Vaig saber que hi havia una branca de la lingüística que analitzava la manera com el gènere, l’edat, la classe social o el lloc de residència influïa en la manera de parlar de les persones quan era un jove estudiant interessat en l’anàlisi del llenguatge i de la seva utilització política. Des de llavors, tenc com un fet obvi que el llenguatge mai no és neutral i que condiciona la manera com les persones pensen, perceben i entenen la realitat. Ara, però, em diuen que l’etnolingüisme – que es manifestaria en reclamar el respecte i la dignitat que totes les llengües, fins i tot la nostra, es mereixen - ha esdevingut, diuen, la causa del fracàs de les polítiques que han dut a terme els partits suposadament progressistes de les illes en els darrers quaranta anys.
Wittgenstein escrigué que els límits del meu llenguatge són els límits del meu món. Per la mateixa raó que els mediterranis ens comprenem geogràficament a partir de conceptes com llevant i ponent, que fan referència als llocs per on surt i es posa el sol, els inuits de Groenlàndia ho fan per referència al seu sistema fluvial o a la costa. M’ho diu la Wikipèdia que he consultat ara mateix per mandra d’anar fins a la prestatgeria. Tanmateix, no pretenc donar cap lliçó. D’altra manera, els experts del Grup de Recerca Sociolingüística de la Universitat de les Illes Balears no me perdonarien un pecat d’intrusisme professional totalment injustificable.
Dit això, no entenc per què certs analistes del sobiranisme s’entesten a fer de l’obvietat un problema. Ningú no pot dubtar que la idiosincràsia dels indígenes d’aquestes colònies castellanes enmig del mar s’ha anat construint al llarg dels segles d’una manera ben diferent a la dels habitants de l’altiplà castellà. I, per força, aquesta manera de ser es manifesta en la llengua i la cultura, ben igual que ho fa en els gusts culinaris, la percepció del temps i l’espai, el sentit de les relacions personals, els negocis, la família, el lleure, i moltes altres dimensions de la vida quotidiana.
Res de tot això pot condicionar el debat polític sobre què és i què no és un problema i quines estratègies podem articular per tal de realitzar l’objectiu de qualsevol que vol dedicar una part, o tota, la seva vida a l’acció política, i que no pot ser altre que la vella aspiració àtica de millorar les condicions de vida de les persones que ens envolten. A ca nostra, els principals problemes polítics que exigeixen respostes polítiques de part dels representants de les nostres institucions són, al meu entendre, i per aquest ordre: l’existència d’un Estat que, en comptes d’estar al nostre servei, ens considera únicament com una font de generació de riquesa; un model productiu basat quasi exclusivament en satisfer les demandes d’allotjament i vehicle a residents i a visitants; un sistema de redistribució de la riquesa absolutament ineficient que té conseqüències dramàtiques sobre els més desfavorits; un model energètic insostenible des de qualsevol punt de vista i un territori que, per la seva limitació d’espai i de recursos, és incapaç de suportar la pressió humana que exercim els més d’un milió de residents, amb independència de si hem nascut aquí o si hi hem arribat per diferents vies i motius, juntament amb tots els milions de turistes que ens visiten.
Dit això, tothom sap que només hi ha una estratègia plausible per fer front a aquest conjunt de situacions estructurals que condicionen negativament la nostra qualitat de vida: reivindicar més i millors cotes de sobirania. Sabem que a l’Estat espanyol no li importen gens ni mica els nostres maldecaps. Ni abans, ni ara, ni en el futur. Sabem, a més, que per tal de mantenir-nos entretinguts, una de les estratègies que millors resultats els ha donat ha estat, des del Comte Duc d’Olivares, la invenció del problema lingüístic amb totes les seves variants: la fragmentació de la unitat de la llengua, en primer lloc, com a eix polític prioritari de tot l’unionisme colonialista castellà. Basta veure, a tall d’exemple, com tota la campanya prèvia a l’elecció del nou president del PP balear s’ha limitat a la discussió pel model lingüístic. Més enllà d’això, la dreta espanyola no té res a oferir. Aleshores, jo us deman, de veritat estau disposats a caure en el parany del fals problema de la llengua? De veritat creieu que la nostra salvació com a poble passa per acceptar que la llengua és el problema?
I acab amb un prec a tots els qui estimam aquestes illes: si us plau, deixau-vos de discussions estèrils que només serveixen per fer el joc al colonialisme; deixau de preocupar-vos per salvar una Espanya que s’enfonsa a marxes forçades; abandonau els debats inútils sobre si hem de renunciar a la llengua per tal d’eixamplar la base social del mallorquinisme progressista. En comptes d’això, dedicau totes les energies a explicar, als nadius i també als nouvinguts, que dintre d’Espanya no hi ha treball, no hi ha educació, no hi ha convivència amb respecte i no hi haurà ni pensions ni seguretat per als nostres majors. Explicau als qui han arribat de terres llunyanes que la seva esperança de construir-se un futur digne serà debades mentre continuem sent súbdits d’una metròpoli immoral i insaciable. Donau-los la mà amb fraternitat i sororitat, per tal que aprenguin a apreciar que Mallorca, i la resta dels territoris que avui anomenam les Balears, a diferència de les insolidàries institucions castellanes, és terra d’acollida, precisament perquè la nostra llengua i la nostra cultura catalanes ens ha donat una manera especial, oberta, tolerant i respectuosa de ser i d’estar en aquest món globalitzat.
