Joan Coma, la desobediència com a model

“Per fer una truita cal trencar els ous”. Aquesta és la frase que va pronunciar el regidor de Vic Joan Coma davant el Ple de l’Ajuntament i que va donar lloc al requeriment d’haver de presentar-se davant la justícia espanyola sota l’acusació de foment de la sedició.

Mentre escrit això, Joan Coma ja deu ser a Madrid, en alguna dependència policial, a l’espera de ser traslladat a l’Audiència Nacional, on haurà de declarar i explicar el sentit de les seves paraules.

Aquesta és l’essència de les lleis espanyoles: detenir aquells que cometen el crim imperdonable de pensar en un statu quo diferent, mentre els corruptes naveguen en els seus iots o fan esquí a Baqueira. Lleis creades per impedir que res no canviï a un estat ancorat en el segle XIX, incapaç d’extreure cap mena de lliçó de la guerra de Cuba, de la pèrdua de les colònies d’ultramar. Cent anys després, sembla que la història dels espanyols es repeteix, només que ara les colònies no són de mar enllà.

A la recentment estrenada pel·lícula Los últimos de Filipinas hi ha una escena on algú diu: “No váis a morir por España, váis a morir por gilipollas”. Ho he sentit a la televisió i m’ha fet gràcia, perquè descriu de forma precisa i incontestable la realitat d’Espanya.

Però no podem posar totes les nostres esperances en la manifesta incompetència de l’Estat espanyol. Personalment, no som dels qui creuen en un hipotètic efecte dominó després de la inevitable desconnexió del Principat. Els mallorquins ens ho haurem de guanyar, si és que de veritat ens ho mereixem.

Sembla que hi ha unanimitat a explicar que la clau del procés català és la força que surt de la ciutadania, una força que els dirigents polítics han sabut, a posteriori, interpretar. A Mallorca, aquesta força popular no hi és, i de moment tampoc no se l’espera. Els trolls que tant s’alimenten del que es publica en aquest mitjà no deixen de recordar-nos-en les xifres. És cert, som una minoria. Una minoria que s’interroga un cop i un altre sobre el llevat que pugui fer créixer la nostra massa social. 

Tanmateix, aquesta lectura del procés descuida que hi ha hagut unes polítiques perfectament planificades que, al llarg de quaranta anys, han sabut abonar la llavor del país que vol tornar a ser. La televisió i l’escola n’han estat les corretges transmissores. Aleshores, l’espurna de la recusació de l’Estatut va fer que tota la sensibilitat que s’havia anat conreant lentament, de cop i volta, florís fins a un punt que ja no té marxa enrere.

Si volem fer créixer el sentiment de país i la convicció que l’Estat espanyol és el nostre principal problema, no tenim altre remei que exigir als nostres governants una estratègia planificada a llarg termini. En aquest sentit, em sembla imprescindible cercar aquelles escletxes del sistema legal espanyol que permetin actes, ni que siguin testimonials, de desobediència institucional. 

Desobeir tot allò que es pugui. Aquesta pot ser la llavor de l’embranzida que ens cal. L’exemple de Joan Coma ens ha de servir d’inspiració. Necessitam una presidenta, uns consellers i uns diputats capaços de dir no, en veu alta i sense por, a certes imposicions del Govern central. Necesitam que els nostres governants, més enllà de les parets del Parlament, posin en valor, amb els fets, el clam de les cent mil persones que sortiren al carrer el setembre de 2014. Deixau-m’ho dir així de clar: Si aquells que es varen presentar a les eleccions autonòmiques per ser la veu d’aquella gentada no tenien el coratge de negar-se a obeir les injustes lleis dels senyors Rajoy, Montoro i companyia, més valdria que no s’haguessin presentat.

Es tracta de coratge. La LOMQE ens pot fer el pes, però no és l’únic cas. Imaginem l’impacte social d’un conseller de turisme negant-se a acceptar les regles del joc que ens imposen AENA i l’Autoridad Portuaria. Per bones que siguin les intencions i les solucions que proposa l’avantprojecte de llei de regulació dels lloguers vocacionals particulars, no podem defugir del fet que l’arrel del problema és la nostra incapacitat de gestionar les portes d’entrada de persones al nostre territori fràgil i limitat. Podeu imaginar-vos l’efecte multiplicador que tindria que els nostres governants exercissin alguna forma de desobediència – pacífica, evidentment - a Son Sant Joan?

Està molt bé que més de cinquanta entitats de la societat civil presentin manifests per la reforma del sistema de finançament. Tanmateix, ja sabem quina serà la resposta de Madrid davant aquesta mena de peticions: la mateixa que ens han donat des de fa tres-cents anys. Llavors, tan eixelebrat és esperar de les nostres autoritats que sàpiguen dir NO a unes lleis espanyoles que estan pensades per ofegar-nos? No estarien aquestes entitats civils al costat dels nostres governants el dia que l’Audiencia Nacional ens enviàs la Guardia Civil? Jo estic segur que sí.

Pedalant s’arriba abans

El mateix dia que ens assabentam que les vendes de cotxes a Eivissa enguany han pujat un 16 per cent – una xifra d’escàndol -, un senyor nascut a Madrid, ministre de turisme del Reino de España per més senyes, ens avisa que no es pot posar cap sostre a l’arribada de turistes.

Deixaré de banda, per obvi i prou explicat, el fet que el turisme és l’única font d’ingressos segurs que té Espanya per fer front a la seva incapacitat estructural de bastir cap mena de projecte industrial, que només l’arribada massiva de turistes pot dissimular la fallida econòmica de l’Estat i que aquest és l’únic interès que té el Govern Central en el que ens passa als indígenes illencs, condemnats per la infausta geo-economia castellana a fer de cambrers i netejadores d’habitacions; deixaré de banda el que representen els nostres ports i aeroports per a les arques plenes de teranyines d’un estat que ha estat capaç de dilapidar en pocs anys tota la caixa de pensions que havia de pagar les nostres jubilacions. No diré res de tot això, perquè llavors m’acusaran d’irresponsable, d’independentista i de traïdor a la pàtria.

Tanmateix, encantat d’acceptar aquestes etiquetes. I als motius de caràcter econòmic en podem afegir d’altres que ens són tan essencials com l’aire que respiram. Record que fa uns anys hi havia a la televisió un anunci de cotxes que deia: “I si el vertader luxe fos l’espai?” Idò si, ho és. Això és el que tenen les illes, que d’espai, hi ha el que hi ha; és limitat, tret que volguéssim embarcar-nos en alguna esbojarrada aventura urbanística a l’estil dels desbarats que han fet per devers Dubai.

Més turistes, senyor Álvaro Nadal, vol dir més cotxes. Més cotxes particulars i també més cotxes de lloguer. I uns i altres, persones – siguem indígenes o turistes – i cotxes, ocupam, consumim, destruïm territori. No ho sabem evitar. Som així de curts.

El passat cap de setmana vaig ser a Barcelona, a ca uns amics. En Jordi Galí és arquitecte i dedica la seva vida a repensar l’urbanisme de les ciutats en clau de bicicleta. Una de les seves idees és una companyia de transport de mercaderies que opera amb bicicletes adaptades allà on els vehicles convencionals no poden arribar, al nucli antic de la ciutat: Vanapedal, es diu.

Entre altres aventures, en Jordi col·labora amb un projecte anomenat Copenhagenize, que pretén exportar el model transformador de la capital danesa a altres urbs. El mateix dia que sopàvem plegats, el programa 30 Minuts de TV3 emeté un reportatge on en Jordi i els seus col·legues expliquen com Copenhaguen va assumir el repte de deixar de ser una de les ciutats amb una major densitat de vehicles a motor per tal de convertir-se en una ciutat feta “a la mida de les persones”.

Mikael Colville-Andersen, el director de Copenhagenize, explica que davant els grans problemes no es poden prendre mesures porugues. Els Governs han de decidir quina és la seva aposta. Si posam messions a la casella del binomi “més persones-més cotxes”, el nostre futur està cantat. Però si volem un canvi que, tot i radical, tampoc no s’aconseguirà ni en mesos ni en anys, cal ser prou valent per defensar-lo sense embuts.

Diguem-ho clarament: el turisme no és el principal motor de la nostra economia. Si de cas, ho és de la seva, és a dir, dels espanyols. Als illencs, el que ens deixa, és un progressiu deteriorament de la nostra qualitat de vida. Això sí, sota una ficció de fals benestar, semblant al que pugui produir un narcòtic.

Tampoc el cotxe és, en un territori limitat com el nostre, la resposta al desig de llibertat. Tard o d’hora, el model de mobilitat en quatre rodes, sigui de benzina o elèctric, col·lapsarà. I no ho farà per un problema energètic, com diuen els ecologistes des de fa dècades, sinó per una simple qüestió d’eficiència. Sap greu, però cal reconèixer que, a la gent, en general, li importa una bleda el medi ambient. El que si que importa és arribar a destinació com més aviat millor. En un espai reduït i saturat de cotxes com són cada cop més els carrers de Ciutat, anar en bicicleta és més ràpid. 

Aquesta és la raó que ha fet que els danesos hagin canviat la seva manera de veure les coses. De la mateixa manera que preferim l’avió al vaixell perquè és més ràpid, ben aviat preferirem la bicicleta al cotxe per la mateixa raó. Si els turistes s’hi saben adaptar, benvinguts siguin, però si no, més els valdrà que vagin a visitar els molins de La Manxa. Allà sí que l’espai és tot un luxe al seu abast.

Me fas un Like?

Escric aquest article a corre-cuita. Ja és dimecres a migdia. S’acaba el termini que els editors de dBalears me varen donar per al lliurament dels meus escrits setmanals i no tenc res escrit. La veritat és que m’he despistat, fent surf per sobre la pantalla tàctil del meu smartphone. De tant que he badat, m’he descuidat de corregir els exàmens dels meus alumnes de l’escola d’adults, tot i que els vaig prometre que ho faria abans d’acabar el trimestre. I no, tampoc he anat a comprar el pa.

Miro el mòbil una altra vegada. No hi ha missatges. Collons! Estic ben enganxat. Abans de la Xarxa, solia rebre una dotzena de trucades telefòniques el dia del meu aniversari. Fins i tot, alguna visita. Ara rep centenars de missatges de felicitació, però el volum no m’omple de la mateixa manera. Abans rebia trucades el dia de Nadal. O el de Cap d’Any. Ara missatges estandarditzats, copiats i aferrats. Abans parlava amb la gent, quedava per fer un cafè o una cervesa. Ara gairebé només ens escrivim. O ni això: enviam caretes grogues que no entenc. Miro el mòbil un altre cop. He de felicitar la Inés, que avui fa anys.

Si m’aturàs a pensar en totes les hores que dedic a la xarxa social, escrivint trivialitats sobre el que he fet – avui he corregut tres quilòmetres -, llegint ocurrències copiades dels llibres de Paulo Coelho, mirant fotografies de moixets i, sobretot, sobretot, polemitzant absurdament amb defensors del baleà, pretesos erudits del Sírculo o de la fundació del rei Pepet, m’adonaria de tantes i tantes coses de profit que podria haver aconseguit: podria haver-me graduat, après wòlof, escrit una novel·la, començat i acabat mil i un projectes.

He llegit que la xarxa social també està matant l’espontaneïtat de la vida social. La gent va a festes amb la màscara posada i es cuida molt de segons quins excessos, per por a veure possibles imatges compromeses publicades sense el seu consentiment. Com que no som molt de sortir, desconec aquest punt, però sembla que la cosa està provocant que moltes persones modifiquin el seu comportament pel fet que, avui, hi ha càmeres de vigilància per tot arreu, i no les posen els governs, sinó els companys. Qui sap qui podria veure aquella foto feta en un moment de descontrol etílic? Quines possibilitats de promoció professional m’estaran vetades en el futur per causa d’un enregistrament inoportú?

No som conscients del temps que perdem, badant, davant la xarxa. No som conscients de com ens està convertint en autistes per a qualsevol estímul que no provingui d’una pantalla. El digital introdueix un salt qualitatiu. No passava el mateix amb el paper: no conec ningú que estigués tan enganxat a les novel·les, a les revistes o als periòdics, que tingués necessitat de mirar-ne les pàgines amb una mitjana de cent cinquanta cops al dia, un cop cada tres minuts, si fa no fa. He vist grups d’adolescents reunits al voltant d’una taula, tots mirant les seves pantalles mòbils. També, sovint, els adults. Les parelles passen les vesprades sense conversar, cadascun movent el dit polze amunt i avall a la recerca no se sap de què. Fins i tot diuen que moltes persones fan una ullada a la xarxa abans de dir bon dia a la persona que jeu al seu costat.

Idò resulta que hi ha un moviment de recuperació de la vida social que promou la desconnexió de les xarxes. Un dels seus defensors diu: “Desintoxicar-se d’internet va ser més fàcil que fer-ho de les drogues, però, al mateix temps, molt més complicat. El mono físic no existia, però vaig haver d’enfrontar-me a la dura prova del buit. Quan arribava a casa, me semblava que no tenia res a fer. Ben aviat vaig veure que m’havia d’acostumar a un altre ritme, a un nou temps”.

He vist pel Facebook que a Barcelona hi ha un filòsof que ha escrit un llibre sobre aquest tema. La gran adicción, es titula. No l’he llegit, però m’ho apunt a la meva llista de tasques pendents. L’autor explica que podries deixar passar l’amor de la teva vida pel fet de preferir una consulta a Google Maps en comptes de demanar algú com ho has de fer per arribar al teu destí.

M’agrada aquest moviment de gent que s’esborra de les xarxes. I no són persones grans. Són, cada cop més, joves que han sabut fer pausa i reflexionar. Jo ho faré un dia d’aquests, potser fins i tot serà el meu propòsit estrella per a l’any nou. I com que no conec millor eina per guanyar adeptes a aquesta nova creuada, el primer que faré serà publicar aquest escrit al meu Facebook, perquè tots els meus amics, coneguts i saludats el vegin i em facin un Like. Me’l fas?

El proper Congrés d’Esquerra Mallorca

Aquest dissabte es celebrarà el Congrés Insular d’Esquerra Republicana de Mallorca. Els militants del partit estan convocats a les 10 h. del matí a Sineu per tal de participar en la votació dels membres de la nova executiva que substituirà la comissió gestora que durant aquest any ha dirigit el partit de forma transitòria.

Després del congrés que Esquerra Mallorca va celebrar l’octubre de 2015 a Santa María del Camí, es va obrir un període de tensió, provocat perquè en aquella ocasió no es va poder proclamar guanyadora a cap de les dues candidatures que es presentaren. Els Estatuts del partit estipulen que només es pot proclamar guanyadora una candidatura si obté, al manco, el 55% dels vots, i això no es va donar. Després de dos mesos de negociacions, la incapacitat d’arribar a una fusió consensuada entre les dues candidatures va forçar l’Executiva Nacional a prendre una decisió inèdita fins aleshores i nomenar un equip de nou persones per tal d’assumir-ne la gestió interna.

Aquests companys han hagut d’assumir, a contracor, una tasca ingrata: posar oli a les ferides emocionals, treballar per la cohesió interna i recuperar davant la societat civil la imatge de partit seriós i responsable que Esquerra sempre havia tingut. Varen ser acusats per alguns companys de manca de legitimitat, en la mesura que no havien estat elegits en una votació assembleària. Part de raó no els mancava, encara que era totalment evident que la incapacitat de generar consensos prioritzava l’excepcionalitat de la situació. Calia mirar endavant. En qualsevol cas, la situació s’ha sabut reconduir i, finalment, arribam a una nova convocatòria amb una candidatura unificada, fruit del treball de pacificació i de reconducció dels ponts trencats, amb la qual es pot donar per tancada la crisi interna i la divisió que s’ha patit d’ençà el novembre de 2014 quan la dissortada participació en el procés de primàries de Més per Mallorca posà Esquerra en una situació d’extrema gravetat.

A partir de dissabte, s’obre un nou capítol en la història interna de l’organització, on la normalitat haurà de ser el tret irrenunciable. La nova executiva tindrà tota la legitimitat que li donarà l’assemblea de militants per desenvolupar els projectes i l’acció política que s’aprovi. Especialment, interessa a tot el món sobiranista d’aquestes illes nostres saber què passarà quan, hipotèticament el maig de 2019, hi haurà una convocatòria electoral on, molt probablement, els ciutadans i ciutadanes serem cridats a una triple votació: les municipals, les autonòmiques i les europees, quasi segur les tres alhora. 

En aquest context, i sobretot tenint en compte els antecedents, serà fonamental esbrinar si hem après dels errors del passat i si som capaços de bastir fórmules majoritàries capaces d’engrescar a la nostra ciutadania o si, un cop més, les nostres disputes internes faciliten el camí per a una nova majoria dels partits que només actuen al dictat de les instruccions que reben des de les seves seus centrals de Madrid.