En un poble irreal d’un país irreal, hi havia dos grups que pugnaven
pel govern municipal. Com que l’equilibri de forces era molt estable, un dels dos
partits va idear una estratègia basada en el conegut mantra ‘divideix i
venceràs’. Així, va donar un bon grapat de milions a un conegut demagog per tal
que creés una tercera força capaç de manllevar suports al seu adversari. Així
va néixer aquell tercer partit, el qual, amb lemes ambigus i una bona càrrega
de promeses que tothom sabia impossibles de complir, va aconseguir situar un
regidor dins l’ajuntament, un regidor que rompia l’equilibri anterior.
La sorpresa, però, va ser quan aquell regidor d’aquell tercer partit,
creat del no res amb diners provinents d’un d’aquells dos partits, va donar
suport al candidat a la batlia d’aquell altre partit al qual es suposava que
hauria d’haver perjudicat. És el que tenen els personatges de les històries, un
mal costum de pensar per ells mateixos. Així, l’amo, és a dir, el partit que
havia posat els diners per crear aquell tercer partit, sentint-se enganat i
defraudat, va prendre les seves mesures i, un vespre, quan ja no hi quedava
ningú dins l’ajuntament, un grup de militants va aglapir el nou regidor i li
varen donar una pallissa de ca. Tal com sona. Una pallissa que, després de
tants d’anys, encara ara es recorda.
El missatge va ser prou clar, i el nou regidor va entendre que ni els
cans més rabiosos mosseguen la ma d’aquell qui els dona de menjar. A partir
d’aquell moment, el seu suport va ser per al partit qui havia estat el seu
benefactor econòmic (que no físic) i la estratègia pensada originàriament va
donar els seus fruits. L’equilibri es va rompre i els apallissadors varen veure
complits els seus propòsits.
Aquesta història me la va contar el meu padrí fa molts anys i, com és
del tot evident, per força és una història inventada, ja que aquestes coses no
poden passar mai en un país civilitzat.
Tanmateix, una cosa que ens
ensenya aquesta història és que les voluntats de les persones tenen un preu i,
amb pallisses o amb diners, es pot tenir segrestada la capacitat d’anàlisi i de
reflexió d’un bon grapat de persones, les suficients per què l’autoritat pugui
disposar de soldats ben disposats a defensar allò que alguns en diuen “lo
nostro”, és a dir, la font econòmica del seu benestar individual i privat.
A més, sol passar sovint que aquells governants inútils, ineptes i
incompetents, que no son capaços de defensar amb accions i amb arguments la
seva gestió, tinguin la temptació de recórrer a la compra de les
voluntats. Temptació, dic, que no vol
dir que sigui realitat, perquè torn a repetir que és impossible que aquestes
coses passin en un país civilitzat.
Tot això plegat, ben poc te a veure amb allò que alguns altres creiem
que és i ha de ser la política: la vocació de servei i la voluntat de treballar
per al benestar no d’uns pocs mantinguts, si no de la major part dels habitants
d’una ciutat o d’un país.
En un país civilitzat, els ciutadans trien les persones millor preparades
per a gestionar els serveis públics amb honestedat, transparència, eficàcia i
responsabilitat. I si no compleixen amb les seves obligacions, els demanen
explicacions a les següents eleccions. Això és el que passa en un país
civilitzat.
Però en el poble irreal del país irreal de què em parlava el meu padrí,
en canvi, passava tot el contrari: els ciutadans triaven els més incompetents,
els més incapaços, els més irresponsables, però, això si, els més compromesos a
garantir els interessos privats dels seus soldats. I, tot i que els governants
municipals demostraven una absoluta incapacitat de gestionar absolutament res
ni amb honestedat, ni amb transparència, ni amb eficàcia, ni amb el mínim
sentit de la responsabilitat, els seus peons els tornaven a votar, perquè
d’aquella manera tenien garantits els seus interessos privats. Una prova més,
aquesta, que el poble de les històries del meu padrí per força no podia haver
existit mai.
Incapacitat per gestionar la llar de la gent gran, incapacitat per gestionar les escoletes municipals, incapacitat
per gestionar el servei de policia local, incapacitat per gestionar la
recollida del fems, incapacitat per gestionar els serveis esportius municipals,
incapacitat per gestionar la programació dels actes festius del municipi,
incapacitat, incapacitat, incapacitat. En un país civilitzat, com és el nostre,
semblaria mentida que es pogués ajuntar en un grup de dotze persones com era
l’equip de govern municipal una tan elevada quantitat d’incapacitats. Però tot
això, és clar, son històries de padrins.
