El nacionalisme espanyol d’esquerres

Aquests dies he gaudit de la lectura d’un llibre molt interessant i que recoman incondicionalment: Breu història del nacionalisme espanyol, de Francesc Puigpelat. En aquest llibre, l’autor descriu com s’han anat construint els mites fundacionals de la nació espanyola i com aquests mites han arrelat en l’imaginari col·lectiu fins al punt que, avui, parlam amb naturalitat del nacionalisme basc o català, però mai del nacionalisme espanyol, perquè, per a la majoria dels qui hem estat educats – adoctrinats - amb els llibres de text del franquisme i la transició, tal cosa, simplement, no existeix.

El llibre recull documentació selecta sobre el paper de l’esquerra espanyola en aquesta història, concretament les posicions del PSOE, al llarg dels seus gairebé 140 anys d’existència i, en l’actualitat, de Podemos.

Encara que The New York Times publicà, el 1982, que “un equip de joves nacionalistes espanyols havia guanyat les eleccions”, ni Felipe González ni cap membre del PSOE s’autodefiniria com a nacionalista. I, malgrat això, PSOE, PP i Podemos són partits amb una forta càrrega d’oculta ideologia nacionalista espanyola. El PSOE que va fundar el vell Pablo Iglesias defensava, inicialment, la mateixa idea d’Espanya que la dreta més reaccionària de l’època. Solé Tura escrigué el 1986: “El moviment obrer veia en l’Estat liberal, en la seva versió jacobina, l’única possibilitat de modernitzar Espanya. La tradició jacobina va dominar des del principi el moviment socialista.”

Però el PSOE de principis del s. XX se sentia incòmode compartint el mateix nacionalisme unitarista, integrista i militarista amb els conservadors. Per això, aviat va desenvolupar la idea d’un patriotisme obrer que es volia contraposar al patriotisme burgès liberal. Des d’aquella perspectiva, el PSOE rebutjaria l’incipient nacionalisme català que reclamava davant les Corts de Madrid l’aprovació del primer Estatut d’autonomia, per egoista i materialista.

Malgrat que el Congrés del PSOE de 1918 aprovàs la creació d’una Confederació Republicana de Nacionalitats Ibèriques que mai no veuria la llum, només un any després ja s’havia eliminat dels textos socialistes qualsevol referència al federalisme. De llavors ençà, el PSOE ha defensat alguna forma d’estructura descentralitzadora només quan s’ha vist lluny de la possibilitat de governar. Per exemple, durant la dictadura de Primo de Rivera o en el famós Congrés de Suresnes – 1974 –, on aprovà un reconeixement del dret d’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques que mai cap dirigent socialista no s’ha cregut veritablement.

L’esquerra espanyola, afirma Puigpelat, sempre ha fet el mateix: quan es veu lluny del govern, federalisme, però quan la cosa va de debò, retorn al centralisme unitarista. Així succeí també el 1931, quan Alfons XIII va ser expulsat i els partits d’esquerra es veieren amb possibilitats de governar. Just un any després, la tramitació de l’Estatut de Núria a les Corts de Madrid evidenciava la veritable fesomia dels socialistes darrera la màscara: lemes com “¡Abajo el Estatuto, viva España única!” o “Catalunya és d’Espanya, caigui qui caigui”, es poden llegir als pamflets publicats pel PSOE d’aquell temps.

És cert que l’anticatalanisme de la dreta espanyola és més sorollós que el jacobinisme de l’esquerra, però tots dos comparteixen una idea unitarista i centralista d’Espanya que és del tot incompatible amb les reivindicacions de les diferents nacions que, bé o malament, han hagut de conviure a la península Ibèrica. La contrapartida del problema, afirma Puigpelat, és que, davant del nacionalisme espanyol, el nacionalisme català sempre ha pecat d’ingenu: des d’Almirall, Prat de la Riba, Cambó, fins a Pujol i, fins fa dos dies, el mateix Artur Mas, encara creien que és possible canviar Espanya des del lideratge econòmic i industrial d’una Catalunya moderna i europea. Una combinació de regeneracionisme i federalisme que mai ha calat a Madrid.

Avui, segons Puigpelat, Podemos és la pitjor amenaça per a la reivindicació d’una Catalunya – o d’uns Països Catalans – independents. Per què? Podemos és un projecte espanyol. Comparteix amb el PSOE les mateixes fonts ideològiques i els mateixos mites històrics – el relat dels Comuneros de Castella, per exemple, a qui fa referència el color morat del seu logo -. Igual que a Suresnes, el suport de Podemos al dret a decidir no passa de ser una proclama buida, formulada en un moment en què no tenen opcions de governar, però que quan s’han vist a prop de les cadires s’han mostrat ben disposats a abandonar. Està ben documentat que el nou Pablo Iglesias fa un discurs als territoris de parla catalana i un altre completament diferent quan visita terres extremenyes o andaluses. Cap diferència, en això, entre Podemos i Ciudadanos.

No podem esperar res de cap partit espanyol, perquè el nacionalisme espanyol és radicalment incompatible amb una utòpica idea d’Espanya plural i respectuosa amb les llengües, la cultura i la forma d’entendre la vida en societat que tenim a les perifèries. Estaria bé que els qui defensam de veritat una alternativa sobiranista, també a ca nostra, no caiguéssim en el mateix error regeneracionista que Miquel Roca el 1986.

12-O. Res a celebrar

12 d’octubre. Un dia festiu per als espanyols. Un dia amb res a celebrar per a la resta. El motiu del nostre rebuig s’explica pels fets històrics que desemboquen en la tria d’aquest dia i per tot el que representen.

Per què Espanya celebra el seu dia nacional en aquesta data? El motiu, segons una llei promulgada el 1987, rau en el fet que aquest dia simbolitza el moment en què els diferents regnes d’Espanya, sota una mateixa monarquia, inicien un període de projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus.

El fet és que l’esmentada llei de 1987 enllaça amb la instauració del Dia de la Raza Española el 1918, durant el govern d’Antonio Maura, una sospitosa denominació que es va mantenir fins al 1958.

Com arriben els espanyols a la tria d’aquesta data? Els historiadors ens expliquen que durant el segle XIX hi havia una forta divisió entre els partidaris que la festa fos el Dos de Maig i els qui preferien el 25 de Juliol. Com sabem, la pèrdua de Cuba i Filipines suposaren un cop per a les consciències castellanes. Un cop que provocà la reacció de les principals plomes del moment, el que coneixem com la Generació del 98: Unamuno, Maeztu, Azorín, Baroja, etc. Tots aquests autors, reputats progressistes, parlaven obertament i obsessivament de la “raça” espanyola. Calia recuperar les essències de la mare Castella des de la visió romàntica i nacionalista que tan bé reflecteixen els poemes de Machado: el paisatge i la sobrietat que dóna caràcter als seus fills. “Espanya és una cosa feta per Castella”, escriu Ortega.

Per al corrent més liberal del nacionalisme romàntic espanyol, l’aixecament dels madrilenys contra les tropes de Napoleó representa l’efemèride que sintetitza la grandesa del caràcter castellà, enllaçant amb el mite dels Comuneros que tant agrada al Pablo Iglesias d’ara. Tanmateix, el Dos de Maig tenia connotacions massa progressistes per a l’ala més catòlica del nacionalisme espanyol, cosa per la qual la dreta defensava que la festa nacional fos el 25 de juliol, el dia de Sant Jaume. “Santiago y cierra España”. El mite de l’apòstol que viatjà des de Palestina i cristianitzà, amb sorprenent facilitat, tota la península.

La disputa entre nacionalistes catòlics i nacionalistes liberals impedí el consens fins que un ministre d’Alfons XIII, per cert besavi de l’ara encausat Rodrigo Rato, va proposar la data del 12 d’octubre. I així es va oficialitzar, el 1918, el Dia de la Raza.

Malgrat que, quaranta anys després, els més prudents del Movimiento arribassin a la conclusió que calia canviar-li el nom, la idea de la superioritat de la raça espanyola està indissolublement lligada a una data en què, com resa irònicament un pasquí que circula avui per les xarxes socials, uns indígenes sud-americans trobaren Cristòfol Colom perdut en mig del mar. No oblidem que el dictador gallec signà el guió d’una pel·lícula titulada Raza el 1942. Pels escrits del frare Bartolomé de las Casas sabem de quina manera es produí l’esmentada projecció lingüística i cultural castellana.

Però no ens enganyem, a banda del genocidi, la data també simbolitza l’enfrontament entre dues formes d’entendre el mite de la unitat d’Espanya: el debat vuitcentista entre els nacionalistes espanyols de dretes i els nacionalistes espanyols d’esquerres segueix viu en ple segle XXI, com ens ho recorda el secretari general de Podemos: “Algunos celebran su patriotismo en un desfile. Defender la patria es defender nuestra soberanía frente a multinacionales”. És el mateix argument que l’altre Pablo Iglesias defensava, el 1910, durant un debat a les Corts sobre l’enviament de tropes al Marroc: “Hi ha més interessos obrers que burgesos ... Els socialistes som més patriotes del que puguin ser-ho la resta d’espanyols.” El patriotisme obrer enfrontat al patriotisme liberal. Però patriotisme espanyol el de tots dos. Res no ha canviat en els darrers cent-cinquanta anys a Espanya: res no s’assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. 

Lluís Segura

No, no es tracta d’un error. No parlaré de jo. Aquest article va de Lluís Segura, exdirector de l’Advocacia de la Comunitat Autònoma. L’atzar, o la  biologia, han fet que compartim nom i llinatges. A banda d’això, poca cosa més: Ideològicament, estam molt allunyats un de l’altre. Professionalment, també.

Lluís Segura és jurista, funcionari del cos de lletrats de la Comunitat. És un professional amb una reputació i un prestigi més enllà de qualsevol consideració. Ha estat professor a les universitats de Barcelona i Illes Balears. Va ser director de l’Institut d’Estudis Baleàrics en moments de gran dificultat per a la institució. A més, per a tothom que el coneix, és una persona amb uns principis ètics insubornables fins a un punt potser proper a la intransigència. 

No conec ningú que sigui tan estimat i respectat per tothom qui el coneix. No trobareu ningú que no estigui d’acord que en Lluís és una de les persones més íntegres que hi ha.

L’elegància és un altre dels trets que l’identifiquen. Una elegància que l’impedirà aspirar a cap tipus de protagonisme i que, segurament, el farà eludir qualsevol debat públic sobre la conveniència o no de les decisions preses per l’Executiu de Francina Armengol.

Perquè ell no ho farà, permeteu-me que faci una defensa del meu cosí Lluís Segura qui, avui, em fa pensar en Sòcrates, castigat, com tothom sap, injustament, pel govern d’Atenes. De la presó estant, els seus amics havien subornat els carcellers. Però, malgrat la falsedat de les acusacions, Sòcrates es va negar a salvar la vida amb una fuita moralment reprovable. A la seva mort, Plató ploraria la decepció d’una democràcia que havia posat fi a la vida del “més just dels homes”.

Em direu exagerat, però si hi ha algú que s’assembli a Sòcrates, pel que fa als seus principis morals, en aquest país nostre, és l’ex director de l’Advocacia. Com el filòsof, en Lluís ha estat víctima expiatòria de les equivocacions d’un Govern a qui ha servit amb fidelitat i competència. Tots els que han reclamat la seva destitució no són prou conscients de la duríssima tasca a què ha hagut de fer front en Lluís d’ençà del seu nomenament com a director d’un òrgan que, fins fa un any, havia estat cau dels servidors fidels de la dreta més rància i reaccionària. No són conscients del gravíssim error que han comès amb el millor servidor que mai no hi haurà a la Funció Pública.

Tot s’ha dit aquests dies: Ningú no dubta que Pilar Costa ha enganat el Parlament i la ciutadania d’aquestes illes; que ha estat incapaç d’ explicar la diferència entre la política – el desig que la llei actuï amb contundència contra tots els corruptes - i la tècnica – el fet que els funcionaris no hagin pogut trobar elements suficients per dur a terme una acusació amb garanties; que, també, ha caigut en la covardia de no saber reconèixer el seu error – que l’Advocacia havia informat del procediment a seguir i sotmès al criteri del Govern la decisió que s’havia de prendre. Per la mentida, per la incompetència i per la covardia, Pilar Costa no hauria de continuar ni un minut més en el càrrec de Consellera.

A més, a l’error comès per la Consellera – amb el vistiplau de la Presidenta Armengol, evidentment – s’hi afegeix una colla de corifeus que n’han clamat, reclamat i aplaudit la destitució: Biel Barceló, Fina Santiago, David Abril, Bel Busquets, no són conscients que la seva actitud representa un greu atemptat contra el principi de separació de poders que és clau de qualsevol estat de dret.

Avui podem recordar el nom del filòsof mort fa dos mil cinc-cents anys, però cap de nosaltres recorda el nom de cap dels jutges que el condemnaren. El nom i la reputació del lletrat Lluís Segura també seguiran vius en la memòria dels nostres descendents quan ningú no se’n recordarà de cap dels artífexs d’aquesta injustícia.

El PSOE es suïcida i Més fa mamballetes

Ha estat aquesta una setmana de fets transcendentals: deixant de banda la derrota del Barça a Vigo, hem sabut que Colòmbia ha votat majoritàriament no a la Pau – un fet que ens omple de tristor i desconcert - i que el PSOE – reconvertit en Partido del Sud-Oeste de España – ha consumat el seu suïcidi polític. No es pot dir que hagi estat una bona setmana per la Humanitat. Després d’això, ningú no pot assegurar que Donald Trump no serà el proper home més poderós del món.

De ca nostra estant, hi ha un fet que ha passat desapercebut a gairebé tots els mitjans de comunicació – xarxes socials incloses – i és l’apropiació que la Presidenta Francina Armengol va fer, en les seves intervencions al Debat de Política General de fa quinze dies, de la veu de les més de cent mil persones que vàrem sortir al carrer just ara fa tres anys, el setembre del 2013, per manifestar-nos contra José Ramón Bauzá.

Efectivament, fins a tres cops – com Sant Pere - la nostra presidenta va afirmar que “nosaltres som la veu de tantíssima gent que es va manifestar en defensa d’una educació de qualitat, dels que es mobilitzaren per protegir el territori, dels que sortiren al carrer en defensa de la nostra llengua, dels que protestaren contra les retallades i les imposicions”.

Tals exercicis d’apropiació de la veu de la ciutadania per part dels líders polítics són delicats. La veu del poble no pertany a ningú. Ningú no pot assegurar quina és la ideologia de les persones que en aquell moment consideraren que calia dir “basta” a la successió de despropòsits que el farmacèutic estava duent a terme en nom no se sap molt bé de què. Des de padrins fins a joves, aquell dissabte de setembre als carrers de Palma hi devia haver votants del Pi, del PSOE, de Més, de PACMA i fins i tot abstencionistes convençuts. El primer que hauria d’aprendre qualsevol polític que accedeix a un càrrec de responsabilitat és a ser molt humil i molt respectuós amb la societat.

A banda d’això, la nostra Presidenta ha tornat a afirmar, davant el Plenari del Parlament i a pregunta de la portaveu del PP, que no tenia cap coneixement de la decisió presa per l’Advocacia de la Comunitat. Aquesta excusa no se la creu ningú i no entenc què hauria de passar perquè la Consellera Costa dimitís, tot reconeixent que va mentir per excusar la seva incompetència. No es tracta, com ha volgut argumentar la Presidenta, de si estam o no a favor de la corrupció. No, això no ho qüestiona ningú. Es tracta d’assumir els errors amb coratge i honestedat. Al cap i a la fi, l’ex director de l’Advocacia és una persona progressista que ha treballat de valent per destapar tot allò que es pugui considerar delicte del Govern de Matas. Sap greu veure ara com han de ser els conservadors els qui aixequin la veu per denunciar un fet tan greu com és la ingerència d’una consellera en la independència dels nostres lletrats.

És més que evident que Francina Armengol ha protagonitzat escenes que no tenen justificació possible: la seva presència a la inauguració del macro-centre comercial n’és un altre exemple. Hom podria pensar que hi ha nirvis i, com ha dit Jaume Font, fa olor de sang dins l’equip de govern.

Personalment, res de bo no esper d’un partit que va signar la seva sentència davant la societat el dia que va decidir secundar la reforma constitucional exprés perpetrada, amb nocturnitat, pel Govern Rajoy a instàncies de la Sra. Merkel. En canvi, continuu desitjant que aquells companys que es plauen d’anomenar-se sobiranistes tenguin més habilitat i sàpiguen donar respostes encertades a aquelles qüestions que ens afecten. Ho desig, perquè en cap moment he deixat de creure en la unitat de totes les forces polítiques que no acoten el cap davant Madrid. Però cada vegada que el Vicepresident Barceló desaprofita l’ocasió de pronunciar-se davant el greu problema de saturació que tota la ciutadania percep, cada vegada que els portaveus de Més li riuen les gràcies a Armengol, Costa i companyia, cada vegada que es perd una oportunitat de palesar una defensa contundent del territori amb criteris compartits entre els ecologistes del Govern i entitats com el GOB o Terraferida, un votant potencialment sobiranista i un enamorat d’aquesta terra nostra acota el cap amb resignació, tot acceptant que som nosaltres els qui semblam no tenir remei. En comptes de treballar la il·lusió, sembla que ens conformem amb la resistència i l’acceptació que  governar significa tenir el coratge per explicar la ideologia pròpia i actuar amb la coherència deguda. Encara hi som a temps de donar-li la volta a aquesta situació.