Me
direu pesat, tantes setmanes parlant de la massificació turística. Tanmateix,
cada dia llegim tres i quatre articles sobre aquesta qüestió i gairebé tots els
analistes coincideixen que cal agafar el bou per les banyes, però veurem a
partir d’octubre si haurà servit per res o no.
I
ben mirat, podria ser que el vertader problema siguem els mateixos indígenes
d’aquesta colònia nostra: Aquesta darrera setmana he vist, publicats a les
xarxes, comentaris com els que transcric a continuació:
Jordi: “Avui
dissabte, el forn de plaça de Sineu és ple de gent; la madona ben contenta: he
hagut llogar una dependenta. Les petites botigues de poble, fins fa 2 anys, es
menjaven les ungles (Mercadonas, Alcampos....). Ara, cada dia ho acaben tot.”
Miquel: “A sa
cooperativa hem creat 7 llocs de feina nous i a sa fàbrica 10 més.”
Toni: “150.000
persones fent feina als hotels.”
Mateu: “S'ha
d'anar molt alerta en l'anàlisi i fer propostes ben lligades, si no volem que
el PP guanyi per majoria absoluta. Parlar de decreixement en un context de
crisi, o postcrisi, és complicat, sobretot si no s'explica com assolir-lo.”
No
es pot negar que el cling-cling dels
dinerets dins la caixa té un atractiu poderós a les nostres ments. Amb l’allau
de gent, els hotelers hi guanyen, els botiguers hi guanyen, els bars i
restaurants hi guanyen, fins i tot els qui lloguen ca seva també hi guanyen. I
tot plegat, després de tants d’anys de crisi i patiment econòmic, pesa molt més
que altres consideracions: “Respectar la
posidònia? I ara!”
Aquí
és on entra la capacitat del bon polític de saber fer la pedagogia necessària
sobre què és aquest bé comú que està per damunt dels béns individuals. Però el pitjor
drama d’un polític és no saber què és el bé comú i, el segon pitjor drama,
sabent-ho, no saber-ho explicar als seus conciutadans.
Record
un debat a Pimeco, deu fer uns 15 anys. A una pregunta sobre les grans
superfícies comercials, els representants d’UM contestaren amb tota tranquil·litat
que ells estaven igualment a favor de les grans superfícies i també del petit
comerç i que, si els consumidors demanaven grans hipermercats, els polítics no
podien negar allò que la gent demana.
Aquest
argument és molt perillós: Per la mateixa raó, el govern de Tailàndia hauria de
promocionar el turisme sexual infantil i nosaltres el turisme d’alcohol a Magaluf
o s’Arenal. I no ho feim, veritat? Evidentment, perquè, en el fons, tots sabem
que la tasca dels polítics no pot consistir simplement a donar al poble allò
que vol sinó treballar, per complicat que sigui, per educar la societat en aquells
valors que creiem que són dignes de ser defensats.
És
cert que això suposa tenir i defensar una determinada idea del be clara i
diferent, i això, avui, sembla passat de
moda: el relativisme fa dècades que intenta ensenyar-nos que no existeix cap
idea moral que pugui ser considerada com a superior a una altra. Davant això,
el paradigma aristotèlic de la política sembla tenir poc recorregut en els
nostres dies.
Els
estoics deien: “Vés alerta amb allò que
desitges, que potser ho aconsegueixes”. Sempre he tengut molt present
aquesta màxima. Entenc perfectament que la butxaca és la butxaca i que, com diu
un bon amic, “amb les coses de menjar no s’hi juga”. Tot i això, crec que la
nostra obligació és explicar de manera incansable que el model econòmic que
tenim a aquest país nostre és insostenible i ens duu cap a la destrucció, com a
territori, com a país i com a societat.
Que
les botigues i els hotels hagin d’ampliar plantilla sembla, d’entrada, una bona
notícia. Igual de bona que poder anar a comprar la llet en diumenge; igual de
bona que gaudir de dos, tres i quatre vehicles per cada unitat familiar; igual
de bona que tenir una piscina al corral de ca nostra. Però pensem per un moment
què passa quan, a cada casa, hi ha quatre vehicles, si a tots i cada domicili
hi ha una piscina, si tots els comerços es veuen obligats a obrir els
diumenges. De veritat és això el que volem?
L’antropòleg
S. J. Gould va escriure un text clàssic, El
pulgar del panda, per explicar que allò que avui sembla una millora pot
acabar sent una debilitat a llarg termini. A algú li pot semblar que és una
irresponsabilitat reclamar decreixement quan tantes persones milloren les seves
rendes personals. No ho és quan ens aturam a analitzar les condicions
d’explotació que pateixen els treballadors als hotels o als creuers, el consum
de territori, aigua i energia que hem de suportar, la contaminació que generam
o la pèrdua de la qualitat de vida que hem de patir, tot plegat perquè sigui
l’Administració Central qui es menja la part més gran del pastís – via AENA,
Autoridad Portuaria, imposts sobre els carburants, etc. - i als illencs ens
deixen les miques. Davant això, tenim una obligació, i no és altra que saber
veure més enllà del nas i trobar la manera d’explicar als nostres conciutadans
què ens pot passar si no hi sabem posar remei.
