El PSOE es suïcida i Més fa mamballetes

Ha estat aquesta una setmana de fets transcendentals: deixant de banda la derrota del Barça a Vigo, hem sabut que Colòmbia ha votat majoritàriament no a la Pau – un fet que ens omple de tristor i desconcert - i que el PSOE – reconvertit en Partido del Sud-Oeste de España – ha consumat el seu suïcidi polític. No es pot dir que hagi estat una bona setmana per la Humanitat. Després d’això, ningú no pot assegurar que Donald Trump no serà el proper home més poderós del món.

De ca nostra estant, hi ha un fet que ha passat desapercebut a gairebé tots els mitjans de comunicació – xarxes socials incloses – i és l’apropiació que la Presidenta Francina Armengol va fer, en les seves intervencions al Debat de Política General de fa quinze dies, de la veu de les més de cent mil persones que vàrem sortir al carrer just ara fa tres anys, el setembre del 2013, per manifestar-nos contra José Ramón Bauzá.

Efectivament, fins a tres cops – com Sant Pere - la nostra presidenta va afirmar que “nosaltres som la veu de tantíssima gent que es va manifestar en defensa d’una educació de qualitat, dels que es mobilitzaren per protegir el territori, dels que sortiren al carrer en defensa de la nostra llengua, dels que protestaren contra les retallades i les imposicions”.

Tals exercicis d’apropiació de la veu de la ciutadania per part dels líders polítics són delicats. La veu del poble no pertany a ningú. Ningú no pot assegurar quina és la ideologia de les persones que en aquell moment consideraren que calia dir “basta” a la successió de despropòsits que el farmacèutic estava duent a terme en nom no se sap molt bé de què. Des de padrins fins a joves, aquell dissabte de setembre als carrers de Palma hi devia haver votants del Pi, del PSOE, de Més, de PACMA i fins i tot abstencionistes convençuts. El primer que hauria d’aprendre qualsevol polític que accedeix a un càrrec de responsabilitat és a ser molt humil i molt respectuós amb la societat.

A banda d’això, la nostra Presidenta ha tornat a afirmar, davant el Plenari del Parlament i a pregunta de la portaveu del PP, que no tenia cap coneixement de la decisió presa per l’Advocacia de la Comunitat. Aquesta excusa no se la creu ningú i no entenc què hauria de passar perquè la Consellera Costa dimitís, tot reconeixent que va mentir per excusar la seva incompetència. No es tracta, com ha volgut argumentar la Presidenta, de si estam o no a favor de la corrupció. No, això no ho qüestiona ningú. Es tracta d’assumir els errors amb coratge i honestedat. Al cap i a la fi, l’ex director de l’Advocacia és una persona progressista que ha treballat de valent per destapar tot allò que es pugui considerar delicte del Govern de Matas. Sap greu veure ara com han de ser els conservadors els qui aixequin la veu per denunciar un fet tan greu com és la ingerència d’una consellera en la independència dels nostres lletrats.

És més que evident que Francina Armengol ha protagonitzat escenes que no tenen justificació possible: la seva presència a la inauguració del macro-centre comercial n’és un altre exemple. Hom podria pensar que hi ha nirvis i, com ha dit Jaume Font, fa olor de sang dins l’equip de govern.

Personalment, res de bo no esper d’un partit que va signar la seva sentència davant la societat el dia que va decidir secundar la reforma constitucional exprés perpetrada, amb nocturnitat, pel Govern Rajoy a instàncies de la Sra. Merkel. En canvi, continuu desitjant que aquells companys que es plauen d’anomenar-se sobiranistes tenguin més habilitat i sàpiguen donar respostes encertades a aquelles qüestions que ens afecten. Ho desig, perquè en cap moment he deixat de creure en la unitat de totes les forces polítiques que no acoten el cap davant Madrid. Però cada vegada que el Vicepresident Barceló desaprofita l’ocasió de pronunciar-se davant el greu problema de saturació que tota la ciutadania percep, cada vegada que els portaveus de Més li riuen les gràcies a Armengol, Costa i companyia, cada vegada que es perd una oportunitat de palesar una defensa contundent del territori amb criteris compartits entre els ecologistes del Govern i entitats com el GOB o Terraferida, un votant potencialment sobiranista i un enamorat d’aquesta terra nostra acota el cap amb resignació, tot acceptant que som nosaltres els qui semblam no tenir remei. En comptes de treballar la il·lusió, sembla que ens conformem amb la resistència i l’acceptació que  governar significa tenir el coratge per explicar la ideologia pròpia i actuar amb la coherència deguda. Encara hi som a temps de donar-li la volta a aquesta situació.

Armengol contra Montesquieu

Tots sabem que la separació entre els tres poders - executiu, legislatiu i judicial - és, des de Montesquieu, un dels pilars fonamentals de la legitimació de l’estat de dret de tota democràcia moderna i, com a tal, és contemplada en tot l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol, per molt que, de les colònies estant, de vegades tinguem sospites més que fonamentades que, a la pràctica, la tal separació no és respectada per les institucions.

Som els progressistes qui més sovint insistim en la necessitat d’una independència radical, especialment pel que fa al poder judicial. Massa cops hem tingut la sospita que els òrgans de la judicatura espanyola es convertien en eines al servei de la ideologia que mou l’acció de Govern de l’Executiu espanyol.

Tanmateix, el Govern de la Comunitat Autònoma ha caigut en el mateix error quan ha pretès exercir una influència il·legítima sobre un cos funcionarial de l’Administració en relació a un assumpte jurídic: Emparant-se en arguments de caràcter exclusivament tècnic, l’Advocacia de la Comunitat va comunicar als seus superiors directes – és a dir, a la Consellera de Presidència Pilar Costa -, a la fiscalia i al jutge instructor que no veien fonament suficient per poder personar-se en l’acusació contra el delinqüent Jaume Matas per dues causes concretes. Quan l’esmentada decisió s’ha fet pública, el Govern de la Comunitat ha mentit descaradament afirmant que desconeixien les circumstàncies d’aquesta decisió estrictament tècnica.

És indubtable que hi ha una especial sensibilitat social respecte la possibilitat que un personatge com Jaume Matas pugui escapar-se a les seves responsabilitats penals. Malgrat això, una acció jurídica no es pot basar en cap preferència ideològica o política. Ningú no pot dubtar que això suposaria una flagrant violació del principi de separació de poders a què hem fet referència. I justament aquest és el missatge que s’ha donat quan els líders del PSOE i de Més han reclamat i, finalment, executat la destitució del Director de l’Advocacia de la Comunitat.

Em semblen del tot inacceptables les declaracions de la Consellera de Presidència Pilar Costa, qui no té cap legitimitat per estar-se ni cinc minuts més en el càrrec. Com diu David Abril, algú ha mentit, i quan algú menteix, algú ha de dimitir. No tenc cap dubte que, en aquest assumpte, qui ha mentit és el Govern. A més, justificar la destitució dient que la Direcció General de l’Advocacia és un càrrec polític representa un atemptat contra l’estat de dret per part d’un membre del govern que no es pot acceptar de cap de les maneres.

Cal rigor per saber diferenciar l’element tècnic de l’element polític en aquest assumpte. L’obligació de Costa i Armengol era explicar a la societat que una cosa són els elements tècnics d’una decisió i una altra el desig que els culpables paguin pel que han fet. Els arguments juridicotècnics han de fer-se des de la imparcialitat, a banda del discurs ideològic que totes les esquerres compartim.

La incapacitat per dur a la pràctica el principi de la separació de poders ha forçat l’error de Costa, qui ha preferit negar que tenia coneixement de l’informe tècnic emès per l’Advocacia i penjar el mort sobre els funcionaris. Impossible donar credibilitat a les seves declaracions. Hauria fet bé de considerar els enormes esforços que la Direcció de l’Advocacia ha fet durant aquest darrer any per tal de renovar i dotar de transparència i eficàcia un òrgan que havia allotjat fins ara el més ranci de la dreta conservadora del nostre país. Lluny d’això, ha optat per salvar la cadira. El més sorprenent és, encara, la ingènua acceptació de la “moto” que el PSOE ha venut als seus socis de Més per Mallorca.

En una setmana, aquest Govern ha decebut moltes de les esperances de canvi que havia concitat: Hem vist una foto lamentable de Francina Armengol celebrant la inauguració d’un centre comercial que suposarà la pèrdua de milers de llocs de treball, sense comptar el desgavell circulatori i els perjudicis mediambientals; hem vist la tensió interna entre PSOE i Més per decisions unilaterals no pactades entre els socis de govern; finalment, contemplam la flagrant violació del principi de separació de poders perpetrada pels membres del Govern: Armengol, Costa, Barceló i Santiago, tots plegats contra Montesquieu. La dimissió de la Consellera de Presidència no pot esperar. Com no pot esperar una reflexió crítica sobre la posició que hauria de desenvolupar Més a partir de fets com aquests. La crisi del Govern és un fet. Negar-ho no farà altra cosa que agreujar la situació.

No ens FAN cap falta

Avui els mitjans de comunicació ens informen de la inauguració del darrer mamotret comercial que ha destruït més de 66.000 metres quadrats del nostre limitat i malmès territori. A més, ens avisen que les nostres autoritats han assistit, cofoies, a l’acte. No me’n puc avenir del poc seny que hauran demostrat aquestes esmentades autoritats.

Fa molt temps que estan perfectament estudiats els efectes que genera a mig i llarg termini l’obertura de grans centres comercials a les afores de les ciutats: generen més trànsit i més dependència dels vehicles privats (amb més contaminació ambiental), provoquen la desertització comercial dels municipis, reforcen la presència de la llengua castellana davant els ulls dels consumidors, són responsables directes del tancament del petit comerç de la ciutat, provoquen un augment de l’atur en el sector del comerç, alienen el temps de lleure de les famílies, per a qui els caps de setmana es converteixen en el moment de fer l’excursió pel centre comercial, propicien la pèrdua d’identitat de les ciutats per la implantació de franquícies que minven i estandarditzen l’oferta i, finalment, redueixen dràsticament la llibertat d’elecció dels consumidors.

Qui no es pot resistir a la temptació de passar un dissabte horabaixa fent voltes per les tendes? Llegir un llibre, escoltar música, passejar per la muntanya, anar a collir figues de moro o fer una visita als avis ... vaja un pla! Molt millor agafam el cotxe i ens en anem a cercar falses ofertes en aquests parcs temàtics del consumisme banal de cartró pedra. Ja hem firat!

Del que no semblen adonar-se, o potser si i tant els fa, és que cada nou gran superfície comercial serveix per deixar obsoleta l’anterior: la mateixa clientela que fins ara es passejava per l’outlet de Marratxí o la gàbia de bojos que hi ha a Porto Pi ara ho faran al costat de l’aeroport. Però, al cap i a la fi, el balanç seguirà essent més o manco el mateix: només un de cada 10 € que es gasten van a parar al petit comerç.

D’aquestes coses n’haurien d’estar ben assabentats els nostres governants. Per alguna raó disposen de tota mena d’assessors experts en tot allò que afecta la qualitat de vida de la ciutadania. Francina Armengol, coma Presidenta del Govern, a més de persona progressista, hauria de ser conscient dels enormes perjudicis econòmics, mediambientals i culturals que provoca l’arribada d’iniciatives com la que avui s’inaugura al costat del Coll den Rabassa. En canvi, en un acte sublim d’inconsciència, ha assistit a l’acte d’inauguració i els ha agraït que hagin triat Balears per ubicar un centre como aquest, que – cito les seves paraules – “genera riquesa y llocs de treball”.

Desig i confio que els mallorquins de seny sàpiguen fer costat el nostre comerç de proximitat i sàpiguen donar l’esquena als qui només pretenen la nostra aniquilació com a poble, com a cultura i com una manera particular d’entendre la vida. Aquests que, fent gala d’una absoluta ignorància del que som els mallorquins, s’anuncien amb frases tan ridícules com “es nuevo, es rojo y no es una sobrassada”. Per mi, se’n poden anar a mamar. A mi no me FAN cap falta, més aviat me FAN nosa.

AMPEB, la lluita dels invisibles

En Tomàs va entrar a treballar a l’hotel com ajudant de recepció després de diplomar-se en empresarials. Vint anys després, havia arribat a director. Malauradament, la crisi va esclatar i va ser acomiadat. Fa tres anys que no troba feina. Va cobrar la prestació substitutòria durant sis mesos, però l’ajuda es va acabar. L’explicació: en Tomàs no té fills, no té responsabilitats familiars.

Na Laura és economista. Treballava a una important consultora multinacional. Els seus dos fills varen créixer en un ambient de benestar econòmic que els va permetre estudiar una carrera. Ara són majors d’edat i viuen a l’estranger. Malauradament, na Laura va ser acomiadada fa quatre anys. En fa dos que es va separar. El mes qui ve el banc li prendrà l’apartament, ja que no té cap ingrés i no li arriba per pagar la quota de 200 € que li queda de l’hipoteca que va fer quan les coses anaven bé. No pot accedir a cap ajut perquè els seus fills son grans, s’han independitzat i ella no ha de suportar cap càrrega familiar.

Aquestes dues històries reals són exemples d’una problemàtica que l’AMPEB, l’Associació d’Aturats Majors de les Balears, ha començat a denunciar amb una campanya que esperen fer arribar a totes les institucions: les persones que no tenen càrregues familiars no tenen accés a cap tipus d’ajut de part de cap Administració pública un cop esgotats els limitats mecanismes existents.

AMPEB es va constituir l’estiu de 2014 per posar de manifest la problemàtica de les persones aturades majors de 45 anys. A les Illes Balears hi ha més de 40.000 persones que es troben en aquesta situació.

L’Estat espanyol contempla ajuts de 400 € mensuals per a aturats majors de 45 anys que han esgotat la prestació contributiva i la posterior ajuda familiar de 426 €, que té una limitació màxima de sis mesos. Malgrat això, si l’aturat no té fills ni altres persones al seu càrrec, només es pot rebre aquest ajut durant un màxim de sis mesos. Per tant, després de la prestació contributiva, es pot rebre un ajut per un màxim d’un any i, després, el silenci.

El mateix passa amb tots aquells programes, convocatòries de cursos de formació i similars, que depenen de les administracions locals: es prioritzen aquelles persones que tenen fills menors o altres persones a càrrec. La simplificació dels procediments d’adjudicació millora la tramitació administrativa de les sol·licituds, però pel camí es perd el rigor i el sentit de la justícia distributiva. I un cop més, hi ha un col·lectiu de persones que són translúcides per a les institucions.

En un altre ordre de coses, AMPEB també ha denunciat que, malgrat haver signat un conveni de col·laboració amb la Federació Hotelera de Mallorca, aquest estiu que ha estat tan bo, que hem batut tots els rècord de visitants, d’ingressos i de beneficis, AMPEB no ha rebut ni una sola petició de la Federació per a contractar un aturat major de 45 anys. Mentrestant,  es publiquen ofertes de treball de 40 hores setmanals que es formalitzen en contractes de 10 hores i a canvi dels què els treballadors n’acaben fen 60 i més. Neoliberalisme econòmic, en diuen.

L’Estat pot gastar sense mesura en submarins que no suren, helicòpters que no volen o trens d’alta velocitat que no circulen per falta de passatgers. Tanmateix, les retallades que suposadament han imposat les autoritats europees sempre resulten ser una excel·lent excusa per maquillar el cinisme del Govern espanyol.

Sabem qui són: el PP, la dreta econòmica i empresarial, el Govern d’Espanya, l’oligarquia econòmica (radicada a Madrid, a Palma o a Eivissa): tots provenen d’allà mateix. Viuen d’esquena al conjunt de la societat, preocupats únicament per a perpetuar una situació d’explotació que els beneficia des de fa segles. A l’altre costat, l’anomenada classe mitjana – aquesta entelèquia del segle XX - , els pobres, la majoria silenciosa i resignada, els qui s’han de matar treballant quaranta hores setmanals o més tan sol per pagar les factures, sense cap esperança de millorar la seva qualitat de vida. Mentrestant, els xerrameques de la postmodernitat ens prediquen que ja no hi ha ni dretes ni esquerres, que són cosa del passat. I així ens va. Afortunadament, hi ha col·lectius com AMPEB que tenen clar quina és la seva – nostra – lluita. Un ‘bravo’ per AMPEB.