Benvolgut David
Vagi per endavant la meva més sincera admiració
intel·lectual a una persona que ha demostrat mantenir una claredat de principis
i una coherència ideològica més enllà de qualsevol dubte. Tot i que no fa molt
que ens coneixem, cada cop que ens hem trobat m’has demostrat tenir les idees
clares i la fermesa per dur-les endavant.
És indubtable que compartim molta ideologia però també
ho és que discrepam en alguns detalls. Tanmateix, cadascú és al seu lloc i les
diferències estratègiques i programàtiques en cap moment justificarien cap
tipus d’atac personal. Per tant, res més allunyat d’aquest escrit. Es tracta de
fer una reflexió, oberta a tothom que hi vulgui participar, sobre quin pot ser
el nostre futur, si és que tenim un futur a compartir.
Això implica, també, que no tinc cap interès a
qüestionar el que ja està fet. El passat, passat està. Com deia una persona a
qui també admiro: que tothom vengui plorat de casa. L’autocrítica, la reflexió,
cadascú la fa amb els seus i en privat. I això val per a tots. Ni tinc cap dret
ni cap capacitat per jutjar les decisions que s’hagin pogut prendre en el
passat. Tots cometem errors.
La pregunta és, què fem, a partir d’ara, estimat
David? Jo, personalment, tinc clar que l’espai del sobiranisme a les illes
continua essent minoritari i que no hi ha prou pastís per a repartir. És
evident que la millora de l’autogovern, sigui aquesta millora quantitativa o
qualitativa, no figura entre les principals preocupacions de la nostra societat
i el repte que tenim és enorme: fer que aquesta societat prengui consciència de
quina és la causa dels seus mals. Com posar en el centre del debat polític i
social la problemàtica de la nostra dependència colonial respecte d’un estat
que ens menysté i ens ofega? Aquesta és la qüestió.
Crec sincerament que és el nostre deure i és la nostra
responsabilitat treballar per la unitat de tots els qui estimam Mallorca,
Menorca, Eivissa i Formentera i que, a més, estam disposats a transformar
aquesta estimació en un programa de transformació política. La majoria dels qui
pensen - dels qui pensam - més enllà dels esquemes espanyols, ho venen exigint
des de fa massa temps a les diferents organitzacions polítiques que pretenen
erigir-se, amb major o menor gradació, en abanderats de l’autogovern. Des dels
partidaris de l’exercici del dret a decidir fins als independentistes
convençuts, tots sabem que, al manco, una bona part del llarg camí que tenim
per endavant l’hem de fer junts, perquè per separat no hi ha ni tan sols
travessia.
Per tant, cal que pensem quines son les passes i les
eines amb què comptam. Potser ens cal repensar les nostres organitzacions i
ajustar la maquinària, allà on sigui possible. A l’escenari polític, en
realitat, no ha canviat gaire cosa: seguim tenint al davant el repte de trobar
la fórmula que ens permeti assolir la nostra dignitat com a país.
La pregunta, per tant, és: Què ha de passar per
entendre que el gran problema que tenim a les illes no té altra nom que
“Espanya”? Dit d’una altra manera, estam, tots plegats, disposats a traduir els
postulats teòrics sobiranistes en pràctiques polítiques concretes, encara que
això signifiqui enfrontar-se obertament a tota la maquinària de l’Estat, o ho
deixam córrer perquè “encara no toca”?
Em sembla que hem de ser absolutament coherents amb el
lema “Espanya no té remei”. Ens cal ser més “sampolistes” que el mateix Pere
Sampol. Per més inri, res no ha canviat des de 2004. Ho recordes?: “Se’n van de
putes amb sos doblers des poble i encara vénen aquí a renyar-nos? Això és es
colmo!”.
Ens ho venen demostrant dia rere dia des de tots els
àmbits i des de totes les organitzacions. No podem comptar amb cap partit que
hagi de respondre davant dels votants de Castella o d’Extremadura, perquè el
seu modus vivendi consisteix en sucar-nos fins a la darrera gota. No importa si
son morats, blaus, vermells o de color taronja. A cap d’ells els importa la
destrucció de Mallorca, mentre segueixin venint creuers. Oblidem-nos, per tant,
de voler fer de Miquel Roca. Arreglar Espanya no pot estar a la nostra agenda
i, per arreglar Mallorca (i la resta d’illes), encara no hem fet la diagnosi
correcta.
Crec que hi ha molta gent a aquest país que ens
agrairà que siguem molt clars i molts transparents en relació als moviments que
puguem fer en el futur immediat. Ningú no entendria que convertíssim el debat
del sobiranisme en una partida de truc: fora jugar de farol, les cartes sobre
la taula, i lleialtat als principis i a la terra.
