L'any 1984 el Govern Español va aprovar la Llei de Contractes Temporals,
pensada com un eina provisional destinada al foment de la ocupació. Va ser,
segons va dir Joaquin Almunia, aleshores ministre de treball, una mesura
temporal. Han passat trenta anys. I encara hi som. Aquest és el concepte de 'provisional’
que te l'Estat espanyol? Sigui com sigui, aquesta legislatura hem vist altres
mesures destinades a combatre l’atur, i totes elles han estat, també,
etiquetades com a ‘mesures temporals i provisionals’.
L'any 2008 es considera l'any de l'inici de la crisi econòmica. Sis anys
després, el Govern de l'Estat afirma que s'està començant a crear ocupació. Ens
podem refiar d’aquesta eufòrica afirmació? Alguns experts criden l'atenció
sobre la diferència important entre creació d'ocupació i total d'hores
contractades per les empreses. Es tracta d’una diferència important: Encara que
el número de llocs de treball hagi augmentat lleugerament, el total d'hores
contractades segueix caient de manera preocupant. La conseqüència és òbvia:
manco volum d’ocupació i més repartit entre els ciutadans. Resultat: major
pobresa individual. Però això no ho diuen mai, des de Moncloa.
A més, el poder adquisitiu dels treballadors ha caigut als nivells de 1990.
Son dades de la Tesorería General de la Seguridad Social, de manera que no cal
atribuir manipulació ni demagògia. Hem retrocedit 25 anys en capacitat de
consum. En aquest context, algun comentarista ha assenyalat que els trets
principals de la contractació a España son la pobresa, la precarietat i la
feblesa. De veritat algú es pot creure que anem per bon camí?
Alguns diuen que aquests son els efectes de la crisi, però la realitat
apunta a que son, més bé, els efectes de les polítiques que s'han implementat
per fer front a la crisi.
En resum, aquells que no treballen viuen en condicions de misèria, tant des
del punt de vista econòmic com de la pròpia dignitat i la autoestima. Però, a
més, aquells que suposadament tenen la sort de treballar, no surten de
pobres.
El diari El Mundo, el passat 2 de setembre, publicava un article titulat: “Se busca camarero por 9.000 € anuales”. La
política de creació d’ocupació de l’estat Español sembla centrar-se,
efectivament, en els clàssics sectors de serveis, turisme, restauració i
lleure. Res de nou. Alguna proposta sobre quin tipus de país volem i sobre quin
model econòmic volem sustentar-lo? Definitivament no.
Gairebé podríem dir que, a España, com més treballes, més pobre ets.
