Camarers Low-Cost

L'any 1984 el Govern Español va aprovar la Llei de Contractes Temporals, pensada com un eina provisional destinada al foment de la ocupació. Va ser, segons va dir Joaquin Almunia, aleshores ministre de treball, una mesura temporal. Han passat trenta anys. I encara hi som. Aquest és el concepte de 'provisional’ que te l'Estat espanyol? Sigui com sigui, aquesta legislatura hem vist altres mesures destinades a combatre l’atur, i totes elles han estat, també, etiquetades com a ‘mesures temporals i provisionals’.

L'any 2008 es considera l'any de l'inici de la crisi econòmica. Sis anys després, el Govern de l'Estat afirma que s'està començant a crear ocupació. Ens podem refiar d’aquesta eufòrica afirmació? Alguns experts criden l'atenció sobre la diferència important entre creació d'ocupació i total d'hores contractades per les empreses. Es tracta d’una diferència important: Encara que el número de llocs de treball hagi augmentat lleugerament, el total d'hores contractades segueix caient de manera preocupant. La conseqüència és òbvia: manco volum d’ocupació i més repartit entre els ciutadans. Resultat: major pobresa individual. Però això no ho diuen mai, des de Moncloa.

A més, el poder adquisitiu dels treballadors ha caigut als nivells de 1990. Son dades de la Tesorería General de la Seguridad Social, de manera que no cal atribuir manipulació ni demagògia. Hem retrocedit 25 anys en capacitat de consum. En aquest context, algun comentarista ha assenyalat que els trets principals de la contractació a España son la pobresa, la precarietat i la feblesa. De veritat algú es pot creure que anem per bon camí?

Alguns diuen que aquests son els efectes de la crisi, però la realitat apunta a que son, més bé, els efectes de les polítiques que s'han implementat per fer front a la crisi.

En resum, aquells que no treballen viuen en condicions de misèria, tant des del punt de vista econòmic com de la pròpia dignitat i la autoestima. Però, a més, aquells que suposadament tenen la sort de treballar, no surten de pobres. 

El diari El Mundo, el passat 2 de setembre, publicava un article titulat: “Se busca camarero por 9.000 € anuales”. La política de creació d’ocupació de l’estat Español sembla centrar-se, efectivament, en els clàssics sectors de serveis, turisme, restauració i lleure. Res de nou. Alguna proposta sobre quin tipus de país volem i sobre quin model econòmic volem sustentar-lo? Definitivament no.

Gairebé podríem dir que, a España, com més treballes, més pobre ets. 

El comerç

Aviat es compliran 20 anys de la inauguració del primer centre El Corte Inglés a Palma. Recordo la portada de la premsa local amb una foto den Demetrio Peña, fundador i president de la Petita i Mitjana Empresa de Mallorca, a dalt d’una excavadora, protestant contra la construcció d’aquell centre comercial i en defensa del petit comerç de la ciutat.

A Mallorca, els grans projectes de galeries i centres comercials quasi sempre han fracassat: al carrer de Jaume III, el gran edifici de les Avingudes, avui reconvertit en oficines de l’Ajuntament, Porto Pi, Ocimax, etc. No així El Corte Inglés. El fet és que cada dos per tres sempre surt algun il·luminat amb un macro-projecte que acaba concitant el suport de l’Administració, en especial si els governs locals son de caire conservador. Per què serà que la dreta sempre espera àvida l’aparició de potencials comissionistes?

Aquest mes s’ha aprovat el projecte del nou gran centre comercial de Ses Fontanelles, al costat de la Platja de Palma. ‘Palma Springs’, que així es dirà la monstruositat, diuen que suposarà l’obertura de 200 tendes, 12 sales de cinema i un hipermercat. Segons els seus promotors, que el passat 13 d’octubre es feien la foto oficial al costat del batle de Palma i l’inigualable president del Govern, aquest que no pot anar pel carrer de cap poble per por als seus propis votants, suposarà la creació de 5.000 nous llocs de treball.

El que no diran els promotors d’aquest ‘pelotasso’ és quants petits comerços acabaran tancant per no poder fer front a la competència d’aquesta absurditat, quants treballadors perdran la seva feina, quantes empreses aniran a la fallida. Tampoc no diuen res sobre la lamentable uniformització estètica que representa una ciutat on les úniques tendes que es poden trobar son les mateixes que a qualsevol altre capital de província: l’imperi Inditext: Massimo Dutti, Zara, Jack&Jones, Pull&Bear, etc. Avui, a qualsevol ciutat del món trobes els mateixos grans centres comercials i sempre les mateixes marques. El producte de proximitat va desapareixent progressivament del mercat i, amb ell, les senyes d’identitat d’una terra, d’un país, d’una manera d’entendre el món. I d’una llengua, per descomptat.

Tot plegat per no parlar de l’atemptat ecològic que suposa la construcció d’aquest centre comercial en la darrera zona humida de Palma, un espai que l’any 2009 havia de ser objecte d’especial protecció d’acord amb el Pla Hidrològic de les Balears.

Tanmateix, ja no hi ha Demetrios a les organitzacions empresarials. Ben al contrari: incomprensiblement, el Partido Popular, un dia i un altre, sembla que gaudeixi d’enfangar i d’ofegar aquells sectors d’on provenen les bosses més importants dels seus votants: les classes mitjanes benestants, els petits empresaris, el petit comerç, gent conservadora aferrada a la tradició, a la missa de diumenge i que han votat les dretes ‘tota la vida’. Com és possible que aquests empresaris i els seus entorns continuïn donant suport un estil de governar que no fa res per ells, ben al contrari, sembla fer-ho tot contra ells?

Projectes de grans hotels al costat de les darreres platges verges del llevant de Mallorca, construccions per a multimilionaris a les darreres illes verges de les Pitiüses, línies elèctriques d’alta tensió innecessàries i destructores del territori, centres comercials uniformitzadors per a benefici exclusiu dels assidus a la llotja d’honor del Santiago Bernabeu. El PP continua fent-nos combregar amb rodes de molí. Tot per continuar munyint aquesta vaca explotada i humiliada que es diu Mallorca. Fins quan aguantarà la vaca abans de dir ‘prou’? On son els Demetrios del s. XXI?

Mari Carmen Montoro i les seves titelles

El ministre Montoro i les seves titelles al Govern de les Illes Balears presumien cofois aquesta setmana que la inversió de l’Estat a les Balears el 2015 augmentarà en un 87% respecte del 2014. Ja tenim la Seu plena d’ous.

El que no diuen ni en Montoro ni les seves titelles és que aquesta pujada percentual representa un total de 138 milions d’euros, la tercera xifra més baixa de tot l’Estat. Per població, la inversió espanyola a Balears serà només de 124 € per habitant, molt lluny de la mitjana estatal, 242 €, i molt, molt més lluny dels 700 € que rebrà cada habitant de Castilla y León.

Els titulars tampoc no reflecteixen el fet que més de la meitat d’aquests 138 milions es destinen a manteniment de l’aeroport de Son Sant Joan, de lluny l’aeroport més rendible per AENA, amb més de 100 milions de beneficis nets l’any 2012. La joia de la corona, en clar contrast amb l’aeroport de Madrid, que perd passatgers i diners a marxes forçades.

Mentrestant, el líder de Ciutadans, el Sr. Rivera, deia a Catalunya Ràdio que ‘ningú pot pensar que queden colònies a Europa’. Malgrat l’entusiasme del Sr. Rivera, la política fiscal i financera de la metròpoli madrilenya respecte de Catalunya i, més dolorosament encara, Balears, no s’allunya de la que segles enrere practicava amb les colònies d’ultramar: munyir la vaca fins a la extenuació a canvi de quatre bagatel·les per tenir contents els indígenes.

A Catalunya, és totalment evident que el poble ha dit ‘prou’ i que ara ja ni un canvi significatiu en la política fiscal espanyola alterarà la ferma determinació d’un país que vol construir un nou Estat. A Balears, en canvi, encara som lluny d’aquest estadi de consciència social.

Potser el patètic ventríloc Montoro i les seves titelles del Govern Balear ens volen prendre per beneits. Davant dels seus enganys, ens cal carregar-nos de raons per tal d’explicar tot el que les Balears tenim a perdre com a colònia de Castella. Raons que facin germinar el sentiment sobiranista entre els nostres conciutadans.

Afortunadament, ara, Esquerra Republicana a les Illes agafa força amb la incorporació a MES per Mallorca, un projecte polític plural, ampli, que aspira a representar l’espai polític d’esquerres, sobiranista i ecologista de Mallorca.

MES és la tercera força política al Parlament i, amb l’esforç de tots plegats, el proper mes de maig serà clau per expulsar el PP del Govern autonòmic. Per aconseguir aquest objectiu, el repte principal, tanmateix, passa per què MES marqui un perfil propi davant altres possibles propostes d’esquerres. Cal que la ciutadania percebi que l’alternativa a la casta i a la metròpoli, a Balears, es diu MES. I això només s’aconseguirà reforçant el discurs sobiranista dins aquesta coalició.

Cita a cegues amb el CV

A principis d’any, un dels despatxos d’advocats amb més prestigi a la Gran Bretanya informava que havia adoptat una nova política de contractació que havia de revolucionar el món dels recursos humans: El CV cec, que així l’anomenen, pretén eliminar els prejudicis envers aquells candidats que provenen de les universitats considerades ‘de segona’. Un responsable de la firma assegurava al diari The Independent que el seu objectiu era ‘no deixar perdre el talent, encara que aquest no provingui d’Oxford o de Cambridge’.

La metodologia és prou simple: en la darrera fase d’un procés de selecció de personal, l’avaluador no ha de saber de quina universitat prové el candidat, ni si és home o dona, quina edat té o on viu. D’aquesta manera, la seva avaluació s’haurà de basar exclusivament en les competències descrites, més enllà de possibles prejudicis per part de l’avaluador.

Aquí, algunes associacions d’aturats majors han reclamat que l’Administració posi en marxa mecanismes per tal d’exigir les empreses que apliquin iniciatives d’aquest tipus.

El cert és que el mercat de treball no ajuda les persones majors. Un professional acomiadat amb 45 anys o més té molt poques probabilitats de tornar a trobar feina. El futur que li espera és el d’una jubilació forçosa i anticipada. Jubilació, tanmateix, amb molt poques garanties de retribució.

No només els prejudicis d’edat penalitzen els aturats majors. Hi ha altres mesures que amb molt poc esforç per part de l’Administració suposarien un alleugeriment important del patiment d’aquestes persones. En aquest sentit, l’Associació d’Aturats Majors de Balears (AMPEB) han reclamat que s’acceleri el cobrament dels ajuts per transport que suposadament han de rebre aquells aturats que s’inscriuen a cursos de reciclatge i formació. Molts d’aquests cursos duren mesos i els ajuts no es cobren fins que acaba el curs. De vegades fins i tot molt més tard. Això suposa que l’aturat, que potser ja ha esgotat tot el període de prestació, ha de fer front a despeses de transport que no rescabalarà fins al cap de molt temps.

Encara que el Govern Español s’entesta en fer-nos creure que estam sortint de la crisi (i, de pas, que la mare de Déu nom Joana), la realitat és que les persones que no tenen feina, siguin joves o grans, pateixen molt. Tanmateix, posem-nos a cobert, ja que les coses poden anar a pitjor: aquests darrers dies, els il·luminats de la FAES acaben de demanar que es suprimeixi el salari mínim interprofessional, al qual consideren massa elevat quan es compara amb la mitjana dels països de la OCDE (és clar, el salari mínim a España és superior a Mèxic, Turquia, Corea del Sud o Austràlia, tots ells països membres d’aquesta organització). Gairebé al mateix temps, el ministre Montoro anuncia un nou endarreriment en la revisió de la financiació autonòmica: Balears continuarà essent la CA que més aporti a la caixa estatal i la que menys rebi, i gràcies als nostres imposts el govern d’Extremadura es permetrà el luxe de rebaixar, un cop més, el seu tram autonòmic de l’IRPF.

Mentre que els que haurien de parlar callen (com és el cas del president Bauzá, que se’n guarda ben molt d’enfrontar-se a Madrid per la defensa de les Balears), els qui estarien més guapos calladets (el senyor del bigoti i la seva panda) no paren de dir bestieses. De vegades, hom no pot deixar de pensar si és el CV o si son els grans pensadors de la FAES els qui s’han posat ‘cecs’ amb alguna substància políticament incorrecte.

Històries del meu padrí

En un poble irreal d’un país irreal, hi havia dos grups que pugnaven pel govern municipal. Com que l’equilibri de forces era molt estable, un dels dos partits va idear una estratègia basada en el conegut mantra ‘divideix i venceràs’. Així, va donar un bon grapat de milions a un conegut demagog per tal que creés una tercera força capaç de manllevar suports al seu adversari. Així va néixer aquell tercer partit, el qual, amb lemes ambigus i una bona càrrega de promeses que tothom sabia impossibles de complir, va aconseguir situar un regidor dins l’ajuntament, un regidor que rompia l’equilibri anterior.

La sorpresa, però, va ser quan aquell regidor d’aquell tercer partit, creat del no res amb diners provinents d’un d’aquells dos partits, va donar suport al candidat a la batlia d’aquell altre partit al qual es suposava que hauria d’haver perjudicat. És el que tenen els personatges de les històries, un mal costum de pensar per ells mateixos. Així, l’amo, és a dir, el partit que havia posat els diners per crear aquell tercer partit, sentint-se enganat i defraudat, va prendre les seves mesures i, un vespre, quan ja no hi quedava ningú dins l’ajuntament, un grup de militants va aglapir el nou regidor i li varen donar una pallissa de ca. Tal com sona. Una pallissa que, després de tants d’anys, encara ara es recorda.

El missatge va ser prou clar, i el nou regidor va entendre que ni els cans més rabiosos mosseguen la ma d’aquell qui els dona de menjar. A partir d’aquell moment, el seu suport va ser per al partit qui havia estat el seu benefactor econòmic (que no físic) i la estratègia pensada originàriament va donar els seus fruits. L’equilibri es va rompre i els apallissadors varen veure complits els seus propòsits.

Aquesta història me la va contar el meu padrí fa molts anys i, com és del tot evident, per força és una història inventada, ja que aquestes coses no poden passar mai en un país civilitzat.

Tanmateix,  una cosa que ens ensenya aquesta història és que les voluntats de les persones tenen un preu i, amb pallisses o amb diners, es pot tenir segrestada la capacitat d’anàlisi i de reflexió d’un bon grapat de persones, les suficients per què l’autoritat pugui disposar de soldats ben disposats a defensar allò que alguns en diuen “lo nostro”, és a dir, la font econòmica del seu benestar individual i privat.

A més, sol passar sovint que aquells governants inútils, ineptes i incompetents, que no son capaços de defensar amb accions i amb arguments la seva gestió, tinguin la temptació de recórrer a la compra de les voluntats. Temptació, dic, que no vol dir que sigui realitat, perquè torn a repetir que és impossible que aquestes coses passin en un país civilitzat.

Tot això plegat, ben poc te a veure amb allò que alguns altres creiem que és i ha de ser la política: la vocació de servei i la voluntat de treballar per al benestar no d’uns pocs mantinguts, si no de la major part dels habitants d’una ciutat o d’un país.

En un país civilitzat, els ciutadans trien les persones millor preparades per a gestionar els serveis públics amb honestedat, transparència, eficàcia i responsabilitat. I si no compleixen amb les seves obligacions, els demanen explicacions a les següents eleccions. Això és el que passa en un país civilitzat.

Però en el poble irreal del país irreal de què em parlava el meu padrí, en canvi, passava tot el contrari: els ciutadans triaven els més incompetents, els més incapaços, els més irresponsables, però, això si, els més compromesos a garantir els interessos privats dels seus soldats. I, tot i que els governants municipals demostraven una absoluta incapacitat de gestionar absolutament res ni amb honestedat, ni amb transparència, ni amb eficàcia, ni amb el mínim sentit de la responsabilitat, els seus peons els tornaven a votar, perquè d’aquella manera tenien garantits els seus interessos privats. Una prova més, aquesta, que el poble de les històries del meu padrí per força no podia haver existit mai.

Incapacitat per gestionar la llar de la gent gran, incapacitat per  gestionar les escoletes municipals, incapacitat per gestionar el servei de policia local, incapacitat per gestionar la recollida del fems, incapacitat per gestionar els serveis esportius municipals, incapacitat per gestionar la programació dels actes festius del municipi, incapacitat, incapacitat, incapacitat. En un país civilitzat, com és el nostre, semblaria mentida que es pogués ajuntar en un grup de dotze persones com era l’equip de govern municipal una tan elevada quantitat d’incapacitats. Però tot això, és clar, son històries de padrins.