Retrotopies impossibles

Posats a enyorar un passat que mai no tornarà, si hi ha un exemple de què pogués significar el lema “un turista, un amic”, va ser el meu padrí jove. Es deia Miquel Segura Bonnín. Als anys 70, l’home, que era el millor relacions públiques del món, sovint compareixia, a migdia, havent convidat a la taula de ca seva algun estranger que acabava de conèixer a la platja. Els ensenyava com es fa un pa amb oli, unes sopes o un trempó. Es tractava, tan sols, de compartir l’orgull de qui estima els seus costums, de deixar que aquells visitants coneguessin de primera mà com vivíem els mallorquins, de portes endins, més enllà de l’artificiositat d’aquell Cortijo Vista Verde que hi havia a l’entrada de Can Pastilla. Algú de nosaltres gosaria, avui, de fer el mateix? També els ensenyava quatre paraules en català. A canvi, no passava any que el meu padrí no fos convidat a tornar la visita d’aquells turistes agraïts. Potser per això, la seva vida va ser plena de vivències enriquidores. 

Visitar un país hauria de tenir a veure amb això: amb enriquir-nos amb la coneixença de qui viu segons costums diferents, amb saber trobar punts de contacte amb principis morals diferents dels nostres; però, precisament per això, també té a veure amb respectar els costums dels nadius. És una obvietat, però a cap de nosaltres se’ns acudiria anar de vacances a les selves de l’Amazones pretenent que els ianomamis ens servissin cervesa freda amb hot-dogs o ens facilitassin un punt d’accés wi-fi.

Viatjar ha passat de ser una moda de les noves classes mitjanes a ser gairebé una obligació. Avui, tothom vol viatjar, sense saber massa bé per a què. Finkielkraut –a qui m’agrada citar sovint–, analitzà el fenomen del turisme com la recerca d’una identitat que sovint no sabem trobar al nostre interior. Viatjam pensant que gaudirem d’una felicitat que se’ns és negada a les rutines alienants de ca nostra. Pretenem una il·lusió i, al final, acabam pagant per una comèdia, un atrezzo, un simulacre de què seria la forma de vida original dels llocs que visitam. Ho he vist a diferents indrets: Oficinistes que, als vespres, es disfressen de tuaregs o de papús per a goig d’uns turistes bàmbols que es pensen que estan vivint l’aventura de la seva vida. Els mallorquins també vivim de vendre una mentida.

Si no t’agrada viatjar, no ets normal. Però el dia que et trobes a la Piazza San Marco, rodejat d’una multitud de japonesos, càmera en mà, hauries de pensar que el millor que pots fer és abstenir-te de contribuir a la massificació i a la degradació de segons quins llocs. És el mateix que hom pot experimentar a la Sagrada Família o al Torrent de Pareis. Ens pensam que estam vivint una experiència única, però només és una baula més d’una cadena de muntatge. El respecte i estima cap a llocs com Venècia, Barcelona o Mallorca s’hauria de construir, al segle XXI, pensant-s’ho dues vegades abans de contribuir a embrutar aquests llocs. 

Aristòtil ens ensenyà que sense autoestima no es pot aconseguir que la gent t’estimi. Si els mallorquins en tinguéssim una mica, la nostra indústria i polítiques turístiques serien ben diferents. El lema “Respecta’m i et guanyaràs el meu somriure!” hauria d’estar, en tots els idiomes, i ben gros, a totes les portes d’entrada de l’aeroport. Benvolgut turista, sigues benvingut, però respecta la meva forma de vida tranquil·la i particular. No és ni millor ni pitjor, però és la que ens ha fet ser com som. Qui t’ha explicat que, aquí, tot està permès? Entenc qui critica els mallorquins que anam a Ciutadella per Sant Joan. En canvi, construïm Punta Balena i omplim d’hotels totes les platges per què puguis fer tot allò que et passi pel cap sense cap remordiment.

Al passat Sant Jordi, a la paradeta que havíem instal·lat a la Plaça Major de Ciutat, l’amic Manel ens portà unes banderoles amb el lema “Ciutat per a qui l’habita”. S’apropà una parella d’italians de mitjana edat i ens demanaren què significava. Quan els ho vam explicar, la seva resposta va ser: “Us demanam perdó”. Buf! Jo no vull que cap turista em demani perdó per fer allò que els convidam a fer. Potser ens estam equivocant reclamant dels visitants una estima que nosaltres mateixos no ens tenim.

El fenomen del turisme s’hauria de fonamentar en tres condicions inexcusables i, a la vegada, impossibles: En primer lloc, cal ser molt assertius. Els residents hem de saber qui som, com ens agrada viure, i hem de saber explicar als nostres visitants que tenim tot el dret a fer-nos respectar. En segon lloc, cal denunciar que ningú no té cap dret a lucrar-se amb allò que no és seu. Massa temps hem consentit que empresaris sense escrúpols facin negoci amb el bé comú (les platges, la natura, l’aire que respiram i l’aigua que bevem, el territori que hem rebut dels nostres avantpassats, i tantes altres coses que no pertanyen a ningú i que són de tots). Tampoc no n’hem sabut, encara que tots sabem el nom que té qui destrueix allò que no li pertany. Finalment, l’exigència irrenunciable que la riquesa generada s’ha de repartir d’una manera justa entre tots els implicats. Ho diu Miquel Puig, que no és cap radical: No té sentit presumir que tots vivim de meravella gràcies al turisme i tenir una renda per càpita més baixa que Lleida, on l’agricultura és la principal activitat econòmica.

Els mallorquins no hem atès cap d’aquestes condicions. Al contrari, tot està a la venda. Hem substituït els nostres principis morals per sucosos comptes bancaris. Hi ha algú capaç de fer una proposta per recuperar-los? Si hi és, aquesta persona tindrà el meu vot. 

Es tracta d’autoestima. Així de simple. El sentit del patriotisme que té sentit és que ca nostra no és ca nostra perquè en tenim la propietat. Ho és perquè som fills d’aquesta terra i d’aquesta història. Potser no ens la mereixem. Ens diuen: “Somiau un passat impossible. Mira el cotxe que tens, el mòbil que fas servir. Hi vols renunciar? Voldries tornar a sembrar patates?” De sembrar, potser ho faria si en sabés, cansat però satisfet d’anar-me’n a jeure cada nit amb la satisfacció d’haver tingut cura d’unes terres i d’uns béns que no em pertanyen, sinó als quals, com els nostres avis, com els nostres néts, pertanyem. Amb l’esquena trencada, però amb l’ànima sencera. Tanmateix, quin absurd plaer proporciona manar un cotxe de 60.000 € quan totes les carreteres estan col·lapsades?

-->

#Nireinipor

La violència institucionalitzada del Regne d’Espanya s’ha tornat a posar de manifest amb la detenció d’un jove – podria ser el seu fill, amable lector – pel simple fet de cremar una fotografia d’un senyor. L’han detingut i se l’han emportat a Madrid. El seu crim execrable? Cremar una foto d’un senyor. Un senyor qualsevol? No, i ara! Un senyor ben curiós. Un senyor a qui no se li coneix cap capacitat ni competència professional. Un senyor que no s’ha presentat mai a unes eleccions, de manera que, lògicament, no n’ha guanyat mai cap. Que no ha fet mai un concurs de mèrits, ni una oposició, ni un procés de selecció laboral. Que no ha desenvolupat cap historial d’experiència en cap activitat empresarial. En definitiva, un senyor sense ofici ni ... 

Uep! Alerta aquí! Perquè benefici sí que en té. I molt. Perquè resulta que, a aquest senyor, tots els ciutadans i ciutadanes que cotitzam a l’Hisenda espanyola li pagam, tant si ens agrada com si no, habitatge, nòmina, viatges, vacances, tractaments mèdics, escoles privades per a les seves filles, vestuari, manutenció i tota casta de despeses oficials i extraoficials. 

En aquest estat autoritari, especulador, violent, intolerant i colonialista que fins fa dos dies es deia Castella i que ara es fa dir Espanya, resulta que és delicte cremar la foto d’un senyor. No de qualsevol, sinó d’un en particular. Faci la prova, amable lector. Provi a cremar una foto meva. Li assegur que no m’enfadaré. Ja ho ha fet? Ah! M’esper. Ara sí, eh? Veritat que no li ha passat res? Idò resulta que, per això de cremar el retrat, hi ha alguns senyors que no són iguals que els altres. 

La violència és el darrer recurs de qui s’ha quedat sense arguments, la constatació del fracàs de la intel·ligència. A Espanya sempre hi han anat magres, d’arguments i, darrerament, la cosa ha empitjorat i no sembla que no hagi de seguir pel mateix camí. La impossibilitat de justificar, amb la mínima racionalitat, l’existència d’un estament anacrònic, inútil i contrari a qualsevol lògica, porta necessàriament al carreró sense sortida que representa exercir la força bruta. Que els violents vagin d’uniforme no canvia res. Saben, ho sap tothom, que la raó no està del seu costat. Per això, la seva violència injustificada, el seu abús contra qui només té la democràcia com a arma, no és altra cosa que la clara constatació que ja han fracassat. 

I, per acabar, amable lector, miri, miri la data que posa al cantó de la seva pantalla. Comprovi-ho bé. No, no estam al segle XVI, entre altres coses perquè al segle XVI no hi havia pantalles com les que fa servir Vostè per llegir aquest article. Però sí, en algunes coses no sembla que estiguem al segle XXI. Tant de bo que a aquest Estat li queden dos telediarios. La nostra victòria es diu Democràcia. La nostra victòria es diu República.

S’acosta l’hora de la veritat

Com més a prop ens trobam del dia en què els ciutadans i ciutadanes del Principat de Catalunya tindran l’oportunitat d’exercir el seu dret i el seu privilegi, tot posant dins unes capses de vidre un paper que tirarà per terra tot l’autoritarisme i el menyspreu que les institucions de govern castellanes han anat practicant d’ençà la presa de la ciutat de Barcelona per la força de les armes, caldrà veure on ens situarem cadascun de nosaltres, perquè serà aleshores quan se’ns aixecarà feina de veritat.

No conec gairebé ningú que no estigui d’acord que, si tot surt com està previst al Principat, s’obrirà un període de grans dificultats per als habitants d’aquestes illes. Dificultats a les quals haurem de fer front des de totes les instàncies institucionals i, també, des del compromís personal de cadascun. És d’imaginar que hi haurà una reacció, si no violenta, sí, almenys, d’un cert augment de la tensió i la visceralitat contra tot allò que faci “olor de Catalunya”: la nostra llengua, els lligams culturals i, potser també, econòmics, patiran, amb tota probabilitat, la revenja d’una metròpoli que, ofesa i tocada en el seu orgull, no es tallarà ni un pèl a l’hora de fer-nos pagar les conseqüències del desig legítim de llibertat d’una part d’allò que conceben com el seu organisme indivisible i que no voldran reconèixer com independent. 

En aquest context, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterencs, i també la gent germana del País Valencià, patirem tota casta de represàlies, i més especialment aquells que serem considerats traïdors a la sacrosanta unitat d’Espanya, sigui de forma individual o per la pertinença als col·lectius que anomenen “pancas”, és a dir, el catalanisme polític, cívic i cultural en totes les diferents manifestacions que coneixem.

És cert que es pot produir una carambola interessant, que explicaré a continuació: Una instrucció de la Junta Electoral Central, del 2003, especifica que, en cas de la renúncia de tots els membres d’una llista electoral, els partits polítics tenen la potestat de nomenar substitutes persones que no figuren originalment en la candidatura. Això és rellevant, arran de la hipòtesi que alguns companys han plantejat i que es resumeix en la declaració del diputat Gabriel Rufian: “Si el SÍ guanya al Referèndum del primer d’octubre, tots els diputats i senadors d’Esquerra Republicana de Catalunya abandonarien els seus escons a Madrid”. 

Això suposaria que vint-i-una persones originàries del País Valencià i de les Illes Balears podrien convertir-se en els nou diputats i dotze senadors que ERC té actualment. Si això es produís, ens trobaríem, per primera vegada en la història recent, amb una capacitat inèdita d’incidir sobre les polítiques del Govern central i defensar els interessos dels nostres conciutadans com mai no han exercit ni els diputats del PSOE ni els del PP.

Però no ens enganem. Aquesta és una possibilitat remota. El més probable, coneixent el tarannà dels castellans, és que les sigles d’Esquerra Republicana siguin il·legalitzades i els seus dirigents a les illes perseguits, empresonats i acusats d’alta traïció a l’Estat.

Té una part de raó el president del Govern central quan digué allò de “Com pitjor, millor”. Encara que, segurament, no era la seva intenció, la realitat és que sense les contínues cagades de la nefasta estratègia unionista, els independentistes no seríem, avui, on som. Com pitjor ho fa Castella, millor ens van les coses als indígenes de les colònies. No vull dir que no ho hàgim fet molt, però que molt bé; simplement, però, ells també han ajudat.

És molt probable, aleshores, que, per moltes inhabilitacions que vulguin proclamar des de Madrid, els independentistes de les Illes Balears ens trobarem en una situació privilegiada per donar-li la volta a allò que, ara per ara, sembla una utopia irrealitzable. Serà el moment d’aixecar-nos del sofà i demostrar que veritablement ens mereixem tot el que fa anys que reivindicam. Serà el moment en què cadascun de nosaltres haurem de demostrar fins on estam disposats a suportar la pressió que, sens dubte, patirem. Cal que n’estiguem preparats i que demostrem que sabem fer front a la nova situació que es produirà.

Per a què serveix aquest article?

El mateix dia que compartim el dol de l’estimat Antoni Tarabini per la baixada definitiva del periscopi del preuat submarí - la publicació online de la Fundació Gadeso - em passa pel cap demanar-me per a què serveix escriure articles d’opinió.

Tots sabem que els mitjans de comunicació estan en continua evolució. La pressió de les xarxes socials obliga a repensar el model de la premsa tradicional. Avui, tots som consumidors i a l’hora productors de continguts. Els americans s’han inventat el neologisme “prosumidor” (prosumer) per referir-se’n. Tot això fa que cada cop hi ha més i més veus que reclamen la nostra atenció.

Fa anys, un servidor escrivia en una publicació sectorial, els col·laboradors de la qual ja fèiem, llavors, broma, pel fet que, probablement, els únics lectors d’aquell modest paper devíem ser els mateixos autors, interessats específicament a comprovar que el text havia sortit sense incidències. I això que, en aquells moments, el fenómen del tres punt zero no havia assolit la magnitud que tenen avui espais com Facebook, Instagram o Twitter.

Més enllà, però, de la dimensió formal de la qüestió, el que em preocupa és el fet, en sí, de publicar les reflexions personals que omplen mitjans com aquest dBalears que tant ens estima. Per a què escrivim les persones que omplim les seccions d’opinió dels mitjans escrits? 

Deixant de banda que és impossible llegir tot el que ens interessa, la meva pregunta apunta a una premisa particular: com a autor, escric perquè crec tenir alguna cosa a dir i crec també que tenc alguna – petita, mínima si voleu – capacitat d’influir sobre els lectors. Pens que faig una contribució, humil, a la defensa d’allò que és, al meu parer, bo per al nostre país i per al nostre poble. I don per suposat que tothom escriu des d’aquesta mateixa motivació. Escrivim des de la presumpció, potser ingènua, que algú, en acabar el text, dirà: “Idò sí, l’autor m’ha convençut; m’ha fet canviar d’opinió”.

I, a estones, em fa l’efecte que, cada vegada, un major número de persones ha perdut la capacitat de pronunciar aquestes paraules màgiques: “Té raó”. Cinc lletres, dues paraules, que cada vegada són més difícils de trobar en el nostre vocabulari habitual. 

Per què, aleshores, escriure es converteix en un acte fútil? Vivim ancorats en les nostres creences. Com si fossin murades de pedra seca, s’aixequen al voltant nostre, construint una barrera gairebé infranquejable front les argumentacions dels qui ens envolten. Més lents que els caragols, ens desplacem pertot arreu amb la càrrega pesada dels nostres prejudicis. 

“Oi que tu ets del PP? Idò no vulguis donar-me lliçons” - Diu la presidenta Armengol setmana rere setmana, cada vegada que la cap de l’oposició li demana alguna explicació. I això, que només és un exemple, val per a la gent de dretes igual que per a la d’esquerres; per als unionistes i per als secessionistes; per als partidaris del creixement turístic i per als partidaris del decreixement; per als que volen conservar i per als qui volen esbucar Sa Feixina, per als del Madrid i per als del Barça. Tots patim del mateix mal vici de no escoltar, de no voler atendre a raons. Al cap i a la fi, les raons ja no cotitzen a la borsa dels valors del segle XXI.

I aleshores el diàleg es converteix en una llegenda urbana; en un element que, amb prou dificultats, sabríem identificar en els relats mítics dels àgores grecs, però que, com els ciclops i les nimfes, formen part d’una narrativa rovellada que ha esdevingut material d’arxivística per a erudits.

Pretendre que som capaços de generar diàleg a partir dels nostres articles d’opinió em sembla, a estones, una ingenuïtat. No importa el tema de què es tracti. No importen els arguments que siguem capaços de teixir. No feim canviar d’opinió qui, des d’abans de començar la lectura, ja té les seves creences fossilitzades.

Que criticam el Govern? És que som uns radicals. Que l’aplaudim? És que som uns venuts. Tenim sempre a punt la resposta, des de molt abans de saber quina serà la pregunta. I així no avançam. I jo, a estones, em sent vençut i desarmat, incapaç de trobar arguments per explicar per què seguim, avui com fa quaranta anys, víctimes no només de les circumstàncies sinó, també, de les nostres mancances. 

Escrivim per alimentar tot just les consciències properes. Amin Maalouf deia, en favor de la mobilitat intercultural, que els arbres tenen arrels mentre les persones tenim cames. Els prejudicis, però, ens dendrifiquen. Tal vegada és que a la nostra societat hi ha més arbres que persones. El mal, però, és que aquests no han après encara a fer la fotosíntesi i el medi ambient se’n ressent. En resum, deu tenir raó l’autor quan diu que aquest article no té cap utilitat.

Sobiranisme, municipalisme i convivència

Ja sé que no és políticament correcte. Ja sé que ara se m’imposa un to més moderat, sospesar les paraules. Sé que algú, tard o d’hora, m’ho retraurà. I, tot i això, no puc negar que em produeix un cert plaer veure com s’enrabia la caverna, el col·laboracionisme organitzat que circula amb diferents identitats per aquesta colònia espoliada, explotada, maltractada i violada que són les Illes Balears. 

El darrer atac de nervis que he conegut ve arran de la presa de possessió d’un servidor com a regidor del municipi que, empeltat com som, m’acull amb tanta generositat. No és que demani els cent dies, no. És que ni tan sols han esperat al nomenament per enviar-me la primera canonada. En realitat no em ve de nou.

Tant se val si es fan dir una cosa o l’altre. Rasques davall un gonella i hi trobes un col·laboracionista espanyol. Rasques davall un demòcrata espanyol i hi trobes un nacionalista radical. Peons al servei de l’imperialisme centralista més anorreador, debades utilitzen totes les eines al seu abast amb l’únic objectiu de fer-nos desaparèixer com a país. La pluralitat els put: Tant els és camuflar-se sota una pell de xai, pretenent la defensa d’un idioma que cap d’ells mai no fa servir (llegiu l’entrevista del cap de setmana a un conegut banquer), posar-se noms estrafolaris que presumptament apel·len a principis morals als quals traeixen els seus propis actes (la Llibertat, per exemple?) o, fins i tot, acusar-nos de practicar un feixisme que ells tan bé coneixen, d’enllà dels seus enyorats temps del dictador. 

I, és clar! Anticipen i fan previsions. “Que ve el llop” – criden -. “Un regidor independentista - o pitjor, “catalanista radical, panca”, que diuen ells - de ben segur que ens farà ballar sardanes a les festes patronals”. Quina paciència, Senyor!

Els qui ja érem demòcrates quan encara no teníem pèl davall els braços i el dictador encara signava amb mà ferma ordres d’afusellament contra els seus súbdits, tenim per cert que la democràcia és, en primer lloc i abans de res, respecte i convivència. Ho duim de sèrie gravat a flor de pell. Conviure significa acceptar les diferències, fins i tot les d’aquells que es passen el dia insultant-nos, no només pel que feim, sinó pel que encara no hem fet i que suposadament farem. 

Deuen pensar que tothom és com ells. Els agrada la Shakira mentre no canti en català. Si ho fa, llavors és una traïdora. Però qui mescla la política amb els esports som els que maldam per deixar, algun dia, de ser súbdits de Castella. 

Els qui ens sentim i ens sabem mallorquins, catalans d’aquest regne enmig del mar que cantava un negre nascut a la Guinea, no necessitam fer de menys Blas de Otero, Miguel Hernández o Camarón de la Isla. Sabem gaudir de tot el que Castella ha aportat a les arts amb la mateixa fruïció que qualsevol altra manifestació de qualsevol part del món.

Fa dos anys, els Al·lots de Llevant van aixecar castells a la plaça de Llucmajor per primera vegada. A la cantonada, els col·laboracionistes remugaven: “I què s’han pensat aquests? Que som catalans? No ens ho faran mai, catalans, per molts castells que facin.” Com que veia que no havien entès res, aprofitant l’ocasió, vaig escriure un articlet, d’aquests amb què acostum a mortificar els meus – pocs - pacients lectors. El vaig titular, al·legòricament, “Vull una haka a Llucmajor”. Les haka, com sabeu, són aquells balls rituals maorís que han popularitzat els jugadors de la selecció neozelandesa de rugby quan volen intimidar els adversaris. Tot un espectacle digne d’admiració. Com els castells i com les sevillanes! O no?

El que venia a dir és que la Cultura no entén de corralets. Els castells, amb independència de si són catalans o canadencs, són una mostra de la cultura de la humanitat i, com a tal, mereixen ser reconeguts, gaudits i admirats. Això, però, Castella mai no ho ha entès. Aquest és el seu drama: quan un poble necessita prohibir una determinada manifestació de la creativitat humana – la llengua, la història, una dansa o una tonada -, l’única cosa que evidencia és la seva intransigència o, pitjor, les seves pròpies pors. 

Com a regidor recentment estrenat, m’aferr a una reivindicació municipalista de la sobirania política del meu país amb la mateixa intensitat amb què defens la nostra cultura i la nostra llengua. Inclusivament, però d’igual a igual i no amb el menyspreu que tant hem patit en el passat. Sabem que, si depengués d’ells, la llengua i la cultura catalanes serien perseguides fins a l’ofegament. Però això és el que ens dóna la raó. Per estimar i defensar les nostres, no necessitam renegar de les manifestacions culturals de ningú. Quan parlam de riquesa cultural no hi ha ètnies que hi valguin. No es tracta de bons i dolents, ni de meus i teus. No tenc cap problema a ballar amb els Camela. Tant de bo tothom pogués dir el mateix quan sona en Lluís Llach.