Trob en un calaix unes notes
escrites fa deu anys. A canostra, el debat sobre la identitat nacional no era,
el 2006, el tema de discussió predominant als cafès i a les tertúlies. En
aquell moment en què es debatia un esborrany de reforma de l’Estatut
d’Autonomia, jo proposava un preàmbul irònic que ens definís jurídicament com “un destí turístic d’interès estatal
preferent”. Al cap i a la fi, això és el que érem llavors i el que
continuam essent. Res no ha canviat, tret que els problemes de saturació i
escassesa de recursos que patíem fa deu anys s’han multiplicat exponencialment.
El professor Albert Saoner –
a qui no em cans de recordar - llegia a Palma l’any 1996 una conferència titulada
“El origen del estado moderno” on
feia un recorregut, més històric que ideològic, pel desenvolupament de les
creences sobre els conceptes d’estat i nació a l’Europa dels darrers 400 anys.
Després de recordar que llavors no existia cap noció d’estat o de nació, explicava
el pas de la identificació de la nació amb la persona del sobirà (el rei) cap a
la posterior identificació de la nació amb el poble, principalment a través
dels interessos econòmics de la burgesia que començava a florir. L’economia,
deia Saoner, és un element determinant del procés, però no és l’únic; l’altre,
tan important o més, és l’extensió de la ciutadania: Les nacions es
desenvolupen, maduren, en l’àmbit de les relacions entre iguals, a partir del
reconeixement de les seves institucions (govern, parlament, ordenament jurídic,
etc.).
És evident que no trobam res
de tot això al nostre país: Ni aspiram a mantenir relacions entre iguals amb
els altres estats a llocs com el Parlament europeu, ni tan sols som un poble
preocupat per la nostra economia, ans acceptem de bon grat jugar el paper de
ser la vaca que nodreix el creixement de les altres regions teòricament ‘més
pobres’ a costa de destruir el patrimoni que hem rebut dels nostres padrins.
Som un poble no reconegut com a tal a cap de les instàncies internacionals i
així ens va, entre altres coses perquè ni tan sols nosaltres mateixos hem après
a reconèixer-nos-hi.
No sense un punt de ràbia, Josep
Maria Llauradó afirmava, fa deu anys: “Si
als ulls de l’Estat som poca cosa més que una destinació turística, una mena de
parc temàtic d’èxit on la gent fa feina i viu i conviu als mateixos espais, ens
pagarà la pena convèncer-nos que som i que hem estat quelcom més? Com pot
sobreviure una cultura? Com a Estat, com una marca, com una excepció, com un
model d’integració i de convivència per la pròpia decisió de ser una societat
de turistes, dividits entre els que ho som – quin remei – tot l’any i els que
hi vénen només algunes setmanes?”
La nostra tragèdia és que
reflexions com aquella no han estat superades. Tanmateix, la majoria dels
residents del nostre país n’estan contents, amb la seva identitat líquida d’habitants
d’un gran parc temàtic xuclat i explotat per estrangers. Escolt les notícies
del canal autonòmic on uns mallorquins diuen: “La platja és plena i no hi ha espai per als qui som d’aquí, els nostres
fills no troben espai per jugar amb l’arena però, què hi farem? Aquest estiu
serà molt bo”.
Bo, per a qui? Per als pocs de
sempre, supòs. Enguany, més de vint-i-sis milions de turistes faran que les
nostres illes s’enfonsin una mica més dins la mar, esclafades pel pes de tanta
carn humana. Hem vist grups de motos de quatre rodes per les dunes de Cala
Torta com si fossin a un circuit de curses. Aquesta setmana arribarà al Port de
Ciutat el creuer més gran del món. Cada cop serà més difícil travessar la plaça
de Cort un matí qualsevol, de tan ple de turistes badocs que hi ha. Les
carreteres estaran tot l’estiu col·lapsades per milers de cotxes de lloguer que
tributen a Castella. Acabarem l’aigua i ens haurem de rentar amb vinagre o
cervesa. Cada cop és més difícil per a un treballador llogar un pis a Eivissa.
Però no passa res, perquè aquest estiu serà molt bo.
Una de les absurdes
propostes que solia citar fa deu anys com a solució als nostres problemes de
recursos era que cada turista arribés a Son Sant Joan amb una garrafa d’aigua i
se’n tornés amb una bossa de fems. Ara ja ni això ens serviria per fer front al
drama que ens espera mentre vivim dintre d’un miratge i en la més absoluta de
les inconsciències. Res ja no és real en aquesta terra nostra, on tot ha estat
substituït per decorats de cartró – pedra. Franquícies en comptes de comerç
tradicional, centres comercials clonats dels què hi trobam a Hong-Kong o a
Milà, atraccions aquàtiques importades de Malibú Beach.
Ens cal mirar enrere i
retrobar-nos amb el bagatge de què en som hereus i que tenim la responsabilitat
de transmetre als nostres descendents abans que no sigui massa tard. La riquesa
del país no es redueix al negoci fàcil i immediat de l’explotació d’uns recursos
que tard o d’hora s’esgotaran. Com a protagonistes d’allò que Hegel definí com
a “societat civil”, tenim l’obligació i la responsabilitat de mantenir el clam
en el desert, la flama minsa i humil del que som i volem ser. Altrament, només
podrem aspirar a què als nostres fills se’ls faci un petit descompte per gaudir
de les atraccions d’aquest gran i absurd parc temàtic en què hem convertit
canostra.
