Moro!
Moro! Visc! visc!
Aquest
és l'home valent
Que
portà el sol
I
el feu novament lluir.
Un
pas cap amunt! Un altre pas cap amunt!
El
Sol resplendeix!*
Hi ha un ball tradicional maorí anomenat ‘haka’ que s’ha fet famós per
què molts equips esportius neo-zelandesos el practiquen abans de començar un matx.
És una demostració de poder; un poder basat en la unitat del col·lectiu per
sobre dels individus i en una autoestima digne d’admiració.
Els mallorquins, en general, d’autoestima, en tenim molt poca. Massa
aviat ens creiem agredits i ens posam a la defensiva. Els pobles que no tenen
por, no necessiten estar contínuament defensant-se d’enemics imaginaris.
Noltros, en canvi, sí.
Anam a restaurants d’hamburgueses nord-americanes, de pizzes italianes,
de sushis japonesos o de xop-sueis xinesos. Veiem esports inventats a
Anglaterra. Hem incorporat a la nostra tradició danses de per tot arreu: el
fandango, que és d’origen andalús o la jota, que prové d’Aragó. Ens vestim
seguint modes de mil-i-una cultures. Tot plegat, no ens suposa cap problema.
Però alerta, veiem una colla de castellers a ca nostra i ja ens posam a la
defensiva.
I clar, si és un regidor que milita a un partit com Esquerra Republicana
qui gestiona les activitats del poble, és totalment evident que es tracta d’un
intent d’agressió pancatalanista. ‘Que no som espanyols, noltros?’, deien
alguns per Plaça. I ens oblidam que Esquerra Republicana Balear va ser fundat
el 1934 com la representació de la Izquierda republicana espanyola de Manuel
Azaña. De ‘panca’, d’entrada, res de res.
A mi se’m posa la pell de gallina de veure una haka per televisió. No
vull pensar si la veiés a dos metres de distància i en viu. M’omple d’una
enveja sana veure un poble orgullós de ser qui és. M’encantaria que la meva
regidora de cultura dugués un grup maorí a fer-nos una demostració de hakas per
les festes de l’any qui ve, encara que supós que les arques municipals no estaran
en condicions de pagar un desplaçament tan costós.
Els castellers neixen a Tarragona i amb el temps es van incorporant a
la tradició de moltes altres ciutats, ben igual que, a Mallorca, els pagesos
incorporaren el fandango o la jota a la seva caterva de balls populars durant
el segle XIX. Les cultures, per tot arreu, son permeables, i vivim en una
societat on tenim la multiculturalitat com un valor a fomentar.
Cap problema a celebrar una festa sevillana, amb buleries i soleàs i
vestits tradicionals. Cap problema a compartir un simbòlic Ramadà amb els meus
veïns del Magreb, i cap problema a celebrar un ‘Holi’ indi (festival dels
colors de la primavera), si s’escau, com ja es fa a Ciutat des de fa un parell
d’anys. Vull pensar que els mallorquins som una gent hospitalària amb tothom
que ve creient que a ca nostra els espera un futur millor de treball i
prosperitat. Molts padrins nostres varen haver d’emigrar i no estam per fer de
bufes, ara.
Els castellers, a més, han estat declarats per la UNESCO Patrimoni de
la Humanitat. Fa gairebé un quart de segle que hi ha castellers a Mallorca, i
son una mostra espectacular de treball en equip, de solidaritat i de cohesió.
Ben igual que les hakas maorís. Però, ai! Resulta que son catalans! I els
pobres mallorquins, amb aquest sentiment d’inferioritat que passejam, ens
sentim agredits per un suposat intent d’invasió ‘panca’ que la única cosa que
persegueix és abolir la nostra identitat.
En 24 anys de govern municipal de dretes, Llucmajor no havia convidat
mai la colla dels Al·lots de Llevant. Enguany, n’estaven tan contents, que
gairebé han vingut de franc. Els turistes i veïns que passejaven per Plaça,
varen gaudir d’un espectacle barat i emocionant a l’hora. Però alguns ho
veieren con una conspiració i un intent d’agressió. Malament anem si una festa
és percebuda com una amenaça.
*Traducció
al català del text de la haka que proclama l’equip dels All Black de rugbi neo-zelandès abans de cada partit.
Publicat a 'Llucmajor de pinte en ample', novembre de 2015
