Avui m’arriscaré a ser, un cop més des de la meva
ignorància, políticament incorrecte. Des de fa més de cent anys que el 8 de
març es celebra, a tot arreu, el Dia internacional de les dones. En l’origen
d’aquesta efemèride hi ha els fets dramàtics ocorreguts a Nova York el 1911,
quan més de 140 treballadores d’una fàbrica tèxtil moriren defensant millores
en les seves condicions laborals.
Crec que al rerefons d’una commemoració com aquesta hi
hauria d’haver actes autèntics de reafirmació de la igual dignitat i
independència per a qualsevol persona, sigui quina sigui la seva fisiologia.
Que, en ple 2016, encara ens estiguem discutint per questions lingüístiques de
l’estil dels ‘amiguets i amiguetes’, ‘ciutadans i ciutadanes’, ‘tot-hom i
tot-dona’ o, la darrera d’aquesta setmana passada, la referència a ‘homenatges
i donanatges’ de la batlessa de Barcelona, ens hauria de fer pensar que no hem
entès res. D’això, aquests darrers dies, se n’ha parlat en una conversa
radiofònica que hauria de ser d’escolta obligada (http://www.rac1.org/elmon/blog/entrevista-23-02-16-2).
Més enllà de la lingüística, què queda, encara, per
fer? Molt! Potser que comencem per fer efectiu el respecte real cap a les
dones: respecte que es materialitza quan tractam amb absoluta normalitat fets
com que els homes posem la rentadora, escurem els plats o passem l’aspiradora
perquè sí, sense cap altra explicació que no sigui que a ningú no li agrada
viure dins la soll; no ‘per ajudar’, sisplau! O fets com que la senyora
Catalina sigui el meu cap a la feina i guanyi més que jo, simplement per què en
sap més i és més competent. I des de les institucions, aprovem lleis que acabin
amb la discriminació del sou basada únicament en criteris de gènere: que pel
mateix lloc de treball, a moltes empreses, encara hi ha una persona sense
testicles que cobra la meitat del sou d’un company amb testicles.
La lluita per la igualtat real dels sous i l’esforç
per superar els micromasclismes del dia a dia, aquests son els dos reptes que
tenim al davant.
Per què tanmateix, com solia dir una de les millors
‘quefas’ que hagi tingut mai, molts homes, jo el primer, som autèntics ‘cromanyons’:
No ens podem estar de fer acudits escatològics o amb temàtica sexual, entre
altres coses perquè, com deia l’Einstein, en tot el dia no deixam de pensar en
el mateix. Però què voleu que vos digui? Si hom vol fer broma sobre els pits
d’un ésser humà determinat, també ha de saber fer-ne sobre la insuficiència
consubstancial del propi penis. I que consti que només és un exemple.
En resum, ‘deixem de tocar el femení dels pilots’ i
ajudem a que les dones de tot el món siguin tractades amb la igualtat, la
dignitat i el respecte real que qualsevol ésser humà es mereix. I, com passa
també amb moltes altres d’aquestes celebracions, haurem guanyat el dia que no
faci falta celebrar res. Mentrestant, emperò, feliç dia a totes.
I a tots. ;-)
