Una versió reduïda d’aquest article ha estat publicat a l’Ara Balears de diumenge 13 de març de 2016. Aquest és el text complet.
Contra el desig d’un número cada cop més gran de persones que reclamen una sortida d’un Estat espanyol que és incapaç d’atendre les necessitats més elementals de la seva ciutadania, el govern central sovint argumenta que Espanya és l’estat més descentralitzat del món occidental, amb delegació de competències molt per damunt de molts països que es consideren federals. Aquest text pretèn mostrar la falàcia que s'amaga darrere els arguments dels que creuen que España és un estat descentralitzat.
L’estudi que ha publicat Toni Rodon, investigador de la Stanford University (El miratge de l’autogovern, el sistema autonòmic en perspectiva comparada, Fund. Josep Irla), demostra amb dades empíriques i una anàlisi rigorosa de més de 700 regions que, ni en l’àmbit territorial, ni en l’econòmic, ni en el cultural, ni en l’àmbit del reconeixement nacional, es pot defensar la tesi que l’estat espanyol sigui un estat veritablement descentralitzat. A continuació s'exposen els arguments de la investigació esmenada.
Per què podria ser desitjable, d'entrada, un model d’estat descentralitzat?
Que la descentralització dels estats afavoreix els processos de democratització i millora la qualitat dels processos de presa de decisions ho reconeixen la majoria de les institucions internacionals – des de l’ONU al Banc Mundial o l’OCDE. La descentralització té aspectes positius: contribueix a evitar que els ciutadans percebin el poder com una cosa llunyana i aliena a la sensibilitat del país. Especialment, quan aquest país presenta trets diferencials com una cultura i una llengua pròpies. S’ha de recordar que els estats homogenis culturalment son minoritaris en el món i que és raonable que aquests grups nacionals tenguin una clara voluntat de governar-se per tal de protegir i defensar els seus trets identitaris.
És el federalisme una opció?
A continuació, s'argumentarà per què el federalisme, a Espanya, no és una opció viable: Per què hi hagi un estat federal, abans hi ha d’haver estats que hagin pres una decisió lliure i voluntària de federar-se. No és el cas d’Espanya, on no hi ha hagut mai cap pacte fundacional entre les parts constituents i, en el cas dels territoris de la corona catalana, el que hi ha hagut és una violenta annexió per la força de les armes.
Un veritable estat federal s’hauria de dotar d’una constitució on les seves regions:
- siguin entitats reconegudes, que han pres part en la redacció de la constitució central i que tenen capacitat d’esmenar-la,
- puguin elegir els seus representants en la composició del tribunal constitucional central,
- tenguin les seves pròpies constitucions i no depenguin d’una llei orgànica de l’estat central, i finalment
- tenguin la competència sobre tots aquells àmbits no contemplats en la constitució central.
tanmateix, cap d'aquestes condicions es compleixen a Espanya.
Sobirania fiscal i financera?
Per tal de demostrar que les comunitats autònomes d'Espanya gaudeixen d'un autogovern superior al de moltes regions que pertanyen a estats reconeguts com a federals, el govern central prova de basar-se en la distribució de la despesa pública. Una de les formes més habituals d’analitzar l’autogovern d’una regió és a través del nivell de despesa que gestiona. El Govern espanyol ha argumentat sovint que la despesa que gestionen les comunitats autònomes és molt superior a la que gestionen altres regions que pertanyen a veritables estats federals. El repartiment de la despesa a España dóna un 55% al govern central, un 33% a les comunitats autònomes i un 12% a les entitats locals. L’Estat espanyol argumenta per tant que aquest 33% és molt superior al 25% aproximat que solen gestionar els governs regionals en estats federals com Alemanya o Canadà.
Ara bé, una cosa és la despesa que gestionen els governs regionals i una altra ben diferent és la capacitat de decidir sobre les polítiques de despesa. En els estats federals, el govern central no pot intervenir en les decisions sobre inversions dels governs regionals. En canvi, a España, les comunitats autònomes no disposen de competències plenes en la recaptació i el finançament: les CCAA no poden emetre deute ni capitalitzar-se de cap altra manera que no sigui a través del Fons de Liquiditat (FLA). Tots coneixem els problemes que això provoca en la gestió ordinària dels governs autonòmics. En resum, malgrat les comunitats autònomes gestionen prop del 30% dels ingressos, aquests recursos no deixen de ser meres transferències sotmeses a l’arbitri del govern central. Un exemple seria la sentència del Tribunal Constitucional de 2001 que estableix que les beques d’estudi han de ser gestionades per les CCAA i que no s’ha arribat a aplicar mai.
Reconeixement de la diversitat
A països com Bèlgica o Canadà, les regions es consideren unitats constituents, és a dir, son partícips de la creació de l’estat federal. Per contra, les comunitats autònomes espanyoles no tenen cap tipus de reconeixement explícit dins la Constitució, més enllà de l’article 2, que es refereix al dret d’autonomia de les nacionalitats i regions sense especificar quines regions i quines nacionalitats siguin aquestes.
A més, els darrers anys hem retrocedit de manera preocupant: més d’un terç de les 120 lleis o normes publicades pel govern del PP limiten o eliminen competències autonòmiques consolidades, segons un estudi de la Generalitat de Catalunya publicat l’abril de 2014.
Solucions federals?
Si el govern central tingués la intenció d'avançar en un veritable procés descentralitzador, hauria de garantir un conjunt de requisits que, ni d'enfora, sembla que tengui cap predisposició a satisfer. Per exemple, hauria d'acceptar:
- Que les CCAA tenguin capacitat d’influència real en les decisions centrals.
- Que les CCAA puguin co-decidir les polítiques estatals a través de trobades intergovernamentals amb capacitat real i legal de decisió.
- Que totes les CCAA i no només les dues que gaudeixen d’un règim fiscal propi – Euskadi i Navarra - puguin decidir realment la distribució dels ingressos generats a partir dels impostos.
- Que el govern central no pugui tenir mai la darrera paraula legal en la majoria de les decisions que afecten la ciutadania d’una CCAA.
- Que les institucions i la legalitat espanyola reconeguin la identitat pròpia (llengua i cultura) de totes les CCAA de manera extensa a tots els àmbits del govern central. Concretament, que la Constitució reconeixi el català – i l’euskera i el gallec – com a llengües oficials a tot l’estat, atorgant-les el mateix estatus que al castellà.
- Que es garanteixi un grau mínim de coneixement de totes les llengües presents a l’estat a l’hora d’accedir a qualsevol càrrec públic, tal com succeeix a Canadà.
- Que els polítics centrals tinguin la obligació d’utilitzar el català, l’euskera i el gallec de manera proporcional, tal com succeeix a Bèlgica o Suïssa.
- Que la Constitució enumeri de forma explícita les CCAA que integren l’Estat espanyol.
- Que les CCAA participin en la composició del Tribunal Consttucional.
- Que els estatuts d’autonomia deixin de ser lleis orgàniques i es converteixin en constitucions territorials basades en la voluntat – constituent - del poble de cada territori.
- Que les CCAA disposin de les competències anomenades ‘residuals’, és a dir, aquelles que no estan citades explícitament en la constitució estatal, a diferència del que passa actualment, on recauen en el govern central.
- Que les CCAA tinguin un dret similar al ‘opting-out’ canadenc, que permet una regió quedar al marge i no acatar certes decisions del govern central (com pugui ser el cas de lleis que afecten el currículum escolar o la llengua pròpia).
- Que les CCAA puguin articular i gestionar els seus propis plans de pensions, com fa el Quebec.
- Que totes les CCAA implementin el concert econòmic de la mateixa manera que ho fa Euskadi o Navarra.
- Que s’eliminin les capacitats que tenen les lleis de bases de l’ordenació estatal de laminar l’autogovern de les comunitats.
- Que les CCAA tinguin competències exclusives en matèries de llengua, cultura i educació, com és el cas d’Àustria.
- Que les CCAA puguin emetre el seu propi document d’identitat, permís de conduir, i altres similars.
- Que les CCAA puguin signar pactes institucionals entre elles, en contra de la prohibició que estableix la Constitució espanyola.
- Que les CCAA tinguin capacitat per firmar tractats comercials internacionals, com és el cas d’Alemanya.
- Que qualsevol reforma constitucional requereixi d’una doble majoria – dels ciutadans i de les regions.
- Que la constitució reconeixi la plurinacionalitat dels territoris que composen l’estat, fins i tot garantint explícitament el dret de secessió.
Ni el model autonòmic ni el model federal són la solució
L'estudi de Toni Rodón conclou, en consequència, que ni és cert que Espanya sigui un estat veritablement descentralitzat - no al manco en comparació amb altres estats federals - ni la solució federalista que propugnen alguns partits amb seu a Madrid sembla mínimament viable.
És innegable que hi ha molts ciutadans a l’Estat espanyol insatisfets amb la manera com gestiona el govern central el reconeixement dels trets diferencials de les nacions que formen aquest estat. Les enquestes constaten que només un 10% de la població espanyola reclama processos de recentralització, davant el 70% que reclama més autonomia per a les comunitats. Tanmateix, sabem quines son les postures dels partits espanyols, per molt que alguns s’omplin la boca de propostes federals. És per això, potser, que cada cop som més les persones que defensam considerar altres respostes a les necessitats del nostre país; respostes que, evidentment, passen per una recuperació de la sobirania que ens va ser confiscada el 1715.
