Pa per avui, gana per demà

Me direu pesat, tantes setmanes parlant de la massificació turística. Tanmateix, cada dia llegim tres i quatre articles sobre aquesta qüestió i gairebé tots els analistes coincideixen que cal agafar el bou per les banyes, però veurem a partir d’octubre si haurà servit per res o no.

I ben mirat, podria ser que el vertader problema siguem els mateixos indígenes d’aquesta colònia nostra: Aquesta darrera setmana he vist, publicats a les xarxes, comentaris com els que transcric a continuació:

Jordi: “Avui dissabte, el forn de plaça de Sineu és ple de gent; la madona ben contenta: he hagut llogar una dependenta. Les petites botigues de poble, fins fa 2 anys, es menjaven les ungles (Mercadonas, Alcampos....). Ara, cada dia ho acaben tot.”

Miquel: “A sa cooperativa hem creat 7 llocs de feina nous i a sa fàbrica 10 més.”

Toni: “150.000 persones fent feina als hotels.”

Mateu: “S'ha d'anar molt alerta en l'anàlisi i fer propostes ben lligades, si no volem que el PP guanyi per majoria absoluta. Parlar de decreixement en un context de crisi, o postcrisi, és complicat, sobretot si no s'explica com assolir-lo.”

No es pot negar que el cling-cling dels dinerets dins la caixa té un atractiu poderós a les nostres ments. Amb l’allau de gent, els hotelers hi guanyen, els botiguers hi guanyen, els bars i restaurants hi guanyen, fins i tot els qui lloguen ca seva també hi guanyen. I tot plegat, després de tants d’anys de crisi i patiment econòmic, pesa molt més que altres consideracions: “Respectar la posidònia? I ara!”

Aquí és on entra la capacitat del bon polític de saber fer la pedagogia necessària sobre què és aquest bé comú que està per damunt dels béns individuals. Però el pitjor drama d’un polític és no saber què és el bé comú i, el segon pitjor drama, sabent-ho, no saber-ho explicar als seus conciutadans.

Record un debat a Pimeco, deu fer uns 15 anys. A una pregunta sobre les grans superfícies comercials, els representants d’UM contestaren amb tota tranquil·litat que ells estaven igualment a favor de les grans superfícies i també del petit comerç i que, si els consumidors demanaven grans hipermercats, els polítics no podien negar allò que la gent demana.

Aquest argument és molt perillós: Per la mateixa raó, el govern de Tailàndia hauria de promocionar el turisme sexual infantil i nosaltres el turisme d’alcohol a Magaluf o s’Arenal. I no ho feim, veritat? Evidentment, perquè, en el fons, tots sabem que la tasca dels polítics no pot consistir simplement a donar al poble allò que vol sinó treballar, per complicat que sigui, per educar la societat en aquells valors que creiem que són dignes de ser defensats.

És cert que això suposa tenir i defensar una determinada idea del be clara i diferent, i això,  avui, sembla passat de moda: el relativisme fa dècades que intenta ensenyar-nos que no existeix cap idea moral que pugui ser considerada com a superior a una altra. Davant això, el paradigma aristotèlic de la política sembla tenir poc recorregut en els nostres dies.

Els estoics deien: “Vés alerta amb allò que desitges, que potser ho aconsegueixes”. Sempre he tengut molt present aquesta màxima. Entenc perfectament que la butxaca és la butxaca i que, com diu un bon amic, “amb les coses de menjar no s’hi juga”. Tot i això, crec que la nostra obligació és explicar de manera incansable que el model econòmic que tenim a aquest país nostre és insostenible i ens duu cap a la destrucció, com a territori, com a país i com a societat.

Que les botigues i els hotels hagin d’ampliar plantilla sembla, d’entrada, una bona notícia. Igual de bona que poder anar a comprar la llet en diumenge; igual de bona que gaudir de dos, tres i quatre vehicles per cada unitat familiar; igual de bona que tenir una piscina al corral de ca nostra. Però pensem per un moment què passa quan, a cada casa, hi ha quatre vehicles, si a tots i cada domicili hi ha una piscina, si tots els comerços es veuen obligats a obrir els diumenges. De veritat és això el que volem?

L’antropòleg S. J. Gould va escriure un text clàssic, El pulgar del panda, per explicar que allò que avui sembla una millora pot acabar sent una debilitat a llarg termini. A algú li pot semblar que és una irresponsabilitat reclamar decreixement quan tantes persones milloren les seves rendes personals. No ho és quan ens aturam a analitzar les condicions d’explotació que pateixen els treballadors als hotels o als creuers, el consum de territori, aigua i energia que hem de suportar, la contaminació que generam o la pèrdua de la qualitat de vida que hem de patir, tot plegat perquè sigui l’Administració Central qui es menja la part més gran del pastís – via AENA, Autoridad Portuaria, imposts sobre els carburants, etc. - i als illencs ens deixen les miques. Davant això, tenim una obligació, i no és altra que saber veure més enllà del nas i trobar la manera d’explicar als nostres conciutadans què ens pot passar si no hi sabem posar remei.

ASI, la vergonya de Llucmajor

Avui vull escriure sobre un partit polític que es diu “Agrupación Social Independiente”. Un partit creat per un expolicia nacional que acostumava a assistir als plenaris armat amb la seva pistola reglamentària – que, pel que diuen, mostrava discretament als qui gosaven dur-li la contrària - i que actualment compleix condemna per malversació de fons públics.

Aquesta organització va ser fundada vers el 1989, a s’Arenal de Llucmajor. Les males llengües del poble conten que el PSOE va finançar el seu naixement, per tal de tenir una eina amb què arribar als castellano-parlants que viuen a s’Arenal. Altres, en canvi, diuen que va ser el PP qui els va ajudar, precisament amb l’objectiu de dividir els votants de l’esquerra. Sigui com sigui, això forma part del passat i, avui, ni la dreta ni l’esquerra no se salven dels seus atacs.

A les darreres eleccions municipals, ASI obtingué uns 800 vots, gràcies als quals el seu actual president, Guillermo Roig Mascaró, fou reelegit regidor.

Pel que fa al seu posicionament ideològic, no he pogut trobar cap document escrit que l’expliqui. L’únic tret que els identifica sense cap mena de dubte és la seva dèria enfurismada contra qualsevol cosa que soni a català. Lògicament, i com a bons partidaris del bilingüisme, les seves publicacions són sempre en l’idioma de Castella, com no podia ser d’altra manera en tots aquells que s’escuden en una suposada defensa d’allò que en diuen “lo nostro”.

Però aquest anticatalanisme ve acompanyat d’una malevolència i una ignorància supines, com ho demostren els comentaris que adrecen a l’equip de govern municipal. Per als que no ho sabeu, el municipi es governa gràcies a un pacte entre PSOE, El Pí i Més, segons el qual els tres caps de llista es repartiran la batllia durant els quatre anys d’aquesta legislatura. És per això que ASI sempre parla dels “tres batles de Llucmajor”. Inspiració dumasiana, en diria, si no fos per la manca de cultura i de coneixements literaris que és marca de la casa.

Per a ASI, aquests tres batles, l’any passat, eren els “Anti-Cristo”, pel fet que el Ple va aprovar retirar un símbol religiós de la Sala de plens. Passada l’efervescència beatífica (dit d’altra manera, com que la brometa començava a cansar), ara s’hi refereixen com “els tres batles catalanistes i anti-espanyols”. Segons Roig, Llucmajor està governat per agressius separatistes catalans. Podria entendre aquest absurd anti-catalanisme per raons de sang si el regidor s’anomenàs, per exemple, Bennasar, cosa que podria justificar un cert sentiment de solidaritat genealògica amb els Ben-Haber moriscs que tan malament varen ser tractats per les hordes invasores del Rei en Jaume. Però el fet és que el regidor comparteix llinatge amb aquell Jaume Roig, noble de la Provença, de qui les cròniques conten que acompanyà Jaume I en les conquestes de Mallorca i València i els descendents del qual sabem que fundaren cases pairals a Pollença, Felanitx, Llucmajor, Alcúdia i Palma.

La darrera “perla” ha estat atacar de manera injustificada i barroera - arribant fins i tot a publicar el seu nom i llinatges - una treballadora de l’ajuntament encarregada de la normalització lingüística. El catorze de juliol, en una publicació al Facebook del partit, s’acusava els tres batles catalanistes de recompensar econòmicament el proselitisme procatalanista d’una treballadora amb més de vint anys de servei a la Casa de la Vila. S’arribava al punt d’acusar-la de cobrar una nòmina injustificadament elevada. Com que el fet de publicar el nom i llinatges d’aquesta persona pot ser constitutiu de delicte segons la Llei de Protecció de Dades, un mes després han publicat una rectificació on manifesten “que es veuen obligats a ocultar (utilitzen el verb “tachar”) el nom de l’afortunada” però, curiosament, la xifra citada com la nòmina de la treballadora ha augmentat significativament. El que sorprèn és que ni tan sols s’han preocupat de retirar el text original.

Vagi per endavant la meva solidaritat amb la víctima innocent d’aquest despropòsit. Aquesta casta d’atacs personals públics desqualifiquen qualsevol servidor públic. Potser si el regidor d’ASI demanava ajuda, de tant en tant, a aquest tècnic, s’estalviaria ridículs com els que protagonitza cada vegada que obre la boca a la Sala de plens. Com a mostra, transcric literalment l’inici de la seva intervenció al Ple d’investidura del 13 de juny de 2015 (podeu escoltar el discurs complet, si en teniu el fetge preparat, a la plana web de l’Ajuntament). En aquest fragment, el regidor d’ASI, a més d’una absoluta ignorància de la llengua, demostra també una greu incapacitat per articular un pensament coherent:

“En es nostro pensament polític i humà no està sa discriminació ni s’odi cap a ses persones que pensiguen com noltros. Per això som diferents a vostès. I per això, per molt que s’empenyiguen en fer-mos desaparèixer com a partit, no ho heu aconseguit fins es moment. Al menos, mentres cents de persones siguin confiant amb ASI i jo sigui es seu representant”.

És tot un consol, saber que el Senyor Roig ni discrimina ni odia les persones que pensen com ell.

Aprofitar el moment

El meu fill Arnau me demana què en penso de les dificultats que tenen a Madrid per investir president i formar un govern. D’entrada, he de dir que em fa molta mandra parlar sobre el que passa a Espanya. M’ho miro amb el mateix interès que contemplo les eleccions nord-americanes: com a ciutadà d’un món globalitzat al qual afecta tot el que passi al planeta, però amb la perspectiva que, als indígenes que vivim a aquestes illes, ni ens beneficiarà ni ens perjudicarà més del que ja patim a hores d’ara. Tanmateix, entenc que, entre les responsabilitats que he d’assumir com a pare, hi ha la de donar resposta a les preguntes que et fa un fill.

Dit això, intento posar en ordre tot el que em passa pel cap:

1. Els polítics espanyols, en general, no saben negociar. No en tenen l’hàbit. No hi ha cap universitat, escola o acadèmia al país que n’ensenyi. Els espanyols, en general, es pensen que negociar vol dir imposar-se a l’adversari i no és això. En una negociació, el màxim que hom pot esperar aconseguir és un empat. L’efecte d’aquest desconeixement és que la societat espanyola sovint exigeix als líders dels partits que guanyin els seus adversaris per golejada. En això, hi ha una clara correlació entre el tarannà dels partits i la societat que representen.
2. Les probabilitats que s’arribi a un acord d’investidura son tan minses com ho eren al mes de març passat, per tant, és molt probable que visquem un dia de la marmota i tinguem una tercera convocatòria electoral. Si, de casualitat, hi hagués “fumata bianca”, res no canviarà per a nosaltres: Sigui Rajoy o sigui Sánchez qui resulta investit, seguirem patint el maltractament que venim patint des de fa tres-cents anys i un: espoli, menysteniment, greuges comparatius, atacs a la nostra llengua, sobre-explotació dels nostres territoris i recursos, etc.
3. Tanmateix, encara que s’assolís un acord d’investidura, res no garanteix que el govern que en surti tingui moltes expectatives de superar una votació important – la dels pressuposts, per exemple -. Per tant, si no tenim noves eleccions per desembre, podríem tenir-les per febrer o per març del 2017.
4. Els quatre líders principals es troben engrunats entre la pressió dels militants i la dels votants. Les expectatives d’uns i altres no solen coincidir mai. Tots quatre saben que qualsevol concessió a l’adversari pot ser interpretada com una derrota i suposarà un allau de crítica interna que posaria en qüestió els seus lideratges.
5. El més raonable és que augmenti la pressió per què s’arribi a un acord, encara que això suposi que algú hagi de cedir el pas a altres protagonistes. És molt improbable que Rajoy cedeixi a aquesta pressió, perquè se sent molt fort després del resultat del 26-J, tant davant la seva militància com davant els seus votants. Tanmateix, no veig que res pugui canviar, per exemple, si Rajoy és substituït per De Cospedal o Sáez de Santamaría. Les dificultats seguiran essent les mateixes. A l’altra banda, tot i que el lideratge de P. Sánchez és molt feble, la fruita de la successió encara no és prou madura (per cert, oblidau-vos de Susana Díaz i quedau-vos amb aquest nom: Francina Armengol).
6. Si arriba la tercera convocatòria, els partits d’obediència a la nostra colònia hem de fer l’esforç de superar qualsevol desavinença personal i hem d’anar tots plegats contra Madrid. Altrament, és que no som dignes de liderar res davant la nostra societat.
7. La irrupció de les dues marques blanques – Podemos pel PSOE i C’s pel PP – ni ha servit per trencar el bipartidisme ni ha aportat altra cosa al panorama polític espanyol tret d’una fragmentació que té moltes possibilitats de fer-se crònica. Res sorprenent, perquè els programes de Podemos i de C’s no superen cap anàlisi seriosa i és ben evident que els seus líders tampoc mai no han estat a l’alçada. Això vol dir que Espanya pot ser un país ingovernable per un període bastant llarg de temps. Tampoc no passarà gaire cosa, ja que aquests set mesos ens han demostrat que aquesta Espanya no va ni millor ni pitjor pel fet de tenir o no tenir un Executiu.
8. El que hauríem de visualitzar des de les perifèries és que cal aprofitar el moment: Catalunya ha de prémer l’accelerador davant la feblesa de l’Administració Central. Però no ha de ser l’única. Cada cop és mes evident que la nostra supervivència com a país depèn de la desintegració de l’Estat espanyol. Per una vegada, aleshores, fem cas al que diu l’ABC sobre el creixement de l’independentisme més enllà del Principat. Així les coses – digau-me utòpic -, bé convindria que el Govern de les Illes Balears sàpiga trobar la seva – nostra – oportunitat.

L’Espanya de Pere Sampol

En Pere Sampol ha escrit un excel·lent article titulat “L'Espanya subsidiada” i publicat el 28 de juliol passat. En aquest article, tot i analitzant les dades publicades pel Ministerio de Hacienda del Reino de España, l’autor explica que la despesa en inversió a les illes és un 65% inferior a la mitjana de l’Estat, que tenim la despesa sanitària més baixa de tot l’Estat i una de les més baixes en educació o en transport públic. D’aquestes xifres, que són absolutament correctes, objectives i inqüestionables, Pere Sampol conclou que tenim un Estat – Espanya – que ens és hostil, que ens espolia, que ens tracta com una colònia des de fa tres-cents anys i que, per tant, ens és imprescindible assolir un estat propi com a única solució a l’actual situació que patim els indígenes de les Illes Balears.

Tots els que compartim l’anhel de no ser identificats com a espanyols en els nostres documents oficials, des dels qui es declaren mallorquins fins als qui ens declaram obertament catalans, estam al cent per cent d’acord amb aquesta diagnosi. La sabem i la coneixem molt bé, entre altres coses perquè diverses institucions i partits - com el PSM mateix - ens la vénen explicant des de fa més de vint-i-cinc anys.

Durant dècades, hem orquestrat i participat de campanyes destinades a conscienciar la població de quin és l’arrel dels nostres problemes: Que “Espanya ens roba”, que “Volem comanar a ca nostra”, etc. La dura realitat, que els traïdors no es cansen d’escopir-nos a la cara, és que, malgrat tots aquests esforços, el percentatge de ciutadans de les illes que vol alguna fórmula de govern no subordinada a Castella ha crescut relativament poc. Aleshores, si la diagnosi d’espoli colonial que patim és tan clara, tan contundent, tan irrefutable, com pot ser que el malalt segueixi entestat a no posar remei  a la seva malaltia?

Personalment, crec que hi ha alguna cosa que els sobiranistes no acabam de fer del tot be. Me costa de creure que no siguem parcialment responsables de no trobar la manera que la nostra societat es prengui la pastilla, és a dir, es planti de forma majoritària davant l’agressor. Ho diem i ho repetim sense cansar-nos: Espanya és el problema, el nostre agressor, el nostre botxí, la font de gairebé tots els mals que patim com a poble. I així i tot, no basta amb dir-ho.

La qüestió cabdal és, per tant, què hem de fer per tal que aquests centenars de milers de patriotes espanyols que treuen les banderes als balcons cada cop que juga la Roja obrin els ulls. Com fer créixer el percentatge de conciutadans que apostarien per un “exit” de les despulles d’aquest imperi que es diu Espanya. Com explicar-los que, fora d’Espanya, la qualitat de vida de tots els qui vivim a les quatre illes milloraria de manera espectacular – tot i havent de lluitar, evidentment, però amb els nostres propis mecanismes, contra la corrupció, les desigualtats i els abusos de poder que continuarien existint si mai arribéssim a fer la desconnexió -.

Necessitam que tots plegats, des del Govern fins als partits, entitats, societat civil, etc. ens repensem què és el que ens impedeix passar de la diagnosi a la profilaxi. I hem de tenir ben clar que a l’hora de bastir un pla d’acció amb l’objectiu clar d’arribar a un escenari d’esperança, ni podem ni hem de voler comptar amb cap força que tengui seu a Madrid: ni PP, ni PSOE, ni C’s ni Podemos. Aquestes organitzacions son part del problema i, per tant, no poden ser part de la solució.

Jo no tenc la solució, però crec que ens hem dedicat a especular durant massa temps, a jugar amb l’ambigüitat. Necessitam una profilaxi clara a favor de la sortida d’Espanya. Necessitam bastir majories convençudes que ens permetin plantejar el repte de la sobirania amb possibilitats d’èxit. Per això, necessitam estratègies per convèncer els que se senten espanyols que, també per a ells, Espanya és un mal negoci. Ni que sigui pensant que els nostres néts puguin albirar un altre futur per a aquests país.