Karl Marx va saber explicar la història de la humanitat a través de les diferents formes d’organització com el resultat de la lluita entre classes socials: el pas de la societat esclavista a la societat feudal i, d’aquesta, a la societat industrial. Va mostrar que, en cada canvi, es produeix una crisi del sistema que provoca la seva destrucció. I va mostrar que cada una d’aquestes crisis és conseqüència de l’aparició d’un nou agent social (una nova classe): no van ser els esclaus els qui es varen fer caure l’imperi romà, com tampoc van ser els pagesos qui acabaren amb l’aristocràcia feudal.
El que no va saber veure Marx és que la fi del sistema capitalista - que va analitzar de forma tan precisa – no vindria donada per l’acció dels treballadors. La dialèctica de la història exigia la irrupció d’un nou agent social causant de la crisi i posterior superació del sistema. Com que, de Marx ençà, no tenim coneixement que hagi aparegut en escena un nou actor, les prediccions que va fer sobre la fi del sistema capitalista no s’han acomplit, i això, sovint, ha estat utilitzat pels ideòlegs conservadors com la prova del cotó que el marxisme no ha sabut superar.
Ara, però, com ens explica el llibre Utopia per a realistes: Perquè fer un món millor és un somni realitzable, recentment publicat per Rutger Bregman, estam assistint a l’aparició d’un nou agent en el sistema de relacions de producció, encara que no siguin ben bé una classe social. Parlam dels robots i de la rellevància cada cop més gran que tindran en les dinàmiques de generació de riquesa. Seria possible que aquest nou actor social arribi a provocar la desitjada crisi i la superació del sistema capitalista, amb tota la càrrega d’immoralitat estructural que tant mal ha fet a la dignitat de l’ésser humà? Bregman creu que si, i per això ens explica i defensa amb convicció la necessitat d’allò que trenta anys enrere Philippe van Parijs y Robert van der Veen van batiar com “la via capitalista cap al comunisme”: la Renda Bàsica Universal, una proposta de superació del fracàs constatat de qualsevol altra estratègia socialista de redistribució de la riquesa d’un estat.
La Renda Bàsica Universal (RB) es defineix com un ingrés pagat per l’Estat, com a dret de ciutadania, a cada membre de ple dret o resident de la societat, fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d’una altra manera, independentment de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda, i sense importar amb qui convisqui. En menys paraules: una assignació monetària pública incondicional a tota la població.
Al manifest publicat pel col·lectiu Grup Renda Bàsica Mallorca, que es va presentar en societat el passat 8 de febrer, es pot llegir: “L'objectiu de la RB és garantir el dret a l'existència material i el dret a una vida digna a tota la ciutadania, en compliment del dret reconegut per la Constitució (art. 1.1, 35.1, 41, 47) i la Declaració Universal dels Drets Humans (art. 1, 22, 25). La RB és una mesura predistributiva, ja que pretén reduir la desigualtat i la pobresa abans que la puguem patir. Es proposa com un nou dret fonamental, al mateix nivell que el dret a l'educació o a la sanitat. Donat que la desigualtat i la pobresa impedeixen que afrontem molts altres problemes (devaluació democràtica, canvi climàtic, sostenibilitat del model econòmic...) pensam que la implantació de la RB permetria afrontar problemes urgents que ara amaguem davall la catifa. Volem insistir en la vocació universal (tothom, independentment de qualsevol circumstància) i la incondicionalitat (de cap contraprestació i d'altres possibles ingressos) de la proposta que defensam, seguint les propostes de la Xarxa Renda Bàsica (Red Renta Básica / Basic Income Earth Network).”
La proposta de la Renda Bàsica Universal compleix tres objectius igualment importants: és moralment inqüestionable, tècnicament possible i socialment desitjable. Moralment, realitza els principis del liberalisme igualitari, ja que assegura la igualtat d’oportunitats entre tots els ciutadans, al mateix temps que garanteix que la distribució dels recursos no depenen de cap atzar natural i cada individu és realment lliure i responsable de decidir què vol fer amb la seva vida. Des del punt de vista tècnic, els experts asseguren que l’Estat, un cop s’hagi implementat aquesta mesura, serà econòmicament viable, especialment a causa de la feina que cada vegada més fan les màquines (els robots). I socialment, es tracta d’una proposta que satisfà les exigències ideològiques i metodològiques tant dels defensors més neoliberals del mercat com dels comunistes més ortodoxes.
Malgrat les crítiques (majoritàriament ideològiques), la Renda Bàsica Universal no és una utopia: un cop implementada, l’atur es convertiria en una cosa del passat; augmentarien els salaris dels treballs més desagradables, ja que no hi hauria la pressió que existeix actualment sobre els treballadors menys qualificats i augmentaria la demanda de béns relacionats amb el lleure, la creativitat i la qualitat de vida. És hora de posar en dubte el vell dogma del capitalisme calvinista sobre l’essencial dignitat del treball humà. Com ironitzava Pepe Rubianes, en les condicions actuals, el treball dignifica una merda. En comptes de dedicar hores i esforços a definir propostes polítiques capaces de generar més i més llocs de treball, ens cal començar a pensar en polítiques que desincentivin d’una forma realista el treball obligatori: per a nosaltres, ésser humans, hi ha coses millors a fer amb la nostra vida. És responsabilitat de les institucions garantir que es donin les condicions materials per a fer realitat aquesta legítima aspiració a gaudir d’una vida plena i no subjecte a l’obligatorietat d’haver de guanyar-se-la.
-->
