La Conferència Episcopal -amb el seu bufó, el ministre d'educació- ha dissenyat un currículum educatiu basat en la idea que l'home es incapaç d'assolir la felicitat per ell mateix.
Un breu repàs d'història de les idees ens mostrarà que, o bé són uns perfectes ignorants, o bé tenen molt males intencions respecte als nostres fills.
Pel poc que sap la historiografia sobre el personatge de Jesús, es devia tractar d’un rabí dins de la més estricta tradició jueva. Jesús parla de la resurrecció dels morts; no distingeix entre el cos i quelcom semblant a l’ànima o l’esperit.
Per altra banda, Pau era un ciutadà romà criat en la cultura, la llengua i la tradició gregues que diu que la carn és dèbil, però l'esperit és fort. És un pensament que entronca amb el dualisme gnòstic heretat de la tradició òrfica grega.
Per a Pau, res de bo es pot trobar a la carn. Només allò que Déu ha posat dins nostre es bo. Què hi ha posat? Una espurna divina, un ànima. I quan l’hi ha posat? A l'acte del baptisme. El regal diví conculca tot allò de dolent que representa el cos com a conseqüència del ‘pecat original’.
Agustí té una visió de la història humana -personal, però també com a col·lectiu- com un camí cap a la perfecció que només es troba en la reunificació amb Déu. La vida s’entén com un procés des de la infelicitat cap a la felicitat.
D’aquí que el cristianisme concep la vida com una vall de llàgrimes. La felicitat és entesa com la conseqüència del camí des del pecat fins a la salvació. Només després de la mort i la resurrecció l’home pot trobar la felicitat.
Tornem enrere: Aristòtil defineix l'ésser humà com a intel·ligència que desitja i com a desig intel·ligent alhora. Dues dimensions d'una unitat indivisible, perquè el desig sense raó és insensat i la intel·ligència sense l'acció que promogui el desig és inert. El concepte d’orexis representa l'apetit orientat per la raó, el reconeixement d'allò que és bo, que és percebut com a bo per la intel·ligència.
Segons Aristòtil, la felicitat és un hàbit. És l'hàbit de desitjar allò que la raó ens diu que és bo; és l'hàbit de reconèixer com a bo allò que es desitja. I com a hàbit, és quelcom que es pot i s'ha d'entrenar.
Com s'entrena? Amb la pràctica. De la mateixa manera que s'aprèn a tocar la guitarra tocant-la, s'aprèn a ser feliç practicant l'hàbit de combinar raó i desig orientats cap a allò que és bo.
Algú deia: la felicitat és trobar un bitllet de 50 € dins uns calçons que fa temps que no ens posem, gaudir dels llençols nets, d'una sortida del sol, que et felicitin per una feina ben feta, etc. Però la felicitat de les petites coses només és felicitat per a aquells que s'han entrenat per a gaudir d'aquestes coses. En canvi, per als altres, això no proporciona més que un sentiment va i passatger.
El catolicisme entén la vida com la pràctica de la repressió contra tot allò que el cos -la carn- desitja, ja que res de bo pot derivar del desig i de la carn. L'ànima donada ‘gratis et amore’ per Déu en l'acte del baptisme, el qual ens redimeix del pecat original que fa que el cos sigui un niu d'impuresa, és la repressora del desig. Pel catolicisme, el goig del cos no es pot comparar al goig de la contemplació de Déu o del goig de passar el rosari.
El catolicisme paulí va representar l'arraconament de tot allò que hauríem d'haver heretat de la saviesa clàssica, tant dels grecs com dels jueus. Si Jesús representava la saviesa rabínica i Aristòtil l'hel·lènica, Pau destrueix tant l'una com l'altra en una fusió impossible que ha portat dos mil anys de desconeixement d'allò que és l'esser humà.
Avui, gràcies a la neurociència, sabem que Aristòtil tenia raó i, en aquesta línia, els moderns hem 'inventat' la intel·ligència emocional. Com a éssers humans, és a dir, com a intel·ligències que desitgen i com a emocions orientades pel coneixement d'allò que és bo, la felicitat, entesa com la disposició a gaudir d'allò que és bo, és un hàbit que tots podem practicar; ho tenim a les nostres mans, per molt que els corbs hereus de Pau ens ho vulguin segrestar.
Aquest és el concepte de l’ésser humà que vull inculcar en el meu fill.
