Un primer apunt: El títol no té a veure amb que la
gent hagi decidit votar majoritàriament el PP. Tothom és lliure de confiar en
qui vulgui i tots els vots tenen igual valor.
Sobre el resultat de les eleccions, només una cosa
està clara: Totes les enquestes han errat.
S’esperava un creixement important de Podemos a tot
l’Estat i no ha estat així. S’esperava una paparra del PSOE i no ha estat així.
S’esperava una caiguda de C’s i tampoc - a IB, C’s manté el percentatge i el
diputat. Tothom pensava que tenir un ministre – i candidat – enxampat per les
pràctiques més miserables que es poden concebre en democràcia passaria factura
al PP i no ha estat així. Tothom esperava que Toni Verger seria el primer
diputat d’obediència illenca a Madrid i – per segon cop i lamentablement - tampoc
ha estat així.
L’expectativa d’un Podemos en alça semblava justificar
l’aliança estratègica de MÉS amb ells. L’expectativa no s’ha complit. Semblava
impossible: Podemos (111.000 vots el desembre), MÉS (34.000) i EU (11.000)
sumaven 156.000 vots potencials. Fins i tot perdent 20.000 d’aquests vots el
tercer diputat estava garantit. I he de confessar que, al manco a mi, tal
davallada me semblava impossible.
L’estratègia no ha funcionat. Conclusió: no es pot
renunciar a la ideologia baix cap circumstància ni motiu. Ara la incògnita és
si hi haurà reflexió interna dintre de MÉS.
Finalment: Què ha passat amb la candidatura cívica
Sobirania per a les illes?
És cert que va ser un part ple de dificultats. Va
costar molt tancar una llista formada per persones independents. També és cert
que els recursos econòmics eren minsos. També, finalment, és cert que en quatre
setmanes s’ha fet una feina important, especialment si consideram que gairebé
cap dels integrants de la candidatura tenia experiència en campanyes
electorals.
Quines eren les expectatives raonables de Sobirania
per a les illes? El principal objectiu era captar l’abstencionisme que es
preveia en una part de l’electorat nacionalista. És important dir-ho un cop
més: SI no naixia per competir contra MÉS i això la gent ho ha entès a la
perfecció. La prova és que ningú pot atribuir a SI la responsabilitat dels mals
resultats de UPM.
Probablement, una xifra al voltant dels 10.000 vots
era una expectativa raonable per a SI. Fins a quin punt el resultat s’ha de
valorar negativament? Jo crec que en cap manera. Sempre hem dit que el camí no
s’acabava el 26J, que Si naixia per durar i per continuar treballant a favor de
la unitat de tothom qui estima aquestes illes i que s’indigna amb el
maltractament que rebem sistemàticament de part de l’Estat espanyol.
No ens podem enganar. Cal conèixer el país que tenim.
A Mallorca, menys del 50% de la població ha nascut a l’illa. Aquest percentatge
baixa escandalosament a Eivissa. A més, la gran majoria de mallorquins hem
assumit que només hi ha una manera de viure en aquesta terra: acceptant que
sense el turisme no hi ha vida i que tot val (fins i tot el suïcidi com a país)
per tal de preservar l’afluència massiva de visitants.
Com escampar el missatge sobiranista entre una
població que viu dins una il·lusió de benestar (al cap i a la fi, fins i tot
els qui no tenen ingressos poden gaudir de la platja)? Com explicar als nostres
conciutadans que el problema de les illes es diu Espanya, davant la bogeria
irracional que genera la Selección? Com conscienciar del valor de la nostra
llengua a una societat que viu al servei del turista i on la pràctica totalitat
dels mallorquins tendim a utilitzar el castellà d’entrada?
Tenim una gravíssima amenaça. Aquesta amenaça es diu
Espanya. Aquesta Espanya que ens reclama que potenciem el turisme de creuers, al
preu de convertir Palma en una ciutat inhabitable. L’Espanya que ens exigeix
que girem la llengua perquè hem de ser amables amb els visitants i per a qui
som una simple xifra en el capítol d’ingressos.
Oblidem-nos de voler arreglar Espanya. Ha arribat
l’hora d’escollir. És o ells o nosaltres. Convé que comencem a treballar, a mig
i llarg termini, per bastir complicitats entre tots els qui estimam el poc que
queda d’aquest país. Amb independència de si anem amb corbata o amb porqueres,
si de veritat volem protegir-nos d’Espanya, ens hem d’oblidar de tot el que ens
separa i ens hem de concentrar en tot allò que ens uneix.
O ens adonam que Espanya ens durà a la desaparició com
a país i ens deixam, provisionalment, de disputes sobre el color de l’uniforme
o arribarà un dia en que haurem de reconèixer que Mallorca no té remei.
