Una nova generació de sobiranistes demana pas

Aquest cap de setmana he gaudit del privilegi d’escoltar i aprendre de les ponències presentades a les jornades de debat “Un esborrany de país”, organitzades per les Fundacions Emili Darder i Ateneu Pere Mascaró.

Moltes serien les aportacions a destacar per part d’una trentena de ponents sobradament preparats, els quals han analitzat el present i el futur del nostre poble en un hipotètic escenari d’autodeterminació. M’agradaria deixar constància inequívoca de la meva admiració pel gruix de les propostes presentades i centrar-me, a benefici del debat, en aquelles elements que me generen una lleugera discrepància.

Principalment, he de dir que la tesi del fet insular com a pilar de la reconstrucció de la sobirania segrestada el 1715 me sembla la constatació que l’espanyolisme sociològic ha triomfat. El projecte castellà de "divide y venceras" sembla haver tingut tant d'èxit que fins i tot nosaltres hem renunciat a allò de “diguem-li Catalunya”: Hem acceptat que la única nació política possible per aquells qui aspiram a desconnectar d’Espanya haurà de ser la nació emotiva, és a dir, l'illa. En aquest context, qualsevol referència a la nació completa – Catalunya - sembla un error tàctic del passat que cal superar.

Diguem-li relativisme pragmàtic; manteniment d’una ambigüitat programada per satisfer per igual al màxim de possibles votants; un cert populisme “filo-podemita” basat en la indefinició; reivindicació de conceptes líquids com “nacionalisme útil”; una concepció del sobiranisme que – diuen - podria ser, eventualment, independentista o no; o postures especulatives, disposades a rebaixar les nostres demandes sempre que l'Estat espanyol donàs a les Balears els mateixos privilegis econòmics que tenen avui Andalusia o Extremadura.

Potser aquesta manera de veure les coses sigui encertada i ens permeti augmentar la penetració social del sobiranisme i ens haurem de felicitar si s’aconsegueix aquest objectiu. Però hi ha una narrativa que ens defineix i que no podem abandonar. Amb el Principat i amb el País Valencià no ens uneixen simples interessos econòmics o altres consideracions de caire utilitarista. Tenim una llengua, una cultura i una història comunes. En especial, tenim una història de lluita i de resistència front a un adversari comú molt poderós (Espanya). Si no entenem que, com diu Albert Pont, l'objectiu ha de ser necessàriament la desintegració d'Espanya, si no entenem que nomes destruint Espanya podrem arribar a ser, si pensam que la lluita per reafirmar cada illa com a subjecte polític sobirà ens pot fer obliterar la troncalitat inqüestionable que tots som, ens agradi o no, catalans, aleshores no hi tenim res a fer, més enllà de guanyar – potser - eleccions i gestionar les misèries de l’autonomisme a partir dels roïssos que cauen de la taula dels castellans.

Guanyar eleccions és important. No en faltaria d’altre! Però me fa l’efecte que hi ha un “gap” entre els sobiranistes de la meva generació i els d’aquesta nova generació de joves que pensen el país des d’una certa especulació ideològica, des d'un possibilisme a curt termini, aparentment disposat a subordinar la defensa de la llengua, les arrels i la història a un hipotètic creixement social. Es tracta de joves politòlegs, acadèmicament molt qualificats, que ens expliquen que la gent que viu a Mallorca, avui, ja no se sent identificada “amb l'èpica de l'aventura cristiano-feudal duta a terme per Jaume I” (potser d'aquí el feble interès a recuperar la Diada del 31 de desembre); que inventen gegants –molins fàcilment criticables (com un pretès identitarisme etno-lingüistic de perfil essencialista present en les generacions anteriors, que jo no he sabut identificar); que semblen patir una edípica necessitat innecessària "d'assassinar el pare" per tal de reafirmar-se.

No puc ocultar la meva inquietud davant aquesta forma de possibilisme de dubtosos resultats. Tanmateix, ells són el futur. Cal cedir-los la paraula i fer l'esforç perquè la reticència no sigui un obstacle per bastir un projecte d'acció política unificat, concret i capaç de resoldre les necessitats d'aquest país que no hem estat, encara, capaços d'identificar. Vull pensar que, per sobre de les diferències d'anàlisi social, trobam espais de confluència, perquè, a banda de pensar el país que volem, ens cal posar-nos, tots plegats, en acció.

Plató, Twitter i Donald Trump

La realitat no deixa de sorprendre’ns. I quan es tracta de preveure els resultats dels mecanismes col·lectius de decisió, la sorpresa pot arribar al límit. Ben poc ens podíem imaginar que el “no al procés de pau” s’imposaria en el referèndum celebrat a Colòmbia; o que una organització amb més de centtrenta anys d’història com és el PSOE es tiraria de cap al barranc; o, finalment, que aquest senyor amb cara de malhumorat i clenxa impossible guanyaria les eleccions presidencials nord-americanes.

És el que té la democràcia. Suposadament, el menys dolent de tots els sistemes possibles de govern. Un mecanisme capaç de posar límits a la irracionalitat. I, malgrat tot, un cop i un altre hem de patir la frustració davant uns resultats que atempten contra la pretesa intel·ligència dels éssers humans.

Durant dècades, els teòrics de la reflexió política ens han volgut ensenyar que les persones posam en marxa, a l’hora de fer efectives les nostres eleccions, certs mecanismes de presa de decisió basats en la raó. I tanmateix, no sembla que sigui la raó qui ha guiat certes decisions, com la de fer president un personatge com Donald Trump. Per molt que, a posteriori, sempre sortiran gurus abonats al mantra de “jo ja ho havia dit”, el fet és que ningú no s’imaginava un resultat com aquest.

Potser Plató tenia raó i el problema rau en el fet que es deixa participar en les decisions a persones sense la necessària capacitat i formació. Potser la idea aristocràtica que no tothom està igualment preparat per participar en la vida política surt un cop més a la llum en situacions com aquestes, davant la frustració de la raó i el suposat fracàs de la intel·ligència.

I, tot i que hi hagi qui vulgui tornar a posar sobre la taula aquesta mena de debats, voldria dir clarament que no. Que Plató no tenia raó. Però aleshores ens trobam davant el compromís de donar una explicació a les coses que passen. I aquí és on feim aigua. Com és possible que, majoritàriament, els colombians prefereixin no acabar amb la guerra civil que castiga el seu país des de fa dècades? Com és possible que els nord-americans facin confiança un senyor que predica la discriminació de gèneres, de races i de religions? S’accepten propostes.

Els intel·lectuals de la progressia tenim una perillosa tendència a diagnosticar defectes en els mecanismes que han conduït a un resultat electoral que no ens agrada. Podem caure en explicacions que responsabilitzen els mateixos electors de les males decisions. Malgrat que no ens agradi l’intel·lectualisme moral, aristocràtic i autoritari, del gran filòsof atenenc, amb massa facilitat ens deixam seduir per explicacions de perfil platònic. Personalment, crec que ens equivocam. 

Entre altres coses, ens equivocam si no sabem veure que el món ha canviat mentre nosaltres continuàvem reclosos dintre de les nostres biblioteques. En el nou món, el medi ha fet que els missatges es transformin radicalment. I mentre alguns continuam escrivint articles d’opinió raonada com aquest, el món s’ha sotmès als qui dominen l’art de dir les coses en cent quaranta caràcters i als qui saben tocar la fibra emocional de les audiències. Posats a triar entre una senyora que, malgrat fa trenta anys que domina els mecanismes del poder, no és capaç de mostrar una rialla sense cap signe d’artificiositat i un senyor que no s’avergonyeix de simular un espectacle amb lluitadors hormonats o que presumeix de les seves proeses sexuals, el poble ha fet la seva tria. I el poble mai no s’equivoca.

Potser allò que ens cal sigui repensar la funcionalitat i el sentit d’escriure articles d’opinió. De ben segur que alguns dels nostres lectors ens aplaudirien l’autocrítica.

Preu per preu, anem a París

Esportistes de totes les disciplines i categories; Joves que somnien a participar en una competició més enllà dels límits dels municipis o les illes; Membres d’equips de futbol, de basquet, de natació, d’handbol, ciclistes, gimnastes... Ja podeu començar a empaquetar, no la vostra roba de competició, sinó les vostres il·lusions perquè, a partir d’enguany, sortir a competir a la península serà una tasca gairebé impossible.

Empreses mallorquines, menorquines i eivissenques que lluitau per posar els vostres productes en els mercats exteriors amb garanties de poder competir, tot i el handicap que representa produir a ca nostra, sabeu que aquells que s’anomenen els vostres amics vos ho posen cada cop més difícil.

Padrins i padrines que aprofitau les ofertes de l’Imserso per visitar i conèixer les magnífiques localitats que conformen el paisatge d’aquest meravellós país que és l’Espanya peninsular (sic), començau a fer plans de passar tres o quatre dies, per Pasqua, a Cala Mandia o a Can Picafort, perquè això serà el més lluny que podreu anar.

Joves que acabau els vostres estudis amb l’esperança de compartir l’aventura que heu estat esperant els darrers cursos, feu-vos a la idea que enguany anireu de viatge d’estudis al Puig de Maria o al Claustre de Sant Bonaventura.

Tots aquests col·lectius i, segurament, molts d’altres que se m’obliden, seran els principals perjudicats pels nous plans del Govern espanyol respecte dels descomptes de residents.

Perquè aquests dies hem sabut del projecte de l’executiu de Mariano Rajoy de reduir de manera significativa els descomptes per als residents de la nostra colònia enmig del mar en els desplaçaments aeris. A partir de gener, la compra de bitllets d’avió per a grups, esportistes, treballadors, estudiants, gent gran, etc. patirà una dràstica reducció en els descomptes de residents. Just quan alguns col·lectius pensaven a demanar que els descomptes augmentessin del 50 al 75%, els nostres estimats amics de Madrid ens surten amb aquestes. Malgrat les protestes i les queixes de les patronals, dels partits polítics i de la societat, el Govern espanyol està disposat a tirar endavant sense importar-li ni gens ni mica què en pensam nosaltres els indígenes. 

Aviat serà més barat volar a qualsevol destinació europea. Això, sense parlar de la vergonyant situació que suposa no tenir cap capacitat per intervenir en la gestió dels nostres aeroports, que això seria el tema per un altre dia. Desenganyem-nos, no hi trobarem gaire gent entre les elits directives de l’altiplà a qui els importi una bleda que una majoria dels mallorquins, menorquins o eivissencs afectats, membres d’aquests col·lectius abans citats, són, segurament, votants del Partido Popular. No els importa perjudicar els seus propis votants perquè, com sabem, els aborígens de les nostres illes som persones amb molt poca memòria i una capacitat encara més petita de reaccionar contra aquest Estat espanyol que fa tres-cents anys que ens juga a la contra.

Tanmateix, aquest no és més que un altre episodi de la llarga història de menyspreus d’Espanya. Només a partir d’una comunió, ara per ara inexistent, entre govern i societat; només amb un govern valent, disposat a enfrontar-se obertament a les decisions d’un govern central que ens perjudica per sistema; només amb una societat cada cop més conscienciada que allò que fa part del problema – Espanya – mai no pot fer part de la solució; només amb un full de ruta sincronitzat entre govern i societat cap a una, ja sabem que encara llunyana, desconnexió de l’Estat espanyol, podrem començar a pensar que som propietaris del nostre destí. Potser comença a ser hora de fer alguna cosa més que simples manifestacions de protesta.

Can Sastre de Pina

Aquesta setmana passada ha tancat les portes, de manera definitiva, el Bar Sastre de Pina. Un lloc on hi he passat moltes hores i on he viscut moments molt especials durant els darrers setze anys. Tot un símbol d’una forma de vida que cada cop és més infreqüent.

Corria l’any 1999. Dos llonguets, com érem la meva parella i jo, anàvem cercant una casa per mudar-nos. Havia nascut el nostre fill i ens feia il·lusió criar-lo i veure’l créixer en un entorn no urbà. Van ser mesos de cercar per molts pobles i llogarets, partint de la premissa aristotèlica que es necessita tot un poble per educar una criatura. Volíem fugir de la ciutat, però sabíem igualment que una casa aïllada al mig del camp tampoc no seria una opció. De sobte, aparegué una oferta a un lloc que gairebé no surt als mapes, un llogaret del qual havia sentit a parlar però on, ho he de reconèixer, mai no hi havia estat abans.

Agafàrem carretera i ens plantarem a Pina. Hi trobàrem quatre carrers mal comptats i una plaça amb una església i dos cafès. A l’atzar, vàrem entrar en un d’ells i ens trobàrem amb quatre taules i un home de mitjana edat al darrere de la barra. L’amo del bar ens va voler explicar, amb pèls i senyals, que Pina no tenia cap interès, que no era un lloc per viure, que no hi havia cap tipus de servei, ni farmàcia, ni botigues, ni locals d’entreteniment; res que pogués ser valorat segons els criteris de la vida moderna. En definitiva, que no ens ho recomanava de cap de les maneres.

Contràriament a les intencions d’aquell bon home, allò ens va fer decidir i dues setmanes després signàvem el contracte de compra. Al cap i a la fi, intentar protegir els seus paradisos particulars és el que faria qualsevol mallorquí assenyat. De llavors ençà, la conversa amb en Pedro de Can Sastre ha fet part de la meva llista de petits plaers quotidians.

Se’ns fa molt complicat imaginar les horabaixes del dissabte amb Can Sastre tancat. Perquè tothom que hi hagi estat mai sap que Can Sastre no ha estat només un bar. Ha estat la concreció d’aquest principi fonamental que mencionava a l’inici d’aquest escrit atípic: que cal tot un poble per educar una persona. Can Sastre ha estat l’ànima d’aquell llogaret: allà s’hi han guardat les claus de l’església amb la mateixa cura que les de la pista de tennis. Allà naixé el COF i el Club de futbol. Allà s’hi han gestat any rere any les festes dels Sants Metges Cosme i Damià; els sopars a la fresca, amb el corresponent espectacle de ‘playback’ obert a la participació de tothom; l’organització del lliurament dels regals dels Reis als infants – i no tan infants; els debats més apassionats sobre el darrer esdeveniment i, per descomptat, allà hem compartit totes les alegries que ens ha donat el Barça en les seves fites més transcendents.

Però tot s’acaba en aquesta vida i na Maria Sastre, que és qui mana a la casa, ha decidit girar clau després de dècades de servei a la gent. I tots els qui estimam Pina ho ploram com una pèrdua personal perquè, qui més qui manco, ja siguin pineros de soca-rel o ciutadans empeltats com jo, hem contemplat any rere any com els nostres fills entraven a Can Sastre per demanar una pilota i, de passada, agafar una llepolia. Fins que, de sobte, arriba un dia en què aquell fill et sorprèn demanant una canya de cervesa i saps que la feina està feta. Això sí, amb l’ajuda indescriptible de tota la gent que ens ensenya que, als pobles petits, la gent es saluda quan es creua pel carrer.

Ara que el meu fill és major d’edat, estic segur que vàrem prendre la decisió correcta: créixer, educar-se i convertir-se en un ésser humà adult i responsable és una odissea que es viu d’una manera molt especial a llocs com Pina, on persones com la família Bibiloni Sastre fan realitat aquesta màgia cada cop més improbable que és, en ple segle XXI, educar una persona. Per com, potser sense saber-ho, ens heu ajudat, i per algunes altres coses que romandran com un secret de confessió entre vosaltres i jo, vos prec, Pedro Bibiloni, Maria Sastre, Xisco, Cati i Antònia Maria Bibiloni Sastre, que accepteu aquest petit homenatge particular. Sempre estaré en deute amb vosaltres.

Gonelles despistats a Llucmajor

Aquest diumenge passat s’han reunit, davall l’estàtua que recorda la Batalla de Llucmajor, poc més d’una trentena de persones, per tal de retre homenatge a un rei que dóna nom a una fundació els estatuts de la qual contemplen la defensa de la llengua mallorquina i, de passada, la llengua balear – com quedam? -, davant l’agressió de les hordes pancatalanistes. Tot i el fracàs de la convocatòria, darrere la qual hi havia fins a sis entitats, alguna d’aquestes persones s’ha queixat que cap regidor de l’Ajuntament els anés a fer costat.

La intenció de sembrar confusió governa totes i cadascuna de les manifestacions públiques d’aquestes entitats: Diuen defensar una llengua pròpia però tots escriuen en castellà. Diuen reclamar la figura de Jaume III com el darrer monarca del regne privatiu de Mallorca, un rei – diuen – que va morir en defensa de la seva llengua i la seva cultura. Reclamen Jaume III com a símbol d’una suposada tradició, llengua, cultura i institucions pròpies davant una, igualment suposada, corona d’Aragó arxienemiga dels mallorquins. Tot plegat, una mescla d’ignorància històrica i intencionada voluntat de manipulació. En realitat, la Batalla de Llucmajor no va ser sinó una més de les continuades disputes entre els descendents de Jaume I, per raons que res tenen a veure ni amb la cultura ni amb la llengua.

Jaume III i Pere IV eren cunyats i, alhora, oncle i nebot. Pere era fill d’Alfons IV, fill de Jaume II, fill de Pere III, fill de Jaume I. Per la seva banda, Jaume era fill de Ferran, fill de Jaume II. Ambdós són, per tant, descendents directes del Conqueridor i, sobra dir-ho, tan català era un com l’altre. I com els seus avantpassats reials, tots dos es passaren la vida barallant-se com a moixes pel domini del territori. Que Jaume I redactàs fins a sis testaments diferents, cosa que donava peu a interpretacions contraposades o que Alfons, el major dels seus tres fills, morís prematurament, no va fer altra cosa que complicar la situació fins al punt que diversos papes hagueren d’intervenir per tal d’arbitrar propostes de solució als conflictes desfermats.

Pel que fa al personatge reivindicat, què podem dir? Alguns historiadors el qualifiquen de bona persona. No ho puc saber. Però la seva afició a implicar-se en guerres sense cap expectativa d’èxit el retraten com a un perfecte irresponsable. Es va enfrontar i va perdre davant francesos, italians i marroquins. Va dilapidar tota la riquesa que va tocar en aventures esbojarrades. Per afegitó, encunyava moneda barcelonina a Perpinyà sense autorització amb la mateixa impunitat que encunyava, també sense autorització, moneda francesa.  En la meva modesta opinió, Jaume III devia ser un autèntic pirata.

Pel que fa a la batalla de Llucmajor, els experts ens diuen que les tropes de Pere IV eren en bona part mallorquins comanats per Gilabert de Centelles, mentre que les tropes de Jaume III eren italians a les ordres de Luciano di Grimaldi. Quan el reduït exèrcit italià de Jaume III desembarcà a Pollença, cap mallorquí li va fer costat. A més, la destrucció innecessària que provocà Jaume III a Alcúdia i a Muro no parla massa bé d’un monarca que, suposadament, havia de defensar els mallorquins davant un adversari també suposadament extern. Sorprèn amb quina facilitat alguns dels nostres conciutadans es deixen enlluernar per fantasies sense gaire base historiogràfica.

Pocs motius, per tant, per mitificar una figura problemàtica. Però no oblidem que Jaume III, per als que odien tot allò que faci olor de Catalunya, no és altra cosa que una excusa per atiar el caliu de l’enfrontament. Si realment volen reivindicar els parlars mallorquí, menorquí o eivissenc, quina necessitat tenen de contraposar-los al català? Quina necessitat tenen de fomentar l’odi contra els qui, segons ells mateixos, són compatriotes d’una altra regió d’Espanya? Quina necessitat hi ha de declarar una guerra innecessària contra aquells que, en el pitjor dels casos, no serien sinó parents més o menys propers? Uns parents, per cert, que, com nosaltres mateixos, hem patit tots els abusos que els castellans ens han infringit al llarg dels temps. Que no veuen que un pretès enfrontament entre mallorquins i catalans no fa altra cosa que afeblir-nos mútuament i donar ales als qui, veritablement, ens suquen economia i ànima sense cap escrúpol?

Idò no, no ho veuen. I no ho veuen perquè la realitat és que aquests suposats defensors de “lo nostro” no són altra cosa que col·laboracionistes espanyols amb interessos inconfessables de sembrar odi on no n’hi ha. Hereus d’Olivares, de Millán Astray o del dictador menudet d’El Ferrol. Conspiradors, en una paraula, continuadors d’una saga que no ha tingut mai altre propòsit que la desintegració de tot el que no sigui la molt catòlica i imperial Castella, àvida d’inventar-se enemics per tal de justificar un esdevenir històric lamentable de despropòsit en despropòsit.

Per reafirmar-se en les pròpies conviccions, no cal odiar aquells que no les comparteixen. Per manifestar amor al propi poble, no cal odiar el poble veí. Que no els sorprengui que cap membre del consistori llucmajorer els anàs a riure les gràcies.