“Hem guanyat les eleccions!”

Un cop més, escolto una representant del PP afirmant que “ells han guanyat les eleccions”, i no deixa de sorprendre’m, aquesta afirmació. Vol dir que unes eleccions son una cosa que es guanyen o es perden? I, en cas afirmatiu, vol dir que els portaveus dels partits fan un bon ús d’aquestes expressions?

No ho tinc molt clar això de que un partit guanyi les eleccions. Unes eleccions no són un partit de futbol o de tennis, on hi ha un guanyador i un perdedor. Si de cas, s’assemblen a aquestes cursos populars on hi ha corredors que lluiten pel podi i també n’hi ha – i aquests són la majoria - que només busquen millorar la seva marca personal.

Hi ha partits polítics que aspiren a obtenir la majoria absoluta i d’altres que aspiren a aconseguir un diputat. Entremig, tots els partits aspiren a millorar les seves “marques personals”. En el millor dels casos, aquells partits que aconsegueixen el seu objectiu poden dir que han fet quelcom més o manco semblant a “guanyar les eleccions”. Per això el vespre del recompte hi ha tants dirigents contents. En realitat, tots aquells que han aconseguit el seu objectiu tenen motius per estar-ho.

Però l’analogia més adient, al meu entendre, és una altra: imaginem el sorteig dels quarts de final de la lliga dels campions; imaginem que el portaveu d’un equip digués que han guanyat el sorteig. Oi que ens semblaria que aquesta afirmació està completament fora de lloc? Idò això és el mateix que m’assembla a mi cada cop que sento algú dient-ho després d’una comtessa.

Perquè el nostre no és, en cap de les seves institucions, un país presidencialista. La malmesa democràcia espanyola, si alguna cosa és, és una democràcia representativa, on els ciutadans elegim els nostres representants a les diferents cambres de representació – i perdoneu les redundàncies -. És només en aquestes cambres on rau la potestat d’escollir qui serà el batle, el president del govern autonòmic o el president del govern central.

Per tant, el màxim que hauríem de permetre als portaveus dels partits és que diguin que el sorteig electoral els ha deixat en una bona posició per elegir un president. I punt! Després, com el Real Madrid davant el Wolfsburg, els representants electes hauran de saber jugar el partit i aconseguir la classificació. Però aquesta classificació, d’entrada, no està garantida.

És evident que cap dels quatre partits polítics que han jugat les semifinals de la lliga de campions del Congrés ha jugat prou bé com per passar a la final i, per això, sembla que haurem d’anar a la pròrroga, o als penals. En forma d’una nova convocatòria electoral que no farà altra cosa que cansar l’electorat, desanimar els votants i, molt possiblement, reproduir un resultat massa semblant al que hi ha ara. Tots quatre partits han perdut el matx de les negociacions, que és la veritable prova del cotó de l’acció política, i és d’esperar que la societat els castigui com es mereixen, a tots quatre sense excepció.

Elegim els nostres polítics perquè, suposadament, sabran fer front als problemes que ens afecten. I la realitat, com tots sabem, és polièdrica. Això vol dir que mai no hi ha una única solució a un problema social i que, per tant, l’excel·lència política consisteix a saber arribar a acords entre aquells que no veuen les coses de la mateixa manera. I aquesta cursa, la de la negociació, la de saber arribar als acords i els pactes, l’han perduda tots quatre. Tan senzill i tan complicat com això.

Orgullós del meu país

Ahir celebràrem el dia de Sant Jordi, la gran diada de tots els pobles de parla catalana. La festa de Sant Jordi ens omple d’orgull de ser qui som i de ser d’on som i ens reivindica davant el món sencer com un país alegre, amorós i apassionat per la saviesa i per la bellesa.

Allà on altres països construeixen els seus relats sobre fets de guerra, conquestes i altres símbols de violència, els catalans hem construït la casa gran de la nostra identitat sobre dos símbols meravellosos: un llibre i una rosa. Un llibre que representa la cultura, el coneixement, la poesia, la bellesa, en definitiva: el gaudi i el plaer de les coses que importen; la rosa, pel seu costat, símbol inequívoc de l’amor: amor per la parella, amor per la família, amor pels veïns, amor pel poble i per la terra.

Construïm el nostre relat nacional sobre dos símbols que ens omplen d’orgull de ser catalans. Del Principat, de les Mallorques, del País Valencià, de la Catalunya Nord o de l’Alguer. El llibre i la rosa ens agermanen i ens representen davant la resta de països com un model a seguir i a imitar.

 Mentrestant, els espanyols, ai! els espanyols. Perquè tot passejant per Ciutat, he topat dues paradetes de la fundació aquesta que porta nom d’un rei nostrat i que suposadament se dedica a defensar 'sa llengo'. Dissimulant, m’he fet la ronsa una estona al costat de les dues, per veure d'escoltar – digau-me xafarder - de què parlaven. I, oh sorpresa! He escoltat quatre persones que en tot moment han fet servir la llengua de Castella. Ni un mot en català, mallorquí o com putes li vulguin dir. L'enhorabona senyors, així es defensa la llengua. Sense manies, ni que sigui per dissimular un dia  a l’any davant de la ciutadania.

Però deixem de banda la ignorància, que no s’ho paga un dia com avui fer-se mala sang per causa d’aquells qui no han tingut la sort de voler viure i estimar en català. I com que Sant Jordi és una festa massa gran per exhaurir-la en un sol dia, aquí vos deix el meu “feliç diada de Sant Jordi, patró de Catalunya”. Fins i tot per als companys de la botifarra: Visca la ceba, visca Sant Jordi i visca Catalunya!

República és nom de dona

El 14 d’abril els republicans de les Illes recordam que 85 anys enrere es va proclamar la República Catalana. Hores abans que a Madrid es proclamàs la República Espanyola, Francesc Macià ho va fer des del balcó de la Diputació de Barcelona.

Per altra banda, el 8 de març passat, amb motiu del dia de les dones, Esquerra Republicana posava al carrer un lema contundent: “República té nom de dona”.

És la nostra manera de lligar les coses, tot recordant que la societat necessita que les dones juguin un paper protagonista en la primera fila de l’acció transformadora de la política.

El novel·lista de ciència ficció Orson S. Card escrigué una saga sobre un planeta on només les dones exerceixen el govern: no hi ha exèrcits, no hi ha policia, i gairebé no hi ha delictes. Una utopia, potser, per alguns; per altres, tal vegada un ideal que algun dia s’arribi a aconseguir.

Lligant les dues efemèrides, la secretària general d’Esquerra Republicana recordava, darrerament, que la primera dona que va ser elegida batlessa, no només a Catalunya, si no també a tota Espanya, va ser una candidata d’Esquerra Republicana.  I és ben curiós que, a més, es tractava d’una persona nascuda a Valladolid.

En efecte, Natividad Yarza va ser la primera alcaldessa a Catalunya i a Espanya elegida democràticament, a les eleccions de gener del 1934, en la candidatura d'ERC de Bellprat. Natividad va néixer a Valladolid, filla d’un un sabater que treballava per a l'exèrcit. La família es va traslladar a Saragossa als pocs mesos de néixer Natividad i, el 1876 es desplaçaven a Barcelona.

Natividad Yarza va ser una persona extraordinària: Va dedicar la vida a l'ensenyament i a la política en un període en què no era habitual que les dones participessin de la vida pública i se'n va anar al front, fusell en mà, amb 63 anys!

Fa pocs anys, Imma Cabré publicà Els senyors del poder, una obra de política-ficció protagonitzada per Natividad Yarza.

Com a republicans, com a defensors de les llibertats i com a lluitadors per la igualtat entre totes les persones, siguin del gènere que siguin i venguin d’allà on venguin, paga la pena recordar, un dia com avui, la figura de la primera batlessa d’ERC, la primera batlessa de Catalunya i també la primera batlessa d’Espanya. I, amb la seva inspiració, continuar treballant, homes i dones republicanes, per aconseguir un estat sense cap residu medieval com pugui ser la institució de la monarquia; un estat més just, més lliure, més solidari i més humà.

Reivindicació d’Esquerra Republicana

Esquerra Republicana de Catalunya és un partit amb 85 anys d’història, 85 anys en què ha viscut moments millors i pitjors, però sempre mantenint una línia continuada de creixement. A Mallorca, Esquerra Republicana es constituí el 1988. Inicialment, l’Esquerra Republicana perifèrica naixia amb voluntat de ser testimonial: no pretenia competir per l’espai polític ocupat pel mallorquinisme polític, tan sols volia evidenciar les contradiccions de les forces anomenades nacionalistes respecte del concepte d’unitat nacional.

La primera raó de ser d’Esquerra Republicana, a les Illes Balears, rau en la defensa de la nació completa, la Catalunya Gran o Països Catalans, com prefereixen denominar-la des de diferents sectors. La llengua o la cultura, sí, però no només aquestes, també l’economia i una manera pròpia d’entendre els espais de socialització i d’estar “en el món”, justifiquen l’existència d’Esquerra Republicana més enllà del Principat. No debades Esquerra Republicana és l’única organització que té implantació a tots els territoris de parla catalana, des del País Valencià fins a la Catalunya francesa.

Per això, per insistir en una tesi que els mateixos pares de la Constitució espanyola van tenir bona cura de prohibir – l’article 145 prohibeix explícitament la constitució d’ens polítics supra-autonòmics - Esquerra Republicana encara és vista des d’alguns sectors com un “anatopisme”, una organització que està “fora de lloc”.

Malgrat això, ningú no pot negar que hi ha una demanda social que justifica l’existència d’una força política com Esquerra Republicana a les nostres illes. Esquerra Republicana hi és per recordar a la societat illenca que, ens agradi o no, compartim una manera de ser i d’estar en el món que no és en absolut la castellana; per denunciar que, els agradi o no, totes els poders econòmics illencs es veuen forçats a competir en condicions desiguals pel fet simple i inqüestionable que tenen un estat –l’espanyol – que els juga a la contra; per acusar un Estat espanyol que no només no ens estima, si no que ens menysté fins a límits vergonyants; per denunciar que només ens volen per la nostra capacitat de generar riquesa; per acusar-los que els importa un pebre que les illes s’enfonsin sota la pressió de 26 milions de turistes si amb això hi tenen a guanyar; per dir un cop i un altre que el model autonòmic no és més que un reflex de la ideologia paternalista que ens considera menors d’edat per decidir el nostre destí; per recordar que només en el si de la gran nació, la Catalunya Gran formada pel Principat, el País Valencià i les Illes podrem tenir garantida la nostra dignitat com a societat però també com a individus.

Esquerra Republicana és, avui, més necessària que mai. El model de l’Estat de les Autonomies està esgotat, no té cap credibilitat ni és econòmicament viable. A més, com ja s’ha dit, Espanya ni té remei ni està disposada a fer cap mena d’autocrítica: després dels quatre anys més sagnants que hem hagut de patir, encara hem d’aguantar que un impresentable com el ministre espanyol d’economia ens amenaci i ens insulti, acusant Catalunya, País Valencià i Illes Balears de ser els culpables que els comptes no surtin, obliterant el desgavell econòmic i financer que han provocat els successius governs centrals, un desgavell que ha situat Espanya com un estat en fallida i sense cap viabilitat.

Hi ha una creixent demanda social d’una força política sobiranista forta a les illes. Esquerra Republicana és sensible a aquesta demanda i assumeix amb coratge el repte de donar-li resposta. Sabem que no som els únics, que cada cop serem més. Això ens encoratja per partida doble.  Hi som i hi serem per tot allò que la societat del nostre país ens necessiti i ens reclami.

Culpables

Aquells qui tenim plena consciència que l’únic interès que té l’Estat espanyol en el nostre país és redueix a la capacitat que tenim de generar de riquesa, sovint utilitzam la paraula ‘espoli’ per referir-nos a l’actitud que té el govern central de Madrid envers unes illes que, a tots els efectes, som una colònia, com ho foren, en el seu moment, Cuba, Filipines o La Guinea.

Els diccionaris defineixen el mot ‘espoliar’ com l’acció de prendre alguns bens a algú amb violència o de manera injusta o il·legal. “Madrid ens roba”, diem els sobiranistes i els nacionalistes, donant d’aquesta manera a l’autor de l’espoli – Madrid - la consideració de lladre o de persona o organització que actua al marge de la llei.

Aquest és un detall pel qual el terme ‘espoliar’ no ens acaba de fer el pes. No podem argumentar que Madrid actua al marge de la seva legalitat. Si Madrid fos de veritat un lladre, un delinqüent, i nosaltres ens fóssim les víctimes, sempre ens quedaria la opció de denunciar el robatori davant la legalitat – la policia, un jutjat, etc. -. Aquest, emperò, no és el cas. Ni des del punt de vista espanyol ni des del nostre.

Per això també m’agrada la paraula ‘confiscar’ per definir l’acció sistemàtica dels governs centrals – de dretes o d’esquerres – cap a la nostra economia. Per què m’agrada la paraula ‘confiscar’? L’acció de confiscar implica que és el poder legalment constituït qui pren els seus bens i propietats a algú, però amb la diferència que en aquest cas ho fa de resultes d’haver estat, el subjecte confiscat, declarat culpable d’algun delicte o crim.

En aquest sentit, m’agrada dir que Madrid ens confisca sistemàticament els nostres bens. Per què ‘confiscar’? Idò perquè d’aquesta manera s’entén millor allò que Espanya mai no voldrà acceptar: que sí, que efectivament, ens han condemnat i ens tenen per i ens tracten com a culpables i criminals convictes: culpables de voler tenir una llengua pròpia diferent de la seva; culpables de tenir una identitat, una cultura i una història que ens fa diferents dels castellans mesetaris; culpables de tenir una capacitat de generació de riquesa que ells no tenen; culpables, en definitiva, de ser el què som com a país, com a poble i com a individus.

Acostumem-nos-hi: ells son la llei i nosaltres els criminals. Ens hi tracten com a tals. Ens menystenen. Es creuen moralment superiors. Ells tenen l’autoritat i la nostra paraula no val res davant la força de l’autoritat. Per això es creuen amb el dret a quedar-se amb la nostra riquesa. I, desenganyem-nos: un criminal mai no pot asseure’s a negociar res amb els seus botxins. Quan vegeu la seva rialla condescendent i la seva postissa aparença d’amabilitat, no vos cregueu ni per un moment que hi tenim res a pelar. No en traurem ni un miserable tercer grau.

Diguem-ho sense embuts: més prest o més tard haurem d’assumir que les seves lleis ens perjudiquen perquè ens fan convictes de crims contra la seva legalitat. Més prest o més tard haurem de començar, per tant, a considerar que, si volem continuar sobrevivint com a país, haurem de crear la nostra pròpia legalitat. Quan n’estiguem preparats i haguem pres consciència de la nostra condició de criminals culpables i convictes, només hi haurà una sortida. Recordeu Robin Hood? Idò això mateix. Sols que m’entengueu.