El meu fill Arnau me demana què en penso de les
dificultats que tenen a Madrid per investir president i formar un govern. D’entrada,
he de dir que em fa molta mandra parlar sobre el que passa a Espanya. M’ho miro
amb el mateix interès que contemplo les eleccions nord-americanes: com a
ciutadà d’un món globalitzat al qual afecta tot el que passi al planeta, però
amb la perspectiva que, als indígenes que vivim a aquestes illes, ni ens beneficiarà
ni ens perjudicarà més del que ja patim a hores d’ara. Tanmateix, entenc que,
entre les responsabilitats que he d’assumir com a pare, hi ha la de donar
resposta a les preguntes que et fa un fill.
Dit això, intento posar en ordre tot el que em passa
pel cap:
- Els polítics espanyols, en general, no saben negociar. No en tenen l’hàbit. No hi ha cap universitat, escola o acadèmia al país que n’ensenyi. Els espanyols, en general, es pensen que negociar vol dir imposar-se a l’adversari i no és això. En una negociació, el màxim que hom pot esperar aconseguir és un empat. L’efecte d’aquest desconeixement és que la societat espanyola sovint exigeix als líders dels partits que guanyin els seus adversaris per golejada. En això, hi ha una clara correlació entre el tarannà dels partits i la societat que representen.
- Les probabilitats que s’arribi a un acord d’investidura son tan minses com ho eren al mes de març passat, per tant, és molt probable que visquem un dia de la marmota i tinguem una tercera convocatòria electoral. Si, de casualitat, hi hagués “fumata bianca”, res no canviarà per a nosaltres: Sigui Rajoy o sigui Sánchez qui resulta investit, seguirem patint el maltractament que venim patint des de fa tres-cents anys i un: espoli, menysteniment, greuges comparatius, atacs a la nostra llengua, sobre-explotació dels nostres territoris i recursos, etc.
- Tanmateix, encara que s’assolís un acord d’investidura, res no garanteix que el govern que en surti tingui moltes expectatives de superar una votació important – la dels pressuposts, per exemple -. Per tant, si no tenim noves eleccions per desembre, podríem tenir-les per febrer o per març del 2017.
- Els quatre líders principals es troben engrunats entre la pressió dels militants i la dels votants. Les expectatives d’uns i altres no solen coincidir mai. Tots quatre saben que qualsevol concessió a l’adversari pot ser interpretada com una derrota i suposarà un allau de crítica interna que posaria en qüestió els seus lideratges.
- El més raonable és que augmenti la pressió per què s’arribi a un acord, encara que això suposi que algú hagi de cedir el pas a altres protagonistes. És molt improbable que Rajoy cedeixi a aquesta pressió, perquè se sent molt fort després del resultat del 26-J, tant davant la seva militància com davant els seus votants. Tanmateix, no veig que res pugui canviar, per exemple, si Rajoy és substituït per De Cospedal o Sáez de Santamaría. Les dificultats seguiran essent les mateixes. A l’altra banda, tot i que el lideratge de P. Sánchez és molt feble, la fruita de la successió encara no és prou madura (per cert, oblidau-vos de Susana Díaz i quedau-vos amb aquest nom: Francina Armengol).
- Si arriba la tercera convocatòria, els partits d’obediència a la nostra colònia hem de fer l’esforç de superar qualsevol desavinença personal i hem d’anar tots plegats contra Madrid. Altrament, és que no som dignes de liderar res davant la nostra societat.
- La irrupció de les dues marques blanques – Podemos pel PSOE i C’s pel PP – ni ha servit per trencar el bipartidisme ni ha aportat altra cosa al panorama polític espanyol tret d’una fragmentació que té moltes possibilitats de fer-se crònica. Res sorprenent, perquè els programes de Podemos i de C’s no superen cap anàlisi seriosa i és ben evident que els seus líders tampoc mai no han estat a l’alçada. Això vol dir que Espanya pot ser un país ingovernable per un període bastant llarg de temps. Tampoc no passarà gaire cosa, ja que aquests set mesos ens han demostrat que aquesta Espanya no va ni millor ni pitjor pel fet de tenir o no tenir un Executiu.
- El que hauríem de visualitzar des de les perifèries és que cal aprofitar el moment: Catalunya ha de prémer l’accelerador davant la feblesa de l’Administració Central. Però no ha de ser l’única. Cada cop és mes evident que la nostra supervivència com a país depèn de la desintegració de l’Estat espanyol. Per una vegada, aleshores, fem cas al que diu l’ABC sobre el creixement de l’independentisme més enllà del Principat. Així les coses – digau-me utòpic -, bé convindria que el Govern de les Illes Balears sàpiga trobar la seva – nostra – oportunitat.
