efectivament, ens han condemnat i ens tenen per i ens tracten com a culpables i
criminals convictes: culpables de voler tenir una llengua pròpia diferent de la
seva; culpables de tenir una identitat, una cultura i una història que ens fa
diferents dels castellans mesetaris; culpables de tenir una capacitat de
generació de riquesa que ells no tenen; culpables, en definitiva, de ser el què
som com a país, com a poble i com a individus.
Acostumem-nos-hi: ells son la llei i nosaltres els criminals. Ens
hi tracten com a tals. Ens menystenen. Es creuen moralment superiors. Ells
tenen l’autoritat i la nostra paraula no val res davant la força de
l’autoritat. Per això es creuen amb el dret a quedar-se amb la nostra riquesa.
I, desenganyem-nos: un criminal mai no pot asseure’s a negociar res amb els
seus botxins. Quan vegeu la seva rialla condescendent i la seva postissa
aparença d’amabilitat, no vos cregueu ni per un moment que hi tenim res a
pelar. No en traurem ni un miserable tercer grau.
Diguem-ho sense embuts: més prest o més tard haurem d’assumir que
les seves lleis ens perjudiquen perquè ens fan convictes de crims contra la
seva legalitat. Més prest o més tard haurem de començar, per tant, a considerar
que, si volem continuar sobrevivint com a país, haurem de crear la nostra
pròpia legalitat. Quan n’estiguem preparats i haguem pres consciència de la
nostra condició de criminals culpables i convictes, només hi haurà una sortida.
Recordeu Robin Hood? Idò això mateix. Sols que m’entengueu.