Retrat de cadàver amb nom de dona tatuat al braç

El desembre del 1936, quatre persones van ser afusellades a la carretera de Palma a Llucmajor, a prop de s’Aranjassa. Un cop assassinats, els cossos de les víctimes foren inhumats dins una fossa comuna del cementiri de Llucmajor. Segons la documentació de l’Arxiu Municipal de la ciutat, aquestes quatre persones van ser identificades com Sebastià Vidal Vidal, natural de Santanyí, casat i pare de dos fills; Macià Salvà Moll, del Coll den Rabassa, picador de pedres i pare d’un fill; Miquel Martorell Gelabert, de Bunyola, pagès, de trenta cinc anys i pare d’un fill, i una quarta persona, desconeguda, que duia un nom de dona tatuat.

A les 8 del matí del 19 de desembre de 1936, una persona que transitava en bicicleta per l’esmentada carretera va veure, al costat de la via, el cos d’una persona morta. Estava cap per avall i tenia el cap al bell mig d’un gran bassiot de sang. Un cop comunicat el fet a l’Ajuntament de Llucmajor, s’obren diligències i es citen a declarar diverses persones. La investigació s’inicia a partir del nom de la dona que el desconegut duia tatuat, qui resultà ser la seva esposa, de qui s’havia divorciat cinc anys enrere. Finalment, la quarta víctima fou identificada com Antoni Oliver Jordà, de Palma. Vuit mesos després, tanmateix, la causa fou arxivada per ordre del comandant jutge instructor. Cap mena d’actuació es dugué a terme per tal de descobrir els responsables de la matança.

Aquesta narració exemplifica una pràctica habitual en aquell període negre de la nostra història: el segrest i assassinat de persones innocents per part de les forces franquistes rebels. Persones que acabarien essent conegudes com “els morts de les cunetes”. La sistemàtica, planificada pel comandament militar franquista, contemplava també les diligències post mortem, l’enterrament a fosses comunes de diferents municipis, l’enviament dels expedients a l’Auditor de Guerra - a Mallorca, el comandant Cosme Parpal Villalonga - i el posterior arxivament d’aquests expedients.

El professor Antoni Marimon escrigué un article, el 2009, al Diari de Balears, titulat “Les fosses de la repressió”, on es pot llegir: “La repressió de la Guerra Civil del 1936-39 és com un malson del que mai no ens poguéssim despertar. Només si arribam al fons des esdeveniments d’aquella tràgica conjuntura i posam cadascú en el lloc que li correspon haurem fet una passa endavant”.

Aquelles quatre persones innocents continuen a la fossa comuna del cementiri de Llucmajor. El lloc està perfectament identificat, com acredita la investigació realitzada per l’historiador i membre fundador de Memòria de Mallorca, Bartomeu Garí. Com ells, hi ha centenars de persones que van patir la crueltat del règim franquista durant aquells anys terribles. Com ho anomena el professor Garí, es tracta d’una violència perfectament planificada i executada.

L’any passat, gràcies als esforços del Govern i de l’Ajuntament, es van realitzar treballs d’exhumació de cadàvers al cementiri de Porreres. Aquesta setmana hem pogut veure’n per IB3 Televissió el magnífic reportatge “Silenci trencat”, realitzat per Pedro de Echave. A la fossa de Porreres, una de les més grans de totes les illes, hi deu haver més de 120 cossos enterrats, persones de gairebé tots els municipis de Mallorca. Per tant, la feina no ha fet més que començar. N’hi ha encara molta per fer. És d’esperar que hi haurà una continuïtat en el Pla d’exhumacions de fosses de desapareguts. Montuïri, Llucmajor, Petra, Sant Joan i altres municipis esperen l’arribada dels investigadors i voluntaris de la Sociedad Aranzadi.

Aquesta setmana també s’ha fet un acte protocol·lari, a Sant Llorenç, on la Consellera Fanny Tur, del Govern de les Illes Balears, i el Conseller Raül Romeva, de la Generalitat de Catalunya, han escenificat la voluntat d’ambdós governs de continuar aquesta tasca de posar, com deia el professor Marimon, a cadascú al seu lloc.

I per completar aquest collage d’esperança, el nomenament d’un altre membre actiu de Memòria de Mallorca, Manel Santana, al capdavant d’una nova Direcció General de Participació i Memòria Democràtica, també representa un impuls addicional en la feina iniciada per aquesta associació. El director general ha enviat, recentment, una carta a diversos ajuntaments de les illes, per tal de sol·licitar-ne la col·laboració per fer front a les despeses d’exhumació i identificació dels cadàvers, a partir de les anàlisis d’ADN de les despulles.

És d’esperar que hi haurà una resposta massiva i favorable a continuar aquesta tasca. No es tracta d’obrir velles ferides, com argumenten alguns hereus dels botxins. No es tracta de recuperar velles rancúnies. No en mancaria d’altra! Es tracta de tancar definitivament, i de manera digna, un expedient que fa massa anys que espera i que ens dificulta el poder mirar, amb serenor, cap al futur.

Venedors i productors

Segons una visió, al món hi ha diferents tipus de persones. Al món de les empreses, bàsicament, hi ha els venedors i els productors. Els venedors tenen grans qualitats comunicatives, els productors solen tenir la capacitat de construir. Per norma, els venedors no solen ser productors, i viceversa. És difícil trobar les dues capacitats en una mateixa persona.

Un venedor és un inventor de fantasies. El venedor típic ens fa somniar, ens fa imaginar l’univers tal com ens agradaria que fos. Ens fa creure que tot és possible. Un cop instal·lats en aquesta creença, ens poden vendre qualsevol cosa, perquè la nostra imaginació s’ha desbocat i els nostres desigs són com un ego que corre lliure i sense control. Gràcies als venedors, la humanitat ha estat capaç d’imaginar utopies meravelloses.

Però es necessita un productor per fer que la utopia esdevingui realitat. El productor toca de peus a terra, analitza els costs i les dificultats, troba respostes a les preguntes i solucions al problemes. I crea.

Els venedors solen ser persones altament extravertides, empàtiques, capaces de sintonitzar amb les masses. Són, també, persones que es saben fer estimar. Cauen bé a gairebé tothom. Son l’ànima de la festa, el centre de totes les mirades, els reis del ball.

Els productors, en canvi, solen ser persones introvertides, fins i tot, de vegades, una mica asocials. Els costa comunicar, s’expressen amb dificultat, sovint els manca empatia. Ningú no vol anar al ball amb un productor.

Al món de la política, els venedors son magnífics caps de cartell. Tenen el carisma necessari per liderar projectes engrescadors. Els venedors solen guanyar les eleccions. Els productors, en canvi, solen ser persones grises, molt eficients en la gestió i en la resolució de problemes. Els productors fan que les institucions funcionin.

La paradoxa de la democràcia és que les masses solen deixar-se il·lusionar pels venedors, però són els productors qui garanteixen que els projectes es facin realitat, que es resolguin els problemes de la ciutadania. Un productor mai no guanyarà una votació, encara que aconsegueixi un reconeixement majoritari de la seva capacitat de gestió i execució.

Tanmateix, això no és més que una versió maniquea d’una realitat molt més complexa. Venedors i productors no són més que estereotips, que ens poden servir fins a cert punt com a hipòtesi explicativa, però no representen, com gairebé totes les hipòtesis, cap veritat absoluta.

Aquests dies, alguns mitjans de comunicació s’han cegat per l’aparença de realitat de la hipòtesi dels venedors i els productors i han caigut de ple en la falsa polèmica dels qui han criticat certs dirigents locals per un excés d’ideologia. “Més gestió i menys ideologia”, hem llegit que demanaven. Francament, em sembla lamentable. El món necessita tant dels venedors com dels productors. Reclamar d’un batle que sigui només productor i s’abstingui d’imaginar un món i una vida millor és com creure que una fàbrica de sabates funcionarà sense que ningú imagini, pensi i dissenyi les sabates que ens faran caminar amb més fermesa i, també, amb més comoditat. La gestió sense ideologia és conformista. La ideologia sense gestió no va més enllà de la il·lusió. Ens calen persones que sàpiguen combinar els dos elements amb suma habilitat. I sé que tenim algunes d’aquestes persones al capdavant de les nostres institucions.

El col·lapse circulatori com a exercici de radicalitat democràtica

Mentre els nostres veïns del Principat malden per exercir i exerciran, el proper primer d’octubre, el seu dret a la democràcia front a la irracionalitat d’aquest estat autoritari que patim, els mallorquins i mallorquines constatam que, per a nosaltres, no hi ha millor demostració de radicalitat democràtica que trobar-nos al bell mig d’un col·lapse automobilístic a l’autopista. Un embós de dos-cents mil cotxes circulant - és un eufemisme - a cinc quilometres per hora posa a tothom en peu d’igualtat fins a un nivell insuperable. Tant se val si condueixes un seat panda de segona mà pel qual has pagat dos mil euros com si tens les mans sobre el volant d’un lamborghini de cent cinquanta mil. No hi ha privilegis, no hi ha classes socials. Benvinguts a la igualtat social més incontestable.

Mallorca ha esdevingut, per obra i gràcia de l’absoluta saturació que ens omple d’orgull i de satisfacció (o això al manco diuen els nostres empresaris i els nostres governants), el paradigma de la lluita de classes. Ni Marx ni Engels haurien imaginat un univers on l’igualitarisme s’exercís de manera tan generosa. Ens hem convertit en el paradís somniat per Stalin, per Mao o per Fidel (no, no parlaré de Veneçuela); i tot sense moure un dit, per obra i gràcia d’aquella mà invisible que el sant pare Adam Smith mai no hauria imaginat que provocaria tals afortunades conseqüències.

Afortunades? Idò! No cal patir per la nostra illa, els mateixos turistes que ens visiten ja s’han assabentat que han comés l’error de creure’s el mite insostenible de l’illa de la calma. Mallorca no es salvarà gràcies a les mobilitzacions dels nostres esforçats amics ecologistes. Es salvarà pel seny i la responsabilitat dels nord-europeus que ens visiten. 

La diferència entre el turista que arriba a Mallorca i el qui se’n va és la mateixa diferència que hi ha entre la parella que et diu que t’estimarà tota la vida i la que, al cap d’una setmana, et comunica que se’n va amb el teu millor amic. Pobres turistes! Fotuts i banyuts, que diria la meva padrina. De veritat pensaven trobar la pau i la tranquil·litat que mostren, de manera artificiosa i mentidera, els fulletons publicitaris i els llocs web dels touroperadors que els han estafat. Però la realitat és caparruda i les imatges de les carreteres col·lapsades, de les platjes abarrotades, dels carrers intransitables, mai no surten als fulletons. 

Voleu saber com s’ho farà l’illa per sobreviure a la inexistent política turística que ens ha dut al punt del col·lapse? Aneu una estona a la terminal de sortides i mireu les cares dels turistes. Se senten enganats, i així ho contaran als seus amics i compatriotes. No ho dubteu, no repetiran. Esperaven una altra cosa. A ells també els han venut una moto.

Potser tenen raó els d’Aptur quan diuen que la culpa no és dels lloguers turístics. Tampoc no ho és dels turistes, però. Ells seran els nostres salvadors. La culpa, si és que existeix, és de nosaltres mateixos, mallorquins cobdiciosos que no podem consentir que el nostre veí es vengui la casa per més del que nosaltres en podríem treure per la nostra. La psicologia ho té molt estudiat. Si el nostre veí es compra un audi, nosaltres voldrem un Mercedes. Si el nostre veí es fa una piscina de vint metres, nosaltres la voldrem olímpica. No debades Mallorca és el territori amb més piscines per metre quadrat de tot el món.

La cobdícia ens pot. De res ha servit que les nostres padrines anessin a missa cada dia. Volíeu caritat cristiana? Els set pecats capitals, hem obtingut. Això sí, tot molt igualitari i molt democràtic, perquè a ca nostra, com deia el mestre Artigues, no vos penseu que d’home a home no va zero. No, aquí tant val un fill de marichalar envoltat d’un ferrari com un nebot de la paqui a dins d’un cinquecento. Tard o d’hora tots restarem igualment aturats al bell mig de l’autopista. Visca la radicalitat democràtica.

Què ens ensenya la tragèdia grega?

La professora Martha Nussbaum explica quin hauria de ser l’aprenentatge que es pot extreure d’una tragèdia grega. A l’Agamèmnon, del gran poeta que va ser Esquil, el cor censura el comportament del rei quan es veu forçat a haver d’escollir entre sacrificar la seva filla Ifigènia i permetre la destrucció de la totalitat del seu exèrcit. Zeus ha ordenat que els grecs vagin a Troia a venjar un suposat delicte contra l’hospitalitat deguda (el rapte d’Elena). Però Artemisa frena els vents i les tropes i les naus es troben, aturades, a l’illot d’Aulis, on tots moriran de gana i de set si no s’aixequen vents favorables. Artemisa exigeix del rei el sacrifici de la seva filla estimada, Ifigènia i el rei, inicialment afligit davant dues opcions igualment doloses, acaba feliç d’haver escollit el sacrifici personal per tal de salvar la tropa.

El cor, observa Nussbaum, no censura l’elecció. Al cap i a la fi, no està en les mans dels homes controlar les forces naturals o sobrenaturals. El que sí censura és el canvi emocional que es produeix en el personatge del rei, que passa amb massa facilitat del plor a l’alegria per haver escollit l’opció correcta.

Aquesta és la lliçó que ens cal aprendre, diu la professora Nussbaum: davant el conflicte tràgic, l’ésser humà no té sortida. Alegrar-se’n, per tant, serà qualsevol cosa menys humà, ens converteix en màquines miserables desprovistes de sentiments.

De dilemes tràgics en troba, gairebé cada dia, qualsevol que es vegi obligat a prendre decisions. Dos exemples se’m fan presents aquests dies. Un té a veure amb la nostra llengua estimada. L’altre, amb el nostre territori, igualment estimat.

Exemple número ú: Un ajuntament convoca una plaça de capatàs de la brigada de manteniment. Com és normatiu, entre els requeriments hi ha el coneixement del català. No es tracta només del fet que ho marca la llei, la que ens hem donat nosaltres mateixos. És que aquesta persona, entre d’altres, tindrà l’obligació de redactar informes de les feines fetes cada dia, haurà d’atendre les peticions de la ciutadania, etc.

El fet, però, és que no es presenta ningú a la convocatòria. Alguns candidats al·leguen que el requisit del català els ha fet recular. L’ajuntament, aleshores, decideix treure una segona convocatòria, aquesta vegada havent suprimit el requisit de conèixer la nostra llengua.

Diuen, en la seva defensa, que fan una excepció, que la necessitat de cobrir el servei ha de posar-se per sobre de la llengua. Al cap i a la fi, tothom entén l’espanyol. I ja hi som. Si, per una banda, ens posam ferms amb el requisit lingüístic, aleshores ens diran que som uns sectaris radicals, talibans, i d’altres floretes que per decor convé no reproduir. Si, en canvi, cedim, aleshores establim un precedent i deixam la porta oberta a prescindir de la llengua en futures convocatòries. Amb quina legitimitat defensarem la necessitat de conèixer el català en el futur? I així, fins que arribarà un dia, si encara no ha arribat, que l’assimilació lingüística en favor de l’espanyol serà completa.

Exemple número dos: havíem dit que no permetríem ni un metre més d’asfalt sobre el nostre territori limitat i malmès, però les consideracions sobre la seguretat i el compromís amb els companys de govern ens duen a votar a favor d’una nova autopista, autovia, carretera desdoblada o com li vulgueu dir, que el nom no fa la cosa. I ja tornam a tenir la tragèdia en forma de debats, insults, desqualificacions, decepcions, etc. Tots sabeu de què estic parlant. No cal donar més detalls.

Personalment, tenc clara quina ha de ser la meva opinió en cada un d’aquests debats. No em correspon, però, exposar-ho en un article d’opinió que pretén simplement manifestar la meva capacitat per entendre tots i cada un dels arguments a favor i en contra de cada posició. A petita escala – afortunadament, no ens cal recórrer a cap sacrifici ni humà ni animal – la tragèdia està servida. Tots dos exemples ens mostren una situació on, si una opció és dolenta, l’altra ho és igualment. Encara que jo tengui clara quina seria la meva elecció si la decisió depengués de mi, puc entendre les raons de cada una de les parts. El que no puc entendre és que, un cop presa la decisió, facem con Agamèmnon. Quan un governant, actuant sota pressió, es veu forçat a triar entre dues opcions igualment perjudicials, la seva resposta emocional, un cop presa la decisió, no pot ser d’alegria, perquè això ens deshumanitza fins a un punt que, com els cors de les tragèdies clàssiques, la opinió pública no perdona ni perdonarà mai. Entendre quina ha de ser la correcta resposta emocional davant un dilema tràgic forma part d’allò que ens defineix com a éssers humans. No ho oblidem.

I si “dragoneritzavem” Mallorca?

Cada cop hi ha més unanimitat a l’hora d’entendre que tots els problemes que patim, especialment a l’estiu, a Mallorca, per causa de la saturació turística, l’arribada de creuers, la massificació de les platges i les carreteres, el boom dels lloguers turístics particulars o per via de les noves multinacionals online – falsament dites “de l’economia col·laborativa” -, la manca de recursos naturals, l’excés de deixalles, la gentrificació de Ciutat, etc., tenen a veure amb la pressió demogràfica que, conscientment o inconscient, hem generat, entre tots, a sobre d’un territori limitat en l’espai com són unes illes. Les dades que manegen els investigadors del Departament de Geografia de la UIB ens situen al voltant dels dos milions d’ànimes cohabitant simultàniament, en els mesos punta, en un espai, en el cas de Mallorca, de 3.667 metres quadrats. D’aquests dos milions, una mica menys de la meitat és la població resident empadronada a l’illa i, la resta, són allò que anomenam visitants o turistes.

Per comparació, sa Dragonera és un illot de 2,8 quilòmetres quadrats. Ara bé, sa Dragonera va ser declarada Parc Natural el gener del 1995. Des del 2001, un Pla rector d’ús i gestió estipula el número màxim de persones que poden tenir presència simultània a sobre de l’illa. Actualment aquesta xifra és de 350 persones.

Fins i tot suposant que no hi haguessin residents a Mallorca, com és el cas de sa Dragonera, l’aplicació d’una senzilla regla de tres ens proporcionaria la conclusió que, a Mallorca, no hi hauria d’haver mai més de 450.000 visitants a l’hora, quan la realitat és que, a determinats mesos, aquests pugen fins a més del milió.

Davant d’aquesta allau de carn humana beneïda, el Govern no sap com s’ho ha de fer. En realitat, podria ser molt senzill. Tot passaria per considerar una d’aquestes dues possibilitats: o bé iniciam el tràmit per tal de declarar la totalitat de l’illa de Mallorca com a Parc Natural, o bé aconseguim tenir la clau de la porta de ca nostra, és a dir, la gestió dels ports i de l’aeroport.

Me direu que una de les dues opcions anteriors és una utopia, i jo hi estaré d’acord. Tal vegada, però, no coincidirem en quina de les dues ho és. Pensau-ho una miqueta.

Nostàlgia i reivindicació de s’Arenal

He passat tots els estius de la meva infància a s’Arenal de Llucmajor. Mon pare llogava una caseta – en realitat, era gairebé una barraca – al carrer 18 de juliol, ben a prop de la platja. Els estius estaven fets, aleshores, de capficons, gelats de vainilla, canyes de pescar amb un suret i un plomí, esca feta de pasta de pa amb una mica de sobrassada, bicicletes i partits de futbol; als vespres, rotlada de cadires al bell mig del carrer, les mares parlant, vés a saber de què, els pares jugant a truc i els nins corrent amunt i avall sense aturall.

Ben al davant de ca nostra, el vell club nàutic era un espai obert, sense cap tipus de barreres. Si el dia estava ennuvolat i la cosa no pintava bé per anar a la mar, passàvem el matí provant de pescar un cabotet o una llisa. Un altre entreteniment que teníem era fer carreres, descalços, per sobre les enormes pedres de l’escullera. El mariner, que nomia Lluís, com jo, ens deia que cauríem i ens faríem un trenc. Els més grans, de vespre, pescaven a la bocana, i no era difícil veure’ls treure un llop o dos. Pescar un llop és tota una experiència. Aquests animals estiren i presenten batalla, no es rendeixen fàcilment. Això sí, abans, havies d’haver anat a caçar grins vius (es diu així? L’Optimot no em dóna una resposta concloent), que són l’esca preferida per aquesta casta de peixos. No era difícil trobar-ne a prop dels grans bidons de combustible que feien de papereres a la platja.

La platja, a la dreta del club, no tenia les proporcions que té ara. Et podies considerar un dels grans quan eres capaç d’anar nedant, tot sol, des de la vorera fins al mollet de les golondrines, on et podies tirar de cap sense por de tocar el fons. Avui, si proves de tirar-t’hi, pegaràs damunt l’arena, perquè la costa ha anat guanyant espai a la mar any rere any i allà ja no hi ha aigua.

Als horabaixes, després de la punyetera migdiada, que mai no entenguérem i que ens semblava una pèrdua ridícula de temps, solíem veure l’etapa del Giro, del Tour o de la Vuelta. Record els mallots dels equips i els grans herois d’aquell temps: Van Impe, Zoetemelk, Ocaña i, sobretot, Eddy Merckx. Quan acabava la retransmissió, ja era l’hora de fer voltes amb la bicicleta – gairebé no hi havia cotxes – i, més tard, devers les set, el partidet de futbol. Les alineacions eren bones de fer: els qui parlaven mallorquí d’un costat i els qui no, de l’altre. El cervell no ens donava per més. Normalment, jugàvem, un altre cop descalços, a la platja mateixa, encara que, de tant en quant, ens deixaven anar fins al camp de futbol que encara hi ha a la part de dalt del carrer de Sant Bartomeu. Era un camp de terra rodejat de parets de marès, però la sensació de posar-te al mig d’aquelles porteries, que per a nosaltres eren gegantines, no és fàcil d’explicar.

De nin, s’Arenal era un immens espai de jocs sense cap tipus de limitacions. Els pares no es preocupaven gaire per nosaltres, perquè tot era segur. Els carrers eren nostres, les platges eren nostres, l’escullera era nostra, tot el llogaret era nostre.

Una de les fites de l’estiu eren les festes de s’Arenal, que començaven a finals de juny i duraven fins al dia de Sant Cristòfol. Les festes, per als infants, consistien bàsicament en el concurs de castells de sorra i la prova de caminar per sobre el pal ensabonat, enganxat al mollet de les golondrines. Fer el castell més gran i aconseguir ser finalista; llenegar, tantes vegades com poguessis, per sobre d’aquell pal major desmuntat d’un llaüt, eren els objectius de tots els nins. No sé ben bé a què jugaven elles, ja que aquell era un temps de segregació i no vaig descobrir que les nines existeixen fins que vaig fer catorze anys.

Cinquanta anys després, em correspon participar de la cerimònia d’inici de les festes de s’Arenal. Tot escoltant Pau Tomàs Ramis, el pregoner d’enguany, pensava totes aquestes coses perquè, avui, la platja no s’assembla gens ni mica a la que vaig conèixer; el mollet no existeix; el club nàutic és una fortalesa inexpugnable per als que no en són socis i el camp de futbol, que encara existeix, no permet fer-hi rodar la pilota, de malament que està. 

I, sobretot, pensava que, avui, seria gairebé impossible fer un concurs de castells de sorra per als infants de s’Arenal, entre altres coses perquè ens han pres la platja. Literalment, ens han fet fora de casa. Avui la platja ja no és nostra, és l’espai dels turistes, l’espai de les gateres, dels grups al voltant d’enormes equips de so que vomiten una cosa que no es pot nomenar música, l’espai de vés a saber quines altres activitats que abans es feien sempre de vespre i en privat. Ens han engegat, o ens hem deixat engegar.

Normal que gairebé no quedin mallorquins a s’Arenal. Normal que, els que hi queden, no tenguin altre remei que anar a celebrar les festes costa amunt, a una plaça que, quan era nin, tan sols ni existia. S’Arenal és un més de la sèrie d’espais que hem renunciat a preservar, espais que, o els hem venut, o ens han estat desafectats per la pressió d’aquest fenomen gràcies al qual, diuen, tots vivim de puta mare.

Però com que ara no és moment de tristors, sinó d’alegria, sigui com sigui, arenaleres i arenalers, vagi per endavant el meu sincer desig que gaudiu tant com pugueu d’aquesta setmana de joia. Que visquin les festes, que visqui Sant Cristòfol i que visqui s’Arenal!