Aprendre a guanyar

Diuen que el rugby és un esport de bèsties jugat per cavallers i que el futbol és un esport de cavallers jugat per bèsties. Potser aquesta reflexió es podria aplicar també al món de la política.

Els esportistes, no en tinc cap dubte, estam fets d’una pasta especial. Els polítics també, però és una pasta ben diferent. Els esportistes aprenem des del primer dia que la cosa més habitual en aquesta vida és perdre, perquè sempre hi ha algú més ràpid, més fort, més hàbil que tu. A la política, poques vegades trobes gent que sàpiga de què va, això de perdre.

Mateu Cañellas és, no cal dir-ho, un dels millors esportistes que hi ha hagut a aquest país. A més, és un bon tipo. Va ser campió d’Europa en un moment en que això de córrer no era com avui, en què qualsevol es compra unes sabates de 200 €, unes ulleres i un casc i s’apunta a un triatló. Quan en Mateu feia atletisme, els atletes sabien ben bé de què anava la cosa.

La història den Mateu la coneixem tots. En algun moment, algun il·luminat va pensar que un esportista d’elit era un bon reclam per atreure un grapat de vots i va convèncer en Mateu per què entràs en això de la política. No és l’únic cas i no serà el darrer. M’imagino que en Mateu degué pensar que si s’havia esforçat per fer-ho el millor possible a les curses, podria aplicar els mateixos principis al govern. I, tot i que som molts els qui creiem que ha estat el millor conseller - director general d’esports de la nostra comunitat (cosa, per altra banda, gens difícil, si fem un repàs de les figures que hem hagut de patir), el cert és que al final en Mateu s’ha vist implicat en un merder de mil dimonis. Un merder del què ha trigat anys a poder-ne sortir.

A més d’esportista, com he dit abans, en Mateu és un senyor a qui li desitjo el millor en la nova etapa que comença després del seu calvari pels jutjats. Sovint ens deixa perles com aquesta a les xarxes socials, en senyal que té un cap molt ben moblat: “Vaig aprendre a esforçar-me  fins i tot quan sabia que no podia guanyar, per ser capaç de fer-ho el dia que sí pugues.”

M’agrada molt aquesta frase den Mateu i pens que molts dels qui ens dedicam a la política l’hauríem de tenir present. És difícil trobar polítics que valoren els principis per damunt de qualsevol altra càlcul de possibles beneficis. Tots recordam la famosa sentència den Grouxo Marx sobre els principis i la facilitat amb què podem baratar-los.

Aquests dies de pre-campanya, escoltam moltes veus que diuen que Sobirania per a les illes només servirà per fer un resultat testimonial, ja que no té cap possibilitat de guanyar. S’apel·la al vot útil i es diu que el que importa ara és treure el PP del poder. Que la confluència dels vots – independentment dels programes – pot fer possible la victòria de l’esquerra. Un cop més, veiem que el discurs polític gira en torn de conceptes agonístics: victòria, guanyar ...

Personalment pens que només guanya aquell que pot continuar mirant-se al mirall cada matí sense espantar-se d’allò que veu. Potser a la majoria de la nostra classe política li manquen miralls o necessiten revisar-se la vista. Però, a més, per arribar algun dia a guanyar, com deia al principi, ens cal perdre moltes vegades.

Això no vol dir que els qui ens hem implicat en el projecte de Sobirania sortim a perdre aquestes eleccions. No! De cap manera! Sortim a guanyar i creiem fermament en les nostres capacitats, perquè Sobirania és un equip de moltes persones i molt ben preparades, amb principis, generositat i sentit de país.

El que vull dir és que l’argument segons el qual el vot per Sobirania no servirà per res no me sembla ni mínimament consistent. Si tingués algun valor, amb aquest argument no es jugarien la majoria dels partits de futbol de la lliga. O és que algú creu que els jugadors dels equips més modests (amb tots els respectes) no tenen clar que el Barcelona o el Real Madrid son infinitament superiors? I no per això deixen de sortit al camp a deixar-s’hi la pell i l’ànima. Perquè en això consisteix l’esperit dels esportistes: en saber que per arribar un dia a guanyar cal jugar i perdre molts partits i cal córrer moltes curses.

Els companys i companyes de Sobirania per a les illes som esportistes de primer nivell. Jugam fort, però no practicam el joc brut. Defensam allò que estam convençuts que és el millor per a la nostra societat. Sortim a guanyar. I en acabar el partit, com fan els jugadors de rugby, sigui quin sigui el resultat, farem unes canyes amb els nostres adversaris amb molt de gust.

Del Cap Salines a la platja del Caragol

Després d'una setmana intensíssima dedicada a tancar les llistes que Sobirania per a les illes presenta a les pròximes eleccions al Congrés i al Senat espanyols, tenia necessitat de passar un dia en silenci absolut. Dit i fet, he fet boliquet decidit a passar una particular jornada de reflexió en un dels meus llocs preferits, la platja del Caragol. I això és el que m'ha generat aquest parèntesi de filosofia de les petites coses en mig de la voràgine de l'acció política.

Ja sabem que tenim necessitats que van més enllà del simple menjar, beure i reproduir-nos. D'això en diuen necessitat de transcendir, enganar l'irreversible avenir de la vida i la mort assolint una aparença d'immortalitat en formes diverses, des d'obres d'art a invasions i guerres i, també, en les petites accions de la nostra vida quotidiana (allò de sembrar un arbre, tenir un fill...).

Alguns humans tenen necessitat de deixar constància del seu pas per aquest món, de què se sàpiga que hi han estat, de deixar petjada. El que passa, però, és que de vegades aquesta necessitat es converteix en quelcom força absurd. Per mi, una de les formes més absurdes d’aquest deliri son les diverses manifestacions de l'imperialisme que hem vist al llarg de la Història: clavar una bandera a la lluna, a les índies occidentals o a qualsevol colònia que en prenem possessió.

Ens apropiam, per la força o simbòlicament, dels llocs i de les coses. Se’n diu individualisme possessiu. A petita escala, ens ho demostren els pijos que ens arriben de Madrid i els seus voltants de l’altiplà castellà amb aquesta actitud tan impossible de dissimular de prendre possessió de les nostres terres en nom de sa majestat imperial mentre, a sobre, ens enfilen: "¡qué bien vivís aquí, cabronazos!".

Ignorants de les desigualtats que provoca una economia basada en la destrucció sistemàtica del territori i en el consum sense mesura dels recursos que per força són limitats; una economia al servei dels oligopolis turístics, no entenen que els indígenes (és a dir, nosaltres) no ens conformem a anar a la platja a fer un capfic. Com pot ser que reclamin, miserables insolidaris, un millor finançament, gestionar els espais d'entrada i sortida de ca nostra (l'aeroport i els ports), decidir quines polítiques socials volem sufragar, i tantes altres coses que tan sols demostren un egoisme fora mida? Com si no en tinguéssim prou amb el sol i la contemplació del Puig Major!

Una prova d'aquest inútil imperialisme de les petites coses l’he trobat als voltants del far del Cap Salines. Allà s'ha imposat l'absurda moda de fer petits caramullets de pedres en senyal del pas dels humans per aquell territori verge. Potser han vist alguna cosa semblant en algun documental de muntanyers a l'Himàlaia, vés a saber!

Aquests símbols fàl·lics apuntant al cel em semblen una mostra més de la patètica mediocritat que acompanya sovint el desig de possessió, ja sigui envers les coses, els territoris, els paisatges, els animals o, en casos extrems, altres persones.

Tot plegat m’ha fet pensar en mestres com Albert Saoner (el millor, per a molts de la meva generació), a qui feia una peresa terrible posar per escrit tot el que hi havia dintre del seu cervell privilegiat. L'agrafia era la seva manera de reconèixer la fútil menudesa de l'ésser humà i la seva forma de rebel·lia davant una acadèmia que valora la producció escrita en el sentit marxista de la mercaderia.

Personalment, m'encanta pensar que puc anar per onsevulla amb una actitud com de passar desapercebut, que no es noti la meva presència i que no en quedi cap rastre un cop hagi marxat. M'agraden les persones que saben conviure amb els seus límits sense necessitat de "passar a la història", en qualsevol de les seves possibles manifestacions. Al cap i a la fi, què en quedarà de nosaltres després del temporal?

Sobirania

Avui s’ha presentat en societat “Sobirania per a les illes – SI”, la marca amb què un conjunt de persones independents, algunes d’elles membres de diferents entitats de la societat civil, s’han decidit a fer el pas davant la convocatòria de les properes eleccions a les Corts espanyoles.

Molt s’ha escrit en les darreres setmanes sobre la decisió que ha pres la direcció de la coalició que ha aglutinat, des de fa tres anys, bona part de les sensibilitats sobiranistes de les nostres illes. Una decisió que ha deixat, segons molts dels propis implicats, orfe de referent polític a moltes persones que no comparteixen l’estratègia pragmàtica d’aconseguir un representant a Madrid a qualsevol preu. Orfe de papereta electoral amb què sentir-se mínimament identificat el diumenge vint-i-sis de juny.

Com ha escrit molt encertadament Mateu ‘Xurí’, “un diputat és un mitjà, no un fi. De res em serveix si no l'he guanyat amb les meves idees. Els votants han de compartir “l’horitzó horitzontal” amb els diputats que els representen. Podem divergir en el camí, però si els horitzons són diferents cap travessa serà bona”. El càlcul aritmètic no pot subordinar els principis programàtics pels quals hem treballat durant tant de temps, i tots som perfectament conscients que aquests principis no son, no ho han estat mai, els dels companys i companyes de la formació morada de nova creació.

Tanmateix, no seré jo qui jutgi la decisió presa pels nostres amics de la marca eco-nacionalista. Sobretot, cal respectar les decisions preses, amb tota legitimitat, pels integrants de formacions que ens son massa properes com per criticar-les. El fet és, emperò, que la decisió de coalligar-se amb una formació d’àmbit estatal que s’ha definit públicament en repetides ocasions com “la única garantia de la unidad de España” ha estat el detonant d’una reacció per part de col·lectius de la societat civil, en forma de diversos manifests que s’han publicat a les xarxes socials. Manifests que, amés, ben aviat han recollit una quantitat considerable d’adhesions publiques i moltes més en privat.

Aquests manifests demanaven, en primer lloc, que la direcció del partit que durant més de trenta anys ha representat el nacionalisme moderat en el nostre país recapacités i reconsiderés la seva proposta i, en segon lloc, si no era el cas, que es considerés la possibilitat de bastir una candidatura veritablement sobiranista i socialment transversal, capaç de motivar a persones que es veien abocades a l’abstenció dia 26 de juny.

Un partit, Esquerra Republicana, va recollir el guant d’aquests manifests i va aprovar en assemblea donar suport a una candidatura de societat civil, integrada per persones no lligades a cap partit, i suficientment transversal com per satisfer amples sectors de la nostra ciutadania. Aquesta candidatura avui es diu “Sobirania per a les illes”.

Sobirania per a les illes no aspira a robar vots a cap formació. Ben al contrari, aspira a recollir els vots de tots aquells que, de resultes de la coalició entre el verd i el morat, ja havien pres la determinació de quedar-se a casa i no anar a votar. Aspira a motivar el màxim nombre possible de persones per tal de reduir l’abstenció.

Per altra banda, Sobirania per a les illes no és la candidatura d’Esquerra Republicana. És la candidatura de la societat civil. Això ha de quedar molt clar. Esquerra Republicana li dona suport, però ha volgut ser absolutament generosa i ha cedit tot al protagonisme a les persones que s’han decidit a donar el pas i posar-se en primera línia de la lluita pels drets que Espanya ens va sostreure per la força de les armes ara fa tres segles. Amb tot, Esquerra Republicana hi posarà tots els mitjans econòmics, materials i humans per tal de donar el màxim suport a aquest projecte, en el ferm desig que Sobirania per a les illes no sigui una flor de primavera que es marceix a l’endemà de les eleccions, si no que pugui ser la llavor d’aquesta entesa entre totes les forces, organitzacions i entitats que estimam aquesta terra. Una entesa entre tots els que estam compromesos en major o menor grau en la defensa del dret a decidir, entre tots els que compartim la convicció que el problema més gran que patim al nostre país es diu España.

Una entesa que és cert que s’ha intentat en el passat sense gaire intel·ligència, però que no defallirem de cercar tantes vegades com sigui possible i necessari, perquè sabem que és allò que la nostra societat ens demana i que, si no ho aconseguim, aleshores potser serà que ens mereixem continuar essent la colònia espoliada que ara som.

Els mongols

Aguanta’m els ous mentre violo la teva muller

Lluís Segura

L’escena té lloc a la Rússia del segle XIV, baix l’ocupació dels mongols. Un pagès i la seva esposa caminen per un camí de terra tot enfangat. Aleshores, passa un guerrer mongol a cavall, s’atura al costat de la parella i li comunica al pagès que pensa violar a la seva esposa davant dels seus ulls i, a més, afegeix: “però com que al terra hi ha molt de fang, mentre violo a la teva dona, tu hauràs d’aguantar-me els testicles per tal de no sollar-me’ls”. Així ho fa i, un cop ha acabat la feina, sense cap compassió cap a la dona, el mongol es ferma els calçons, munta al cavall i se’n va; el pagès es fot a riure i a pegar bots d’alegria. “Com pot ser que estiguis tan content quan aquest maleït mongol m’ha violat de forma tan brutal just al davant teu?”, li etziba la dona. Aleshores el pagès li contesta: “És que l’he ben fotut, a aquest mongol. No se n’ha sortit. Li he omplert els ous de fang!”.

Aquest acudit, que conta Slavoj Zizek, reflecteix molt clarament la situació en què ens trobam els mallorquins davant el Govern espanyol: no feim res més que posar-los una mica de fang als ous mentre continuen malbaratant, evidentment no les nostres dones, però si la nostra economia i la nostra riquesa.

Fent servir l’analogia, els mallorquins som una mica com el pagès de l’acudit; la nostra terra, com la dona del pagès i el Govern espanyol, com el guerrer mongol. Com s’entén, això? Zizek diu que deu ser la suposada superioritat moral dels qui ens auto-definim com a progressistes el que ens duu a aquesta paradoxa, la mateixa que va ennuvolar Unamuno quan etzibà als falangistes: “Venceréis, però no convenceréis!”

Vol dir que això és tot? No sens acudeix res més? Ens hem de conformar a protestar, des del púlpit de la raó, mentre els mongols de l’altiplà ens saquegen el nostre país? Ens hem de conformar davant dels que no tenen raó, no convencen, però que igualment ens foten l’ànima?

Tenim un deure i una obligació davant dels nostres conciutadans: trobar la manera de fer una passa més. Fins ara, els mallorquins no hem fet no hem fet res més que enviar missatgers a Madrid per demanar almoina en forma de subvencions, descomptes, etc. Poc més o manco el mateix efecte que embrutar de fang els ous d’Espanya. I jo em demano: “Per què no provam de fer una passa més? Què ens inhibeix de reafirmar-nos com a país? Què s’ha de menester per superar els “i tanmateix” que tan mal ens ha fet?”

La dignitat del nostre país no es pot reduir a sumar més o menys vots, si no a ser fidels al que representa formar part d’un poble envaït per la força de les armes, maltractat, espoliat, colonitzat i sotmès al menyspreu continuat de la nostra llengua, de la nostra cultura i dels nostres furs. I això vol dir deixar-nos d’aritmètiques tacticistes i de càlculs de probabilitats.

Sisplau deixem de reconfortar-nos en la complaença de qui se creu superior pel simple fet que té la raó del seu costat. No ens serveix de res tenir raó si són ells els violadors. Si ells són els vencedors i nosaltres els vençuts. Tenir la raó no és més que fang als ous dels nostres mongols particulars. Em sembla que comença a ser hora que ens adonem que allò vertaderament important és tallar-los-els. Algú s’hi apunta?

Mallorquins davant els excloents

Ara que a gairebé tots els fòrums de debat sobre educació els experts posen sobre la taula el concepte d’inclusió com a paradigma del que ha de ser una veritable escola que formi i eduqui els ciutadans del segle XXI, els polítics de l’altiplà castellà s‘han entestat a demostrar, els darrers sis mesos, que si hi ha una cosa que els defineix per sobre de qualsevol altra consideració és la seva irrefrenable tendència a l’exclusió.

Aquest fet, que citava Vicent Partal en la seva columna de dijous passat, és un cas únic a tot el món occidental: El PSOE exclou tota possibilitat d’acord amb el PP, si no mana ell, i amb Podemos. Podemos exclou tota possibilitat d’acord amb el PP, però també amb Ciutadans. I el PP exclou tota possibilitat d’acord amb el PSOE, si no mana ell, i evidentment amb Podemos.

Vicent Partal conclou que aquesta actitud és, no tan sols poc raonable, si no que fins i tot es podria definir com a ‘molt poc europea o molt poc civilitzada’. I aquí arribam al moll de l’os: Espanya es troba, encara ara, enfora del que hauria de ser un país civilitzat. Per tot arreu en podem trobar exemples: des del fet que una senyora que gairebé no sap llegir ni escriure arribi a convertir-se en número ú del rànquing de vendes fins que ciutadans de la capital organitzin manifestacions per donar suport a concursants d’un pútid nyap televisiu. Sense citar totes les floretes que ens llencen cada dia per les xarxes socials a tots els qui no embogim quan ‘la roja’ guanya un partit de futbol.

Tots els països tenen els polítics que es mereixen, els que la ciutadania ha votat. I nosaltres, anestesiats habitants d’aquesta ‘comoditat autònoma’ – com ens anomena l’amic Miquel Àngel – tenim dues opcions: o contribuir resignadament a augmentar la taxa de normalitat estadística de l’altiplà castellà o bé recordar que sempre hem tingut un caràcter ben diferent. Ens cal demostrar al món i a nosaltres mateixos que encara recordam allò que hem estat durant segles: un país, un poble, amb una forma de ser i estar dins el món basat en la inclusió i no en l’exclusió.

Per aquesta raó, ara que haurem de posar-nos un altre cop la roba de feina i proposar receptes útils a la societat, necessitam polítics amb una bona cultura i una bona educació, tant general com professional i, sobretot, amb principis ferms i un bon arrelament en el que som com a país: polítics que entenguin què significa ‘negociar’, què significa ‘pactar’, què significa ‘entendre’ns’, tot plegat pensant en la ciutadania i per sobre dels interessos a curt termini. I sense oblidar el que som, d’on venim i cap a on volem anar, como a societat, però també com a país i, per què no, algun dia també com estat.

Sabem que la realitat és polièdrica. Que de gustos, tothom té el seu (hi ha un acudit sobre això que no m’atreveixo a reproduir). Per tant, conviure i, per afegitó, governar, un món tan complex com és aquest en el què ens ha tocat viure, passa necessàriament per l’acceptació de l’altre, de la seva diferència. Si mai volem assolir la plena sobirania sobre els nostres destins, haurem de començar a practicar aquest art sembla tan difícil de la negociació i el pacte.. Necessitam polítics capaces de gestionar la complexitat des del respecte i l’amplada de mires, des de l’acceptació de la diferència sense cap renúncia a ser el que som. I això significa saber asseure’s a taula i conversar, fins a l’extenuació, amb els qui pensen de manera diferent, per tal d’arribar a acords que ens facilitin la convivència.

L’èsser humà va evolucionar com espècie quan es va adonar que era cooperant i no competint que podia fer front a predadors més forts i a condicions ambientals ingrates. Sisplau, mirem de no contribuir, ni com a persones ni com a país, a fer un camí de retorn a estadis antropològics que ja haurien de formar part de la nostra prehistòria.