“Il Gatopardo” a Lloseta en 10 reflexions i un pronòstic

“Il Gatopardo” a Lloseta en 10 reflexions i un pronòstic

1.     L’agenda de Més no la marca la direcció de Més, sinó que ens la marquen des de l’exterior. De no haver estat per les filtracions, ahir no s’hauria convocat assemblea de militants. O no s’hauria convocat per allò que es va convocar.

2.     L’assemblea s’hauria d’haver convocat per a parlar del què és important, però va eludir parlar de temes transcendentals com, per exemple, com van les negociacions per al Consell de Mallorca. Es tractava simplement de salvar els mobles davant la situació en què la direcció del partit ens havia situat.

3.     Vaig sentir veus amb una intenció molt assenyada (de n’Alex Charles, de na Joana Lluïsa Mascaró, de na Catalina Socies, den Biel Barceló, de na Marta Jordà, den Joan Pau Jordà) essent molt crítics amb l’actuació de la direcció del partit, encara que la seva crítica implicava l’obertura d’una crisi de conseqüències impossibles de preveure. A l’altra costat, una executiva que va voler visualitzar una unitat postissa, mitjançant l’acte de sortir a fer costat als dos coordinadors damunt l’escenari, però que va exposar arguments que no eren altra cosa que el xantatge habitual de qui practica polítiques de fets consumats, molt propis de la dreta però molt poc de l’esquerra.

4.     El discursos dels dos coordinadors, na Bel i en Guillem, demostraren que no controlen res del que passa al partit. En Guillem ens va dir que ell du dos anys veient els conflictes interns i les dificultats i les travetes, que han acabat embrutant la feina dels coordinadors. Davant això, la meva pregunta és: no hauria de ser ell el principal co-responsable de posar-hi solució? Si no ho va fer, si ho va consentir, de què serveix tenir un (o dos) coordinador? Na Bel, per la seva banda, amb un posat menys combatiu i més derrotat, va reconèixer que l’error havia estat enorme. Tanmateix, cap dels dos va fer el mínim gest de demanar un vot de confiança a l’assemblea o de posar els càrrecs a disposició del partit, que hauria estat el més intel·ligent. Si ho haguessin fet, n’haurien sortit reforçats perquè ara no és hora de fer més sang de la que ja s’ha feta.

5.     Se’ns va explicar que la proposta de consens va ser proposada per en Miquel Ensenyat. Ja no em sorprèn res d’una persona les principals aportacions de la qual a la política del país aquests darrers quatre anys han estat: 1. Proposar el nom de Ramon Llull per a l’Aeroport de Palma; 2. Proposar el dia de Sant Antoni com a la Diada de Mallorca en substitució del 31 de desembre i 3. Convertir-se en paladí de la destrucció del territori i defensor de les mentides de la consellera Mercedes Garrido, qui l’ha utilitzat com un titella. En Miquel ha demostrat per activa i per passiva que no pot liderar res, molt manco quan ha tret un resultat que ha estat el 50% de l’esperat. En una situació així, no hauria hagut de trigar 24 hores en presentar la seva dimissió com a cap de llista de Més al Parlament. És el que es fa a qualsevol país del món: assumir la responsabilitat de la desfeta i donar pas a altres lideratges més capaços.

6.     La proposta “de consens” proposada per l’executiva a instàncies de n’Ensenyat és la màxima expressió del paradigma Lampedusià: canviar-ho tot perquè tot segueixi igual. Amb un afegit: enviam al Senat espanyol a una persona que podria aportar molt estant a Mallorca i deixam fora a la persona que va ser escollida com a cap de la candidatura al Senat que, a més, és una dona. Amb aquest moviment, tenim a totes les dones del partit, i a molts d’homes, enganades i defraudades. Els únics satisfets són els tres que s’han salvat de la crema. Ja veurem d’aquí a un any, ja ho deia Marc Aureli: vés alerta amb allò que desitges, no sigui cosa que ho aconsegueixis.

7.     El que va dir na Bel Busquets sobre que la decisió estava presa per l’executiva (la notícia ja s’havia publicat a la premsa abans de començar l’assemblea) va suposar un gerro d’aigua freda a tots els que encara creuen que Més havia de ser un projecte “diferent”. A mi, personalment, m’encantaria que fos així, però la realitat ens demostra un cop i un altre que no hem passat de ser una coalició de dos partits que, en el fons, són com aigua i oli. No acceptar la realitat és un senyal d’immaduresa i de manca de visió política. Negar-se a acceptar la causa original del problema és la pitjor manera de voler posar-hi remei.

8.     Però el més sorprenent és la maduresa de la militància davant de la irresponsabilitat de l’executiva. L’executiva es va presentar amb un xantatge inacceptable: “o ens aprovau la proposta, o el partit es sotmetrà a una crisi devastadora”. Davant d’aquest xantatge, la militància va fer el que havia de fer, assumir la responsabilitat de no trencar el partit. Així, malgrat que a ningú no li agradava la proposta, la majoria hi va votar a favor, perquè votar-hi en contra era, per damunt de tot, obrir la porta a una incertesa molt perillosa.

9.     No se ben bé què van fer els altres companys d’Esquerra. Jo i na Popi ens vam abstenir, com també ho va fer na Margalida Seguí, que era a prop nostre. L’abstenció per jo significa l’equilibri responsable entre una proposta fruit d’un procés de presa de decisions que faria avergonyir a qualsevol i una negativa que ens situava en un escenari encara pitjor.

10. En definitiva, això d’ahir va ser una altra (i van ...) fugida cap endavant. Ja podem dir mil vegades que el projecte és més important que les persones. Com hi va dir una persona ahir: quan el projecte va contra alguns companys, aleshores aquest no pot ser el meu projecte. I tanmateix, quan els egos estan tan sobredimensionats que qualsevol crítica a l’actuació política és interpretada com una crítica personal, és molt complicat avançar.

Si aquesta crisi acaba, com imagin, amb un congrés en què na Bel i en Guillem seran substituïts per en Miquel Ensenyat com a principal líder de Més per Mallorca, ja ens podem anar preparant per emigrar a Menorca. Al manco, allà, tenen un projecte i saben com fer-lo realitat.

Adoració dels Reis d'Orient 2019

Retrat de cadàver amb nom de dona tatuat al braç

El desembre del 1936, quatre persones van ser afusellades a la carretera de Palma a Llucmajor, a prop de s’Aranjassa. Un cop assassinats, els cossos de les víctimes foren inhumats dins una fossa comuna del cementiri de Llucmajor. Segons la documentació de l’Arxiu Municipal de la ciutat, aquestes quatre persones van ser identificades com Sebastià Vidal Vidal, natural de Santanyí, casat i pare de dos fills; Macià Salvà Moll, del Coll den Rabassa, picador de pedres i pare d’un fill; Miquel Martorell Gelabert, de Bunyola, pagès, de trenta cinc anys i pare d’un fill, i una quarta persona, desconeguda, que duia un nom de dona tatuat.

A les 8 del matí del 19 de desembre de 1936, una persona que transitava en bicicleta per l’esmentada carretera va veure, al costat de la via, el cos d’una persona morta. Estava cap per avall i tenia el cap al bell mig d’un gran bassiot de sang. Un cop comunicat el fet a l’Ajuntament de Llucmajor, s’obren diligències i es citen a declarar diverses persones. La investigació s’inicia a partir del nom de la dona que el desconegut duia tatuat, qui resultà ser la seva esposa, de qui s’havia divorciat cinc anys enrere. Finalment, la quarta víctima fou identificada com Antoni Oliver Jordà, de Palma. Vuit mesos després, tanmateix, la causa fou arxivada per ordre del comandant jutge instructor. Cap mena d’actuació es dugué a terme per tal de descobrir els responsables de la matança.

Aquesta narració exemplifica una pràctica habitual en aquell període negre de la nostra història: el segrest i assassinat de persones innocents per part de les forces franquistes rebels. Persones que acabarien essent conegudes com “els morts de les cunetes”. La sistemàtica, planificada pel comandament militar franquista, contemplava també les diligències post mortem, l’enterrament a fosses comunes de diferents municipis, l’enviament dels expedients a l’Auditor de Guerra - a Mallorca, el comandant Cosme Parpal Villalonga - i el posterior arxivament d’aquests expedients.

El professor Antoni Marimon escrigué un article, el 2009, al Diari de Balears, titulat “Les fosses de la repressió”, on es pot llegir: “La repressió de la Guerra Civil del 1936-39 és com un malson del que mai no ens poguéssim despertar. Només si arribam al fons des esdeveniments d’aquella tràgica conjuntura i posam cadascú en el lloc que li correspon haurem fet una passa endavant”.

Aquelles quatre persones innocents continuen a la fossa comuna del cementiri de Llucmajor. El lloc està perfectament identificat, com acredita la investigació realitzada per l’historiador i membre fundador de Memòria de Mallorca, Bartomeu Garí. Com ells, hi ha centenars de persones que van patir la crueltat del règim franquista durant aquells anys terribles. Com ho anomena el professor Garí, es tracta d’una violència perfectament planificada i executada.

L’any passat, gràcies als esforços del Govern i de l’Ajuntament, es van realitzar treballs d’exhumació de cadàvers al cementiri de Porreres. Aquesta setmana hem pogut veure’n per IB3 Televissió el magnífic reportatge “Silenci trencat”, realitzat per Pedro de Echave. A la fossa de Porreres, una de les més grans de totes les illes, hi deu haver més de 120 cossos enterrats, persones de gairebé tots els municipis de Mallorca. Per tant, la feina no ha fet més que començar. N’hi ha encara molta per fer. És d’esperar que hi haurà una continuïtat en el Pla d’exhumacions de fosses de desapareguts. Montuïri, Llucmajor, Petra, Sant Joan i altres municipis esperen l’arribada dels investigadors i voluntaris de la Sociedad Aranzadi.

Aquesta setmana també s’ha fet un acte protocol·lari, a Sant Llorenç, on la Consellera Fanny Tur, del Govern de les Illes Balears, i el Conseller Raül Romeva, de la Generalitat de Catalunya, han escenificat la voluntat d’ambdós governs de continuar aquesta tasca de posar, com deia el professor Marimon, a cadascú al seu lloc.

I per completar aquest collage d’esperança, el nomenament d’un altre membre actiu de Memòria de Mallorca, Manel Santana, al capdavant d’una nova Direcció General de Participació i Memòria Democràtica, també representa un impuls addicional en la feina iniciada per aquesta associació. El director general ha enviat, recentment, una carta a diversos ajuntaments de les illes, per tal de sol·licitar-ne la col·laboració per fer front a les despeses d’exhumació i identificació dels cadàvers, a partir de les anàlisis d’ADN de les despulles.

És d’esperar que hi haurà una resposta massiva i favorable a continuar aquesta tasca. No es tracta d’obrir velles ferides, com argumenten alguns hereus dels botxins. No es tracta de recuperar velles rancúnies. No en mancaria d’altra! Es tracta de tancar definitivament, i de manera digna, un expedient que fa massa anys que espera i que ens dificulta el poder mirar, amb serenor, cap al futur.

Venedors i productors

Segons una visió, al món hi ha diferents tipus de persones. Al món de les empreses, bàsicament, hi ha els venedors i els productors. Els venedors tenen grans qualitats comunicatives, els productors solen tenir la capacitat de construir. Per norma, els venedors no solen ser productors, i viceversa. És difícil trobar les dues capacitats en una mateixa persona.

Un venedor és un inventor de fantasies. El venedor típic ens fa somniar, ens fa imaginar l’univers tal com ens agradaria que fos. Ens fa creure que tot és possible. Un cop instal·lats en aquesta creença, ens poden vendre qualsevol cosa, perquè la nostra imaginació s’ha desbocat i els nostres desigs són com un ego que corre lliure i sense control. Gràcies als venedors, la humanitat ha estat capaç d’imaginar utopies meravelloses.

Però es necessita un productor per fer que la utopia esdevingui realitat. El productor toca de peus a terra, analitza els costs i les dificultats, troba respostes a les preguntes i solucions al problemes. I crea.

Els venedors solen ser persones altament extravertides, empàtiques, capaces de sintonitzar amb les masses. Són, també, persones que es saben fer estimar. Cauen bé a gairebé tothom. Son l’ànima de la festa, el centre de totes les mirades, els reis del ball.

Els productors, en canvi, solen ser persones introvertides, fins i tot, de vegades, una mica asocials. Els costa comunicar, s’expressen amb dificultat, sovint els manca empatia. Ningú no vol anar al ball amb un productor.

Al món de la política, els venedors son magnífics caps de cartell. Tenen el carisma necessari per liderar projectes engrescadors. Els venedors solen guanyar les eleccions. Els productors, en canvi, solen ser persones grises, molt eficients en la gestió i en la resolució de problemes. Els productors fan que les institucions funcionin.

La paradoxa de la democràcia és que les masses solen deixar-se il·lusionar pels venedors, però són els productors qui garanteixen que els projectes es facin realitat, que es resolguin els problemes de la ciutadania. Un productor mai no guanyarà una votació, encara que aconsegueixi un reconeixement majoritari de la seva capacitat de gestió i execució.

Tanmateix, això no és més que una versió maniquea d’una realitat molt més complexa. Venedors i productors no són més que estereotips, que ens poden servir fins a cert punt com a hipòtesi explicativa, però no representen, com gairebé totes les hipòtesis, cap veritat absoluta.

Aquests dies, alguns mitjans de comunicació s’han cegat per l’aparença de realitat de la hipòtesi dels venedors i els productors i han caigut de ple en la falsa polèmica dels qui han criticat certs dirigents locals per un excés d’ideologia. “Més gestió i menys ideologia”, hem llegit que demanaven. Francament, em sembla lamentable. El món necessita tant dels venedors com dels productors. Reclamar d’un batle que sigui només productor i s’abstingui d’imaginar un món i una vida millor és com creure que una fàbrica de sabates funcionarà sense que ningú imagini, pensi i dissenyi les sabates que ens faran caminar amb més fermesa i, també, amb més comoditat. La gestió sense ideologia és conformista. La ideologia sense gestió no va més enllà de la il·lusió. Ens calen persones que sàpiguen combinar els dos elements amb suma habilitat. I sé que tenim algunes d’aquestes persones al capdavant de les nostres institucions.

El col·lapse circulatori com a exercici de radicalitat democràtica

Mentre els nostres veïns del Principat malden per exercir i exerciran, el proper primer d’octubre, el seu dret a la democràcia front a la irracionalitat d’aquest estat autoritari que patim, els mallorquins i mallorquines constatam que, per a nosaltres, no hi ha millor demostració de radicalitat democràtica que trobar-nos al bell mig d’un col·lapse automobilístic a l’autopista. Un embós de dos-cents mil cotxes circulant - és un eufemisme - a cinc quilometres per hora posa a tothom en peu d’igualtat fins a un nivell insuperable. Tant se val si condueixes un seat panda de segona mà pel qual has pagat dos mil euros com si tens les mans sobre el volant d’un lamborghini de cent cinquanta mil. No hi ha privilegis, no hi ha classes socials. Benvinguts a la igualtat social més incontestable.

Mallorca ha esdevingut, per obra i gràcia de l’absoluta saturació que ens omple d’orgull i de satisfacció (o això al manco diuen els nostres empresaris i els nostres governants), el paradigma de la lluita de classes. Ni Marx ni Engels haurien imaginat un univers on l’igualitarisme s’exercís de manera tan generosa. Ens hem convertit en el paradís somniat per Stalin, per Mao o per Fidel (no, no parlaré de Veneçuela); i tot sense moure un dit, per obra i gràcia d’aquella mà invisible que el sant pare Adam Smith mai no hauria imaginat que provocaria tals afortunades conseqüències.

Afortunades? Idò! No cal patir per la nostra illa, els mateixos turistes que ens visiten ja s’han assabentat que han comés l’error de creure’s el mite insostenible de l’illa de la calma. Mallorca no es salvarà gràcies a les mobilitzacions dels nostres esforçats amics ecologistes. Es salvarà pel seny i la responsabilitat dels nord-europeus que ens visiten. 

La diferència entre el turista que arriba a Mallorca i el qui se’n va és la mateixa diferència que hi ha entre la parella que et diu que t’estimarà tota la vida i la que, al cap d’una setmana, et comunica que se’n va amb el teu millor amic. Pobres turistes! Fotuts i banyuts, que diria la meva padrina. De veritat pensaven trobar la pau i la tranquil·litat que mostren, de manera artificiosa i mentidera, els fulletons publicitaris i els llocs web dels touroperadors que els han estafat. Però la realitat és caparruda i les imatges de les carreteres col·lapsades, de les platjes abarrotades, dels carrers intransitables, mai no surten als fulletons. 

Voleu saber com s’ho farà l’illa per sobreviure a la inexistent política turística que ens ha dut al punt del col·lapse? Aneu una estona a la terminal de sortides i mireu les cares dels turistes. Se senten enganats, i així ho contaran als seus amics i compatriotes. No ho dubteu, no repetiran. Esperaven una altra cosa. A ells també els han venut una moto.

Potser tenen raó els d’Aptur quan diuen que la culpa no és dels lloguers turístics. Tampoc no ho és dels turistes, però. Ells seran els nostres salvadors. La culpa, si és que existeix, és de nosaltres mateixos, mallorquins cobdiciosos que no podem consentir que el nostre veí es vengui la casa per més del que nosaltres en podríem treure per la nostra. La psicologia ho té molt estudiat. Si el nostre veí es compra un audi, nosaltres voldrem un Mercedes. Si el nostre veí es fa una piscina de vint metres, nosaltres la voldrem olímpica. No debades Mallorca és el territori amb més piscines per metre quadrat de tot el món.

La cobdícia ens pot. De res ha servit que les nostres padrines anessin a missa cada dia. Volíeu caritat cristiana? Els set pecats capitals, hem obtingut. Això sí, tot molt igualitari i molt democràtic, perquè a ca nostra, com deia el mestre Artigues, no vos penseu que d’home a home no va zero. No, aquí tant val un fill de marichalar envoltat d’un ferrari com un nebot de la paqui a dins d’un cinquecento. Tard o d’hora tots restarem igualment aturats al bell mig de l’autopista. Visca la radicalitat democràtica.

Què ens ensenya la tragèdia grega?

La professora Martha Nussbaum explica quin hauria de ser l’aprenentatge que es pot extreure d’una tragèdia grega. A l’Agamèmnon, del gran poeta que va ser Esquil, el cor censura el comportament del rei quan es veu forçat a haver d’escollir entre sacrificar la seva filla Ifigènia i permetre la destrucció de la totalitat del seu exèrcit. Zeus ha ordenat que els grecs vagin a Troia a venjar un suposat delicte contra l’hospitalitat deguda (el rapte d’Elena). Però Artemisa frena els vents i les tropes i les naus es troben, aturades, a l’illot d’Aulis, on tots moriran de gana i de set si no s’aixequen vents favorables. Artemisa exigeix del rei el sacrifici de la seva filla estimada, Ifigènia i el rei, inicialment afligit davant dues opcions igualment doloses, acaba feliç d’haver escollit el sacrifici personal per tal de salvar la tropa.

El cor, observa Nussbaum, no censura l’elecció. Al cap i a la fi, no està en les mans dels homes controlar les forces naturals o sobrenaturals. El que sí censura és el canvi emocional que es produeix en el personatge del rei, que passa amb massa facilitat del plor a l’alegria per haver escollit l’opció correcta.

Aquesta és la lliçó que ens cal aprendre, diu la professora Nussbaum: davant el conflicte tràgic, l’ésser humà no té sortida. Alegrar-se’n, per tant, serà qualsevol cosa menys humà, ens converteix en màquines miserables desprovistes de sentiments.

De dilemes tràgics en troba, gairebé cada dia, qualsevol que es vegi obligat a prendre decisions. Dos exemples se’m fan presents aquests dies. Un té a veure amb la nostra llengua estimada. L’altre, amb el nostre territori, igualment estimat.

Exemple número ú: Un ajuntament convoca una plaça de capatàs de la brigada de manteniment. Com és normatiu, entre els requeriments hi ha el coneixement del català. No es tracta només del fet que ho marca la llei, la que ens hem donat nosaltres mateixos. És que aquesta persona, entre d’altres, tindrà l’obligació de redactar informes de les feines fetes cada dia, haurà d’atendre les peticions de la ciutadania, etc.

El fet, però, és que no es presenta ningú a la convocatòria. Alguns candidats al·leguen que el requisit del català els ha fet recular. L’ajuntament, aleshores, decideix treure una segona convocatòria, aquesta vegada havent suprimit el requisit de conèixer la nostra llengua.

Diuen, en la seva defensa, que fan una excepció, que la necessitat de cobrir el servei ha de posar-se per sobre de la llengua. Al cap i a la fi, tothom entén l’espanyol. I ja hi som. Si, per una banda, ens posam ferms amb el requisit lingüístic, aleshores ens diran que som uns sectaris radicals, talibans, i d’altres floretes que per decor convé no reproduir. Si, en canvi, cedim, aleshores establim un precedent i deixam la porta oberta a prescindir de la llengua en futures convocatòries. Amb quina legitimitat defensarem la necessitat de conèixer el català en el futur? I així, fins que arribarà un dia, si encara no ha arribat, que l’assimilació lingüística en favor de l’espanyol serà completa.

Exemple número dos: havíem dit que no permetríem ni un metre més d’asfalt sobre el nostre territori limitat i malmès, però les consideracions sobre la seguretat i el compromís amb els companys de govern ens duen a votar a favor d’una nova autopista, autovia, carretera desdoblada o com li vulgueu dir, que el nom no fa la cosa. I ja tornam a tenir la tragèdia en forma de debats, insults, desqualificacions, decepcions, etc. Tots sabeu de què estic parlant. No cal donar més detalls.

Personalment, tenc clara quina ha de ser la meva opinió en cada un d’aquests debats. No em correspon, però, exposar-ho en un article d’opinió que pretén simplement manifestar la meva capacitat per entendre tots i cada un dels arguments a favor i en contra de cada posició. A petita escala – afortunadament, no ens cal recórrer a cap sacrifici ni humà ni animal – la tragèdia està servida. Tots dos exemples ens mostren una situació on, si una opció és dolenta, l’altra ho és igualment. Encara que jo tengui clara quina seria la meva elecció si la decisió depengués de mi, puc entendre les raons de cada una de les parts. El que no puc entendre és que, un cop presa la decisió, facem con Agamèmnon. Quan un governant, actuant sota pressió, es veu forçat a triar entre dues opcions igualment perjudicials, la seva resposta emocional, un cop presa la decisió, no pot ser d’alegria, perquè això ens deshumanitza fins a un punt que, com els cors de les tragèdies clàssiques, la opinió pública no perdona ni perdonarà mai. Entendre quina ha de ser la correcta resposta emocional davant un dilema tràgic forma part d’allò que ens defineix com a éssers humans. No ho oblidem.

I si “dragoneritzavem” Mallorca?

Cada cop hi ha més unanimitat a l’hora d’entendre que tots els problemes que patim, especialment a l’estiu, a Mallorca, per causa de la saturació turística, l’arribada de creuers, la massificació de les platges i les carreteres, el boom dels lloguers turístics particulars o per via de les noves multinacionals online – falsament dites “de l’economia col·laborativa” -, la manca de recursos naturals, l’excés de deixalles, la gentrificació de Ciutat, etc., tenen a veure amb la pressió demogràfica que, conscientment o inconscient, hem generat, entre tots, a sobre d’un territori limitat en l’espai com són unes illes. Les dades que manegen els investigadors del Departament de Geografia de la UIB ens situen al voltant dels dos milions d’ànimes cohabitant simultàniament, en els mesos punta, en un espai, en el cas de Mallorca, de 3.667 metres quadrats. D’aquests dos milions, una mica menys de la meitat és la població resident empadronada a l’illa i, la resta, són allò que anomenam visitants o turistes.

Per comparació, sa Dragonera és un illot de 2,8 quilòmetres quadrats. Ara bé, sa Dragonera va ser declarada Parc Natural el gener del 1995. Des del 2001, un Pla rector d’ús i gestió estipula el número màxim de persones que poden tenir presència simultània a sobre de l’illa. Actualment aquesta xifra és de 350 persones.

Fins i tot suposant que no hi haguessin residents a Mallorca, com és el cas de sa Dragonera, l’aplicació d’una senzilla regla de tres ens proporcionaria la conclusió que, a Mallorca, no hi hauria d’haver mai més de 450.000 visitants a l’hora, quan la realitat és que, a determinats mesos, aquests pugen fins a més del milió.

Davant d’aquesta allau de carn humana beneïda, el Govern no sap com s’ho ha de fer. En realitat, podria ser molt senzill. Tot passaria per considerar una d’aquestes dues possibilitats: o bé iniciam el tràmit per tal de declarar la totalitat de l’illa de Mallorca com a Parc Natural, o bé aconseguim tenir la clau de la porta de ca nostra, és a dir, la gestió dels ports i de l’aeroport.

Me direu que una de les dues opcions anteriors és una utopia, i jo hi estaré d’acord. Tal vegada, però, no coincidirem en quina de les dues ho és. Pensau-ho una miqueta.

Nostàlgia i reivindicació de s’Arenal

He passat tots els estius de la meva infància a s’Arenal de Llucmajor. Mon pare llogava una caseta – en realitat, era gairebé una barraca – al carrer 18 de juliol, ben a prop de la platja. Els estius estaven fets, aleshores, de capficons, gelats de vainilla, canyes de pescar amb un suret i un plomí, esca feta de pasta de pa amb una mica de sobrassada, bicicletes i partits de futbol; als vespres, rotlada de cadires al bell mig del carrer, les mares parlant, vés a saber de què, els pares jugant a truc i els nins corrent amunt i avall sense aturall.

Ben al davant de ca nostra, el vell club nàutic era un espai obert, sense cap tipus de barreres. Si el dia estava ennuvolat i la cosa no pintava bé per anar a la mar, passàvem el matí provant de pescar un cabotet o una llisa. Un altre entreteniment que teníem era fer carreres, descalços, per sobre les enormes pedres de l’escullera. El mariner, que nomia Lluís, com jo, ens deia que cauríem i ens faríem un trenc. Els més grans, de vespre, pescaven a la bocana, i no era difícil veure’ls treure un llop o dos. Pescar un llop és tota una experiència. Aquests animals estiren i presenten batalla, no es rendeixen fàcilment. Això sí, abans, havies d’haver anat a caçar grins vius (es diu així? L’Optimot no em dóna una resposta concloent), que són l’esca preferida per aquesta casta de peixos. No era difícil trobar-ne a prop dels grans bidons de combustible que feien de papereres a la platja.

La platja, a la dreta del club, no tenia les proporcions que té ara. Et podies considerar un dels grans quan eres capaç d’anar nedant, tot sol, des de la vorera fins al mollet de les golondrines, on et podies tirar de cap sense por de tocar el fons. Avui, si proves de tirar-t’hi, pegaràs damunt l’arena, perquè la costa ha anat guanyant espai a la mar any rere any i allà ja no hi ha aigua.

Als horabaixes, després de la punyetera migdiada, que mai no entenguérem i que ens semblava una pèrdua ridícula de temps, solíem veure l’etapa del Giro, del Tour o de la Vuelta. Record els mallots dels equips i els grans herois d’aquell temps: Van Impe, Zoetemelk, Ocaña i, sobretot, Eddy Merckx. Quan acabava la retransmissió, ja era l’hora de fer voltes amb la bicicleta – gairebé no hi havia cotxes – i, més tard, devers les set, el partidet de futbol. Les alineacions eren bones de fer: els qui parlaven mallorquí d’un costat i els qui no, de l’altre. El cervell no ens donava per més. Normalment, jugàvem, un altre cop descalços, a la platja mateixa, encara que, de tant en quant, ens deixaven anar fins al camp de futbol que encara hi ha a la part de dalt del carrer de Sant Bartomeu. Era un camp de terra rodejat de parets de marès, però la sensació de posar-te al mig d’aquelles porteries, que per a nosaltres eren gegantines, no és fàcil d’explicar.

De nin, s’Arenal era un immens espai de jocs sense cap tipus de limitacions. Els pares no es preocupaven gaire per nosaltres, perquè tot era segur. Els carrers eren nostres, les platges eren nostres, l’escullera era nostra, tot el llogaret era nostre.

Una de les fites de l’estiu eren les festes de s’Arenal, que començaven a finals de juny i duraven fins al dia de Sant Cristòfol. Les festes, per als infants, consistien bàsicament en el concurs de castells de sorra i la prova de caminar per sobre el pal ensabonat, enganxat al mollet de les golondrines. Fer el castell més gran i aconseguir ser finalista; llenegar, tantes vegades com poguessis, per sobre d’aquell pal major desmuntat d’un llaüt, eren els objectius de tots els nins. No sé ben bé a què jugaven elles, ja que aquell era un temps de segregació i no vaig descobrir que les nines existeixen fins que vaig fer catorze anys.

Cinquanta anys després, em correspon participar de la cerimònia d’inici de les festes de s’Arenal. Tot escoltant Pau Tomàs Ramis, el pregoner d’enguany, pensava totes aquestes coses perquè, avui, la platja no s’assembla gens ni mica a la que vaig conèixer; el mollet no existeix; el club nàutic és una fortalesa inexpugnable per als que no en són socis i el camp de futbol, que encara existeix, no permet fer-hi rodar la pilota, de malament que està. 

I, sobretot, pensava que, avui, seria gairebé impossible fer un concurs de castells de sorra per als infants de s’Arenal, entre altres coses perquè ens han pres la platja. Literalment, ens han fet fora de casa. Avui la platja ja no és nostra, és l’espai dels turistes, l’espai de les gateres, dels grups al voltant d’enormes equips de so que vomiten una cosa que no es pot nomenar música, l’espai de vés a saber quines altres activitats que abans es feien sempre de vespre i en privat. Ens han engegat, o ens hem deixat engegar.

Normal que gairebé no quedin mallorquins a s’Arenal. Normal que, els que hi queden, no tenguin altre remei que anar a celebrar les festes costa amunt, a una plaça que, quan era nin, tan sols ni existia. S’Arenal és un més de la sèrie d’espais que hem renunciat a preservar, espais que, o els hem venut, o ens han estat desafectats per la pressió d’aquest fenomen gràcies al qual, diuen, tots vivim de puta mare.

Però com que ara no és moment de tristors, sinó d’alegria, sigui com sigui, arenaleres i arenalers, vagi per endavant el meu sincer desig que gaudiu tant com pugueu d’aquesta setmana de joia. Que visquin les festes, que visqui Sant Cristòfol i que visqui s’Arenal!

Retrotopies impossibles

Posats a enyorar un passat que mai no tornarà, si hi ha un exemple de què pogués significar el lema “un turista, un amic”, va ser el meu padrí jove. Es deia Miquel Segura Bonnín. Als anys 70, l’home, que era el millor relacions públiques del món, sovint compareixia, a migdia, havent convidat a la taula de ca seva algun estranger que acabava de conèixer a la platja. Els ensenyava com es fa un pa amb oli, unes sopes o un trempó. Es tractava, tan sols, de compartir l’orgull de qui estima els seus costums, de deixar que aquells visitants coneguessin de primera mà com vivíem els mallorquins, de portes endins, més enllà de l’artificiositat d’aquell Cortijo Vista Verde que hi havia a l’entrada de Can Pastilla. Algú de nosaltres gosaria, avui, de fer el mateix? També els ensenyava quatre paraules en català. A canvi, no passava any que el meu padrí no fos convidat a tornar la visita d’aquells turistes agraïts. Potser per això, la seva vida va ser plena de vivències enriquidores. 

Visitar un país hauria de tenir a veure amb això: amb enriquir-nos amb la coneixença de qui viu segons costums diferents, amb saber trobar punts de contacte amb principis morals diferents dels nostres; però, precisament per això, també té a veure amb respectar els costums dels nadius. És una obvietat, però a cap de nosaltres se’ns acudiria anar de vacances a les selves de l’Amazones pretenent que els ianomamis ens servissin cervesa freda amb hot-dogs o ens facilitassin un punt d’accés wi-fi.

Viatjar ha passat de ser una moda de les noves classes mitjanes a ser gairebé una obligació. Avui, tothom vol viatjar, sense saber massa bé per a què. Finkielkraut –a qui m’agrada citar sovint–, analitzà el fenomen del turisme com la recerca d’una identitat que sovint no sabem trobar al nostre interior. Viatjam pensant que gaudirem d’una felicitat que se’ns és negada a les rutines alienants de ca nostra. Pretenem una il·lusió i, al final, acabam pagant per una comèdia, un atrezzo, un simulacre de què seria la forma de vida original dels llocs que visitam. Ho he vist a diferents indrets: Oficinistes que, als vespres, es disfressen de tuaregs o de papús per a goig d’uns turistes bàmbols que es pensen que estan vivint l’aventura de la seva vida. Els mallorquins també vivim de vendre una mentida.

Si no t’agrada viatjar, no ets normal. Però el dia que et trobes a la Piazza San Marco, rodejat d’una multitud de japonesos, càmera en mà, hauries de pensar que el millor que pots fer és abstenir-te de contribuir a la massificació i a la degradació de segons quins llocs. És el mateix que hom pot experimentar a la Sagrada Família o al Torrent de Pareis. Ens pensam que estam vivint una experiència única, però només és una baula més d’una cadena de muntatge. El respecte i estima cap a llocs com Venècia, Barcelona o Mallorca s’hauria de construir, al segle XXI, pensant-s’ho dues vegades abans de contribuir a embrutar aquests llocs. 

Aristòtil ens ensenyà que sense autoestima no es pot aconseguir que la gent t’estimi. Si els mallorquins en tinguéssim una mica, la nostra indústria i polítiques turístiques serien ben diferents. El lema “Respecta’m i et guanyaràs el meu somriure!” hauria d’estar, en tots els idiomes, i ben gros, a totes les portes d’entrada de l’aeroport. Benvolgut turista, sigues benvingut, però respecta la meva forma de vida tranquil·la i particular. No és ni millor ni pitjor, però és la que ens ha fet ser com som. Qui t’ha explicat que, aquí, tot està permès? Entenc qui critica els mallorquins que anam a Ciutadella per Sant Joan. En canvi, construïm Punta Balena i omplim d’hotels totes les platges per què puguis fer tot allò que et passi pel cap sense cap remordiment.

Al passat Sant Jordi, a la paradeta que havíem instal·lat a la Plaça Major de Ciutat, l’amic Manel ens portà unes banderoles amb el lema “Ciutat per a qui l’habita”. S’apropà una parella d’italians de mitjana edat i ens demanaren què significava. Quan els ho vam explicar, la seva resposta va ser: “Us demanam perdó”. Buf! Jo no vull que cap turista em demani perdó per fer allò que els convidam a fer. Potser ens estam equivocant reclamant dels visitants una estima que nosaltres mateixos no ens tenim.

El fenomen del turisme s’hauria de fonamentar en tres condicions inexcusables i, a la vegada, impossibles: En primer lloc, cal ser molt assertius. Els residents hem de saber qui som, com ens agrada viure, i hem de saber explicar als nostres visitants que tenim tot el dret a fer-nos respectar. En segon lloc, cal denunciar que ningú no té cap dret a lucrar-se amb allò que no és seu. Massa temps hem consentit que empresaris sense escrúpols facin negoci amb el bé comú (les platges, la natura, l’aire que respiram i l’aigua que bevem, el territori que hem rebut dels nostres avantpassats, i tantes altres coses que no pertanyen a ningú i que són de tots). Tampoc no n’hem sabut, encara que tots sabem el nom que té qui destrueix allò que no li pertany. Finalment, l’exigència irrenunciable que la riquesa generada s’ha de repartir d’una manera justa entre tots els implicats. Ho diu Miquel Puig, que no és cap radical: No té sentit presumir que tots vivim de meravella gràcies al turisme i tenir una renda per càpita més baixa que Lleida, on l’agricultura és la principal activitat econòmica.

Els mallorquins no hem atès cap d’aquestes condicions. Al contrari, tot està a la venda. Hem substituït els nostres principis morals per sucosos comptes bancaris. Hi ha algú capaç de fer una proposta per recuperar-los? Si hi és, aquesta persona tindrà el meu vot. 

Es tracta d’autoestima. Així de simple. El sentit del patriotisme que té sentit és que ca nostra no és ca nostra perquè en tenim la propietat. Ho és perquè som fills d’aquesta terra i d’aquesta història. Potser no ens la mereixem. Ens diuen: “Somiau un passat impossible. Mira el cotxe que tens, el mòbil que fas servir. Hi vols renunciar? Voldries tornar a sembrar patates?” De sembrar, potser ho faria si en sabés, cansat però satisfet d’anar-me’n a jeure cada nit amb la satisfacció d’haver tingut cura d’unes terres i d’uns béns que no em pertanyen, sinó als quals, com els nostres avis, com els nostres néts, pertanyem. Amb l’esquena trencada, però amb l’ànima sencera. Tanmateix, quin absurd plaer proporciona manar un cotxe de 60.000 € quan totes les carreteres estan col·lapsades?

-->

#Nireinipor

La violència institucionalitzada del Regne d’Espanya s’ha tornat a posar de manifest amb la detenció d’un jove – podria ser el seu fill, amable lector – pel simple fet de cremar una fotografia d’un senyor. L’han detingut i se l’han emportat a Madrid. El seu crim execrable? Cremar una foto d’un senyor. Un senyor qualsevol? No, i ara! Un senyor ben curiós. Un senyor a qui no se li coneix cap capacitat ni competència professional. Un senyor que no s’ha presentat mai a unes eleccions, de manera que, lògicament, no n’ha guanyat mai cap. Que no ha fet mai un concurs de mèrits, ni una oposició, ni un procés de selecció laboral. Que no ha desenvolupat cap historial d’experiència en cap activitat empresarial. En definitiva, un senyor sense ofici ni ... 

Uep! Alerta aquí! Perquè benefici sí que en té. I molt. Perquè resulta que, a aquest senyor, tots els ciutadans i ciutadanes que cotitzam a l’Hisenda espanyola li pagam, tant si ens agrada com si no, habitatge, nòmina, viatges, vacances, tractaments mèdics, escoles privades per a les seves filles, vestuari, manutenció i tota casta de despeses oficials i extraoficials. 

En aquest estat autoritari, especulador, violent, intolerant i colonialista que fins fa dos dies es deia Castella i que ara es fa dir Espanya, resulta que és delicte cremar la foto d’un senyor. No de qualsevol, sinó d’un en particular. Faci la prova, amable lector. Provi a cremar una foto meva. Li assegur que no m’enfadaré. Ja ho ha fet? Ah! M’esper. Ara sí, eh? Veritat que no li ha passat res? Idò resulta que, per això de cremar el retrat, hi ha alguns senyors que no són iguals que els altres. 

La violència és el darrer recurs de qui s’ha quedat sense arguments, la constatació del fracàs de la intel·ligència. A Espanya sempre hi han anat magres, d’arguments i, darrerament, la cosa ha empitjorat i no sembla que no hagi de seguir pel mateix camí. La impossibilitat de justificar, amb la mínima racionalitat, l’existència d’un estament anacrònic, inútil i contrari a qualsevol lògica, porta necessàriament al carreró sense sortida que representa exercir la força bruta. Que els violents vagin d’uniforme no canvia res. Saben, ho sap tothom, que la raó no està del seu costat. Per això, la seva violència injustificada, el seu abús contra qui només té la democràcia com a arma, no és altra cosa que la clara constatació que ja han fracassat. 

I, per acabar, amable lector, miri, miri la data que posa al cantó de la seva pantalla. Comprovi-ho bé. No, no estam al segle XVI, entre altres coses perquè al segle XVI no hi havia pantalles com les que fa servir Vostè per llegir aquest article. Però sí, en algunes coses no sembla que estiguem al segle XXI. Tant de bo que a aquest Estat li queden dos telediarios. La nostra victòria es diu Democràcia. La nostra victòria es diu República.