Des d'avui son orfe d'ideologia. El partit polític que sempre havia estat el meu referent ha deixat d'existir com a possibilitat. Han pesat més l'ambició i la cobdícia d'una persona que la fidelitat a un compromís de trenta anys.
29/5/06
22/4/06
Cuerpos 10
CAMILO JOSÉ CELA CONDE
Aprecio en lo que vale el sentido del humor de quienes hacen este diario, brindándonos hoy, apenas salidos del horror de las panades, robiols i crespells que nos han dejado en situación casi comatosa, un reportaje acerca del éxito de los gimnasios. Pero en realidad no hacen unos y otros, periodistas y empresarios del cuerpo 10, sino seguir la realidad misma. Vivimos en una sociedad obsesionada por la salud hasta tal punto que poco falta por considerar políticamente incorrecto el morirse. Ya lo es fumar, estar gordo, no dejarse el bofe por las aceras en busca de un corazón más sano y acercarse al café en vez de al gimnasio. Tal vez por eso, cada vez hay menos cafés y más gimnasios. Darle al cliente lo que éste necesita -o cree que necesita, que es lo mismo- resulta una operación de clarividencia empresarial. Soy amigo de un dueño de gimnasios que fue en tiempos profesor de filosofía hasta que se dio cuenta de dónde estaba el verdadero imperativo categórico y dejó las aulas para atender mejor a los adictos a la salud. Otro gallo me cantaría a mí hoy si hubiese seguido su bien sabio ejemplo. Porque, que yo sepa, las aulas no cesan de lamentar la falta de estudiantes mientras que los gimnasios, por contra, no sólo proliferan sino que se trasladan en plan colonizador a otras tierras. Allí encontrarán, seguro, el mismo panorama de éxito garantizado. Los gimnasios abundan, ya digo, en esta isla tan obsesionada por enseñar un vientre plano en la playa. A los muchos establecimientos gigantescos que están en marcha se les añadirán en breve tres más, cada uno de ellos de cerca de media hectárea. Con semejante despliegue, la competencia se aviva y la imaginación prolifera. La gimnasia sueca sólo la recuerdan ya los ancianos tirando a sedentarios -como yo mismo- y aparecen, en vez, técnicas de nombre inquietante. Me costó aprenderme lo que era un Spa, tardé en comprender la esencia del Pilates, y ahora resulta que la oferta gimnástica incluye cosas como Tai Chi y Qi Gong, que dios sabrá si resultan artes propias de gentes de más de treinta años. Pero hoy no existe ya nadie con más de tres décadas a sus espaldas y, si las tiene, hace lo posible por disimularlo. Oportunidades, no habrán de faltarle: los nuevos centros de salud activa disponen hasta de zonas termales y vestuarios vip, que no es cosa de desnudarse a la vista de la plebe antes de lucir un cuerpo de yogur que quede a salvo de miradas censurantes. Hace casi veinticinco siglos, un ciudadano de Estagira, reino de Macedonia, que llevaba el nombre de Aristóteles fundó en Atenas un gimnasio, uno de los primeros que suelen recordarse. Lo dedicó al dios Apolo Liceo y, de tal suerte, le quedó el nombre de la divinidad protectora. Pero la etiqueta de "gimnasio" le cuadraba mejor, porque Aristóteles enseñaba haciendo un ejercicio no muy apartado de lo que ahora llamaríamos footing. Los gimnasios de hoy son otra cosa. Abundan en máquinas, piscinas y pistas atléticas pero no prestan gran atención, que yo sepa, ni a las categorías del ser y el decir ni a la Parva naturalia. Insisto que hacen bien. A nadie se le ocurriría montar hoy una universidad salvo que el propósito de fondo fuera el de recalificar unos terrenos. Pero los gimnasios, en el sentido actual, crecen y se multiplican. De vivir hoy Aristóteles quién sabe si dedicaría su liceo no tanto a encontrarse a sí mismo sino a soltar, por el camino, las grasas.
Diario de Mallorca, martes 18 de abril de 2006
23/2/06
A Algaida no es parla d'una altra cosa
Algaida
"El PSIB acusa Puig de fer «xantatge» per controlar l'associació de gent gran".
El PSIB acusa Puig de fer «xantatge» per controlar l'associació de gent gran
La directiva dimiteix i el president reconeix que el PP exigí «coses» a canvi d'un local
R.GALLEGO./J.S. Palma.
A Algaida no es parla d'una altra cosa. La junta directiva de l'Associació de Persones Majors ha dimitit en bloc i els socialistes del poble sembla que han trobat la culpable de la crisi al municipi.
El PSIB-PSOE acusà ahir la consellera de Presidència i Esports i presidenta del PP algaidí, Rosa Puig, de fer «xantatge» al president del col·lectiu de gent gran, Joan Oliver, i d'intentar controlar l'entitat amb finalitats partidistes.
L'agrupació socialista assegura que Puig pressionà per introduir afiliats «populars» a la junta directiva de l'associació, que s'acabava d'ampliar.
Oliver, en declaracions a aquest diari, va reconèixer que la consellera li havia promès un nou local d'entre 450 i 500 metres quadrats.
A canvi, adverteix el president dimissionari, «ens varen exigir certes coses», tot i que no va aclarir en què consistiren aquestes exigències.
La directiva de l'Associació de Persones Majors d'Algaida i Pina es va renovar diumenge passat, quan s'afegiren tres membres als set que ja integraven la cúpula.
Segons els socialistes, aquestes incorporacions són militants del Partit Popular. A més, una d'elles és la mare de la consellera Puig.
Les suposades pressions no s'han pogut demostrar però ja han generat un gran rebumbori a Algaida.
Comunicat
El PSIB, a través d'un comunicat remès ahir horabaixa, recorda que «les institucions estatals, autonòmiques i locals han d'estar a disposició de les entitats, posant al seu abast tots els recursos professionals, econòmics i materials... però mai s'ha de fer servir de les associacions com a plataforma per interessos polítics i partidistes tal com ha fet en aquest cas el PP d'Algaida».
Trama
En opinió dels socialistes, aquesta presumpta «trama» està ordida a partir del document d'estratègia electoral que el PP de Jaume Matas aprovà fa uns dies al restaurant Cal Dimoni d'Algaida.
Aquesta estratègia preveu la «infiltració» d'afiliats al teixit associaciatiu de cada un dels pobles.
Per tot l'anterior, l'agrupació socialista, presidida pel mateix batle del municipi, Jaume Jaume, acusa Puig d'«oblidar els més elementals principis d'ètica i moral política».
El PSIB encoratja la que fins ara ha estat la directiva a tornar a posar-se davant de l'associació i continuar endevant amb la seva tasca.
20/1/06
No només nacionalista
No només nacionalista
En el debat sobre com ha de ser i què ha de fer el nacionalisme a Mallorca, és freqüent l'opinió que tot el nacionalisme polític s'hauria d'unir sota unes mateixes sigles, o com a mínim agrupar-se en una coalició, ni que fos temporal. En diverses ocasions he manifestat que no entenc -o més exactament: no compartesc- un projecte nacionalista que, tal i com estan les coses a Mallorca, no tengui com a prioritat irrenunciable la defensa aferrissada del territori i el medi ambient, és a dir, que no s'articuli com una proposta política com a mínim moderadament ecologista, o que no consideri com un eix primordial i definitori de la seva acció política l'avanç en la igualtat i la justícia social des d'una perspectiva progressista i d'esquerres. No nec que hom pugui ser nacionalista d'una altra manera, però aquestes altres dimensions de la ideologia i l'acció política son per a mi tan substancials, que sempre he dubtat de la coherència i l'oportunitat d'ajuntar opcions polítiques manifestament distanciades en aquests aspectes.
Però més enllà del fet que hom pugui considerar secundàries o no decisives aquestes discrepàncies, n'hi ha que, per reforçar la conveniència de la unitat d'acció nacionalista, de vegades afirmen que ells són només nacionalistes. I aquí sí que nec que això sigui possible. I no en el sentit de dur les coses a l'absurd, com per afirmar que el nacionalisme no serveix de gaire a l'hora d'opinar sobre si el plat que t'estàs menjant és fat o salat, o per ajudar-te a triar entre una camisa a quadres i una a ratlles. Sostenc que en el terreny estrictament polític ningú no pot ser només nacionalista. De la mateixa manera que quan algú diu que no li interessa la política ja està fent política, quan algú diu que només és nacionalista, per activa o per passiva ja està prenent postura en relació a fets davant els quals la condició nacionalista no diu res, o fins i tot necessita la correcció d'una altra perspectiva, com la de mirar-nos el món en termes verticals: de dalt a baix, o de baix a dalt.
Davant l'afer de l'operació de Gas Natural sobre Endesa, per exemple, la perspectiva que ha primat a l'hora de prendre postura ha estat clarament la nacionalista: l'espanyolisme s'hi ha situat en contra perquè això donaria més poder a una entitat financera catalana, i el catalanisme s'hi ha situat a favor perquè això és positiu per als interessos nacionals. Què passa, però, amb els indis maputxes que des de fa anys pateixen l'agressió d'Endesa al territori xilè de l'alt Bio-Bio? No col·lideix un pretès discurs només nacionalista amb la defensa dels drets d'aquest poble i del seu territori? De la mateixa manera, un fòrum d'internet que es qualifica de nacionalista -només nacionalista-, expressa la seva alegria i el seu suport per la victòria d'un pilot català al ral·li de Dakar. I ja em perdonareu, però a mi se'm gira el ventrell davant aquesta ostentació obscena de la riquesa i el poder del nord ric, davant aquesta aventura brutal que enguany ha costat la vida a tres persones, un pilot i dos infants que han mort atropellats per camions que participaven en l'expedició. De manera que no tenc res a celebrar, cap motiu per sentir-me content, i me'n fot que el guanyador sigui un compatriota. No crec que ningú sigui menys nacionalista si es nega a expressar-li cap mena de suport.
En fi, aquests casos l'únic que fan és mostrar-nos una obvietat: que el nacionalisme no és ni pot ser l'únic prisma des del qual analitzar les coses, l'únic criteri amb el qual situar-nos davant el món.
1/1/06
I vostè, sr. Antich, què va votar?
En el debat al Senat espanyol sobre els pressupostos de l'estat per al 2006, CiU, ERC i IU varen votar faborablement una esmena del PP que proposava augmentar els descomptes aeris per a residents fins al 50%, que els funcionaris de les Illes cobrassin la mateixa quantitat com a puls d'insularitat que els de Canàries i que l'estat invertiria 40 millions d'euros en la construcció del nou hospital públic. Aquesta esmena es va aprovar, al senast. Llavors el projecte de llei va tornar al Congrés i, allà, el PSOE hi votà en contra i l'anul·là. La nostra Comunitat veié esvair-se els diners. Els del PSOE acusen el PP de cinisme perquè el 2002 votaren en contra de proposicions quasi idèntiques però proposades des de l'altre costat de l'arc parlamentari.
Quan ens adonarem els ciutadans del nostre país que PP i PSOE son dos partits estrangers que només busquen xuclar la mamella de la nostra economía? A Galícia diuen: pesoe e pepé, a mesma merda é.
Mallorca-Aventura
Aquests darrers díes m’empeny una pregunta com si fora una excavadora sense frè: som alguna cosa més que un destí turístic? Aquesta pregunta se m’ha fet consistent darrera la lectura del excel·lent article que el company d’estudis Josep Maria Llauradó aporta al recentment aparegut volum ‘Païssos Catalans, en Plural’, editat per ca’n Moll.
Som alguna cosa més que un destí turístic? A aquesta pregunta se li afegeixen arguments, polèmiques i altres aportacions recollides les darreres setmanes: en primer lloc, el desafortunat comentari del nou president del ‘Fomento de Turismo’, tan ben contestat per Llorenç Capellà al Diari de Balears de día 29 de desembre de 2005 (El senyor Alvaro Middelmann opina que els mallorquins hem d'ésser més amables amb els turistes. Això vol dir que no ho som. O que no ho som a bastament. Crec recordar que aquest mateix retret ja ens el va fer el senyor Escarrer fa tres o quatre anys, i és evident que no li férem cas, per absurd. El senyor Middelmann parla avalat per la presidència del Foment de Turisme, de la qual acaba de prendre possessió. És, per tant, algú amb un pes social inqüestionable. Tanmateix, s'ha passat de set cases. I ha encetat un debat que únicament li reportarà esquitxos. El senyor Middelmann té fama d'ésser un home dur, que somriu poc. I l'ambient laboral a Air Berlín, l'empresa que dirigeix amb mà de ferro, no és gaire bo. De manera que més li valdria guanyar-se la simpatia dels seus, abans d'exigir-nos als altres que somriguem a tota hora.) En segon lloc, els debats per tot arreu sobre les diverses reformes estuatutàries a Galícia, Catalunya i també a casa nostra, principalment sobre la qüestió de si ens podem anomenar ‘nació’, ‘nacionalitat’, ‘realitat nacional’ o alguna cosa encara més sicodèl·lica, amb el graciós permís de sa magestat central.
A les Illes Balears, el debat semàntic, jurídic o antropològic sobre la identitat nacional ben cert que no és el tema de discussió predominant als cafès i a les tertúlies. Potser els promotors, més que discrets, de la discussió sobre la possibilitat de reforma de la nostra carta fonamental, la senyora Estarás i el seu comité de savis (això que ens recorda tant la pel·lícula de Walt Disney ‘Blancaneus i els set nanets’), tots plegats cantant ‘silbando al trabajar, lalala...’, podria proposar al Parlament de la nostra comunitat un preàmbul que començés diguent: ‘Les Illes Balears son un destí turístic d’interès estatal preferent...’ Al cap i a la fí, això és el que semblam. Si no, fem l’esforç d’anar a fer un cafè, o una ginebra, amb alguna d’aquestes persones que venen a passar una setmana a la platja de Palma o al port d’Alcúdia. Què en saben, de la nostra realitat? Què coneixen, del que parlen els nostres governants i polítics? Què en saben, de les nostres lletres, de la nostra música, de la nostra història? Aquesta gent, molts d’ells persones cultes i lletraferides (quina paraula! Ferit per la lletra) amb dificultats aniràn més enllà de la identificació de Mallorca, Menorca o Eivissa amb una ‘província’ espanyola, on els seus aborígens (IB3 dixit, alerta) mengen ‘paella’ i ballen ‘sevillanas’. Alguns hauran sentit parlar de’n Zapatero, de’n Eto’o o de na Xenoa, però molts pocs sabràn quí és Jaume Matas i molt manco qui va ser Josep Maria Llompart.
Per cert, l’any 1991 el mateix Llompart escrivia: ‘El concepte d’Estat-nació es fonamenta en una ficció: la ficció de considerar identificables i equiparables dues realitats que es donen en plans diferents i ben diferenciats: el concepte d’estat és un concepte estrictament jurídic; el concepte de nació, en canvi, és un concepte històric, antropològic, cultural en el sentit més ampli i més abastador de la paraula. Les fronteres d’un estat, la mateixa estructura orgànica d’un estat, es poden modificar i alterar pre procediments jurídics ... Les fronteres, en canvi, d’una nació no s poden modificar ni alterar per semblants procediments jurídics’ i conclou: ‘Pere Oliver, l’any 1916, afirmà que Espanya no és una nació, baldament se’n digui. Espanya és un Estat’.
L’enyorat professor Albert Saoner llegía l’any 1996 una conferència a Palma titulada ‘El origen del estado moderno’ on feia un recorregut, més històric que ideològic, pel desenvolupament de les creecens sobre els conceptes d’estat i nació a l’Europa dels darrers 600 anys. Després de recordar que llavors no existía cap noció d’estat o de nació, explicava el pas de la identificació de la nació amb la persona del sobirà (el rei) cap a la posterior identificació de la nació amb el poble, principalment a través dels interessos econòmics de la burgessia que comença a florir. L’economía, deia Saoner, és un element determinant del procés, però no és l’únic; l’altre, tan important o més, és la extensió de la ciutadanía. Allò que ara en diriem el desenvolupament de les polítiques de reconeixement (l’expressió és de Charles Taylor). Les nacions es desenvolupen, maduren, en l’àmbit de les relacions entre iguals, a partir del reconeixement de les seves institucions (govern, parlament, ordenament jurídic, etc.)
És evident que res de tot això ho trobam al nostre petit país. Ni tan sols som un poble preocupat per fer crèixer la nostra economía, ans acceptem de bon grat jugar el paper de la vaca que nodreix el creixement de les altres regions teòricament ‘més pobres’ (per exemple, la pobra Extremadura, amb un 6% del PIB dedicat a Educació vers el nostre 2’8%; però aicò no ho podem dir per no pecar d’insolidaritat). Som un poble no reconegut com a tal a cap de les instàncies internacionals (allò de les seleccions esportives no és més que l’epifenòmen de la reivindicació): quan serà que sentirem al rei d’Espanya fer un discurs sobre la unitat de la nostra llengua? Quan serà que un empresari soci de Pimem deixarà de queixar-se per què reb una carta escrita en català? Quan serà que començarem a exigir un Euro Salmón escrit íntegrament en la nostra llengua? Quan serà, en fí, que sentirem algún dels nostres polítics fer-se resò del clam de Pere Oliver exigint la modificació de l’article segon de la Constitució Espanyola en el sentit de definir l’Estat espanyol i no, com diu ara, la nació espanyola?
D’acord amb l’article primer de la Cosntitución de 1978, que diu que ‘La soberania nacional reside en el pueblo español’, els diferents Estatuts autonòmics hagueren de rendir-se al fet que la sobiranía de cada una de les comunitats (nacionalitats) derivava de la Constitució. Cap possibilitat hi hagué llavors de pretendre que la sobiranía dels diferents pobles sorgís del mateix poble. Així, el nostre Estatut de 1983 deia: ‘Les Illes Balears, com a expressió de la seva identitat històrica i de la seva singularitat, en l’exercici del dret a l’autogovern que la Constitució reconeix a les nacionalitats i les regions, es constitueixen comunitat autònoma dins el marc de la Constitució i d’aquest Estatut’. Es renunciava a qualsevol pretensió que la sobiranía del poble balear resideix en el mateix poble balear i, a partir d’aquí, es desenvolupa tota la maquinària destructora dels nostres drets.
No sense un punt de melangia, Llauradó afirma: ‘Si als ulls de l’Estat som poca cosa més que una destinació turística, una mena de parc temàtic d’èxit on la gent fa feina i viu i conviu als mateixos espais, ens pagarà la pena convèncer-nos que som i que hem estat quelcom més? Com pot sobreviure una cultura: com a Estat, com una marca, com una excepció, com un model d’integració i de convivència per la pròpia decisió de ser una societat de turistes, dividits entre els que ho som – quin remei – tot l’any i els que hi vénen algunes setmanes?
La nostra tragèdia és que reflexions com aquestes només son compartides per una minoria dels nostres conciutadans. La gran majoria dels residents del nostre país n’estan contents, amb la seva identitat d’habitants d’un gran parc temàtic xuclat i explotat per estrangers. Això i les targetes de crèdit, els diners plàstics, els permeten satisfer desitjos inmediats d’ostentació i de riquesa aparent. Els detractors ens diràn que això justament n’és la prova de la nostra equivocació. Tan se val. Això només pot ser l’evidència de la seva ignorància. Només cal mirar enrere i veure el bagatge de què en som hereus i que tenim la responsabilitat de transmetre als nostres descendents. La riquesa del país no es redueix al negoci fàcil i inmediat de l’explotació d’uns recursos que tard o d’hora esgotaràn. Com a protagonistes d’allò que Hegel definí com a ‘societat civil’, tenim l’obligació i la responsabilitat de mantenir el clam en el desert, la flama minsa i humil del que som i volem ser. Altrament, només podrem aspirar a que als nostres fills se’ls faci un petit descompte per gaudir de les atraccions d’aquest gran parc temàtic en què ens haurem convertit.
Som alguna cosa més que un destí turístic? A aquesta pregunta se li afegeixen arguments, polèmiques i altres aportacions recollides les darreres setmanes: en primer lloc, el desafortunat comentari del nou president del ‘Fomento de Turismo’, tan ben contestat per Llorenç Capellà al Diari de Balears de día 29 de desembre de 2005 (El senyor Alvaro Middelmann opina que els mallorquins hem d'ésser més amables amb els turistes. Això vol dir que no ho som. O que no ho som a bastament. Crec recordar que aquest mateix retret ja ens el va fer el senyor Escarrer fa tres o quatre anys, i és evident que no li férem cas, per absurd. El senyor Middelmann parla avalat per la presidència del Foment de Turisme, de la qual acaba de prendre possessió. És, per tant, algú amb un pes social inqüestionable. Tanmateix, s'ha passat de set cases. I ha encetat un debat que únicament li reportarà esquitxos. El senyor Middelmann té fama d'ésser un home dur, que somriu poc. I l'ambient laboral a Air Berlín, l'empresa que dirigeix amb mà de ferro, no és gaire bo. De manera que més li valdria guanyar-se la simpatia dels seus, abans d'exigir-nos als altres que somriguem a tota hora.) En segon lloc, els debats per tot arreu sobre les diverses reformes estuatutàries a Galícia, Catalunya i també a casa nostra, principalment sobre la qüestió de si ens podem anomenar ‘nació’, ‘nacionalitat’, ‘realitat nacional’ o alguna cosa encara més sicodèl·lica, amb el graciós permís de sa magestat central.
A les Illes Balears, el debat semàntic, jurídic o antropològic sobre la identitat nacional ben cert que no és el tema de discussió predominant als cafès i a les tertúlies. Potser els promotors, més que discrets, de la discussió sobre la possibilitat de reforma de la nostra carta fonamental, la senyora Estarás i el seu comité de savis (això que ens recorda tant la pel·lícula de Walt Disney ‘Blancaneus i els set nanets’), tots plegats cantant ‘silbando al trabajar, lalala...’, podria proposar al Parlament de la nostra comunitat un preàmbul que començés diguent: ‘Les Illes Balears son un destí turístic d’interès estatal preferent...’ Al cap i a la fí, això és el que semblam. Si no, fem l’esforç d’anar a fer un cafè, o una ginebra, amb alguna d’aquestes persones que venen a passar una setmana a la platja de Palma o al port d’Alcúdia. Què en saben, de la nostra realitat? Què coneixen, del que parlen els nostres governants i polítics? Què en saben, de les nostres lletres, de la nostra música, de la nostra història? Aquesta gent, molts d’ells persones cultes i lletraferides (quina paraula! Ferit per la lletra) amb dificultats aniràn més enllà de la identificació de Mallorca, Menorca o Eivissa amb una ‘província’ espanyola, on els seus aborígens (IB3 dixit, alerta) mengen ‘paella’ i ballen ‘sevillanas’. Alguns hauran sentit parlar de’n Zapatero, de’n Eto’o o de na Xenoa, però molts pocs sabràn quí és Jaume Matas i molt manco qui va ser Josep Maria Llompart.
Per cert, l’any 1991 el mateix Llompart escrivia: ‘El concepte d’Estat-nació es fonamenta en una ficció: la ficció de considerar identificables i equiparables dues realitats que es donen en plans diferents i ben diferenciats: el concepte d’estat és un concepte estrictament jurídic; el concepte de nació, en canvi, és un concepte històric, antropològic, cultural en el sentit més ampli i més abastador de la paraula. Les fronteres d’un estat, la mateixa estructura orgànica d’un estat, es poden modificar i alterar pre procediments jurídics ... Les fronteres, en canvi, d’una nació no s poden modificar ni alterar per semblants procediments jurídics’ i conclou: ‘Pere Oliver, l’any 1916, afirmà que Espanya no és una nació, baldament se’n digui. Espanya és un Estat’.
L’enyorat professor Albert Saoner llegía l’any 1996 una conferència a Palma titulada ‘El origen del estado moderno’ on feia un recorregut, més històric que ideològic, pel desenvolupament de les creecens sobre els conceptes d’estat i nació a l’Europa dels darrers 600 anys. Després de recordar que llavors no existía cap noció d’estat o de nació, explicava el pas de la identificació de la nació amb la persona del sobirà (el rei) cap a la posterior identificació de la nació amb el poble, principalment a través dels interessos econòmics de la burgessia que comença a florir. L’economía, deia Saoner, és un element determinant del procés, però no és l’únic; l’altre, tan important o més, és la extensió de la ciutadanía. Allò que ara en diriem el desenvolupament de les polítiques de reconeixement (l’expressió és de Charles Taylor). Les nacions es desenvolupen, maduren, en l’àmbit de les relacions entre iguals, a partir del reconeixement de les seves institucions (govern, parlament, ordenament jurídic, etc.)
És evident que res de tot això ho trobam al nostre petit país. Ni tan sols som un poble preocupat per fer crèixer la nostra economía, ans acceptem de bon grat jugar el paper de la vaca que nodreix el creixement de les altres regions teòricament ‘més pobres’ (per exemple, la pobra Extremadura, amb un 6% del PIB dedicat a Educació vers el nostre 2’8%; però aicò no ho podem dir per no pecar d’insolidaritat). Som un poble no reconegut com a tal a cap de les instàncies internacionals (allò de les seleccions esportives no és més que l’epifenòmen de la reivindicació): quan serà que sentirem al rei d’Espanya fer un discurs sobre la unitat de la nostra llengua? Quan serà que un empresari soci de Pimem deixarà de queixar-se per què reb una carta escrita en català? Quan serà que començarem a exigir un Euro Salmón escrit íntegrament en la nostra llengua? Quan serà, en fí, que sentirem algún dels nostres polítics fer-se resò del clam de Pere Oliver exigint la modificació de l’article segon de la Constitució Espanyola en el sentit de definir l’Estat espanyol i no, com diu ara, la nació espanyola?
D’acord amb l’article primer de la Cosntitución de 1978, que diu que ‘La soberania nacional reside en el pueblo español’, els diferents Estatuts autonòmics hagueren de rendir-se al fet que la sobiranía de cada una de les comunitats (nacionalitats) derivava de la Constitució. Cap possibilitat hi hagué llavors de pretendre que la sobiranía dels diferents pobles sorgís del mateix poble. Així, el nostre Estatut de 1983 deia: ‘Les Illes Balears, com a expressió de la seva identitat històrica i de la seva singularitat, en l’exercici del dret a l’autogovern que la Constitució reconeix a les nacionalitats i les regions, es constitueixen comunitat autònoma dins el marc de la Constitució i d’aquest Estatut’. Es renunciava a qualsevol pretensió que la sobiranía del poble balear resideix en el mateix poble balear i, a partir d’aquí, es desenvolupa tota la maquinària destructora dels nostres drets.
No sense un punt de melangia, Llauradó afirma: ‘Si als ulls de l’Estat som poca cosa més que una destinació turística, una mena de parc temàtic d’èxit on la gent fa feina i viu i conviu als mateixos espais, ens pagarà la pena convèncer-nos que som i que hem estat quelcom més? Com pot sobreviure una cultura: com a Estat, com una marca, com una excepció, com un model d’integració i de convivència per la pròpia decisió de ser una societat de turistes, dividits entre els que ho som – quin remei – tot l’any i els que hi vénen algunes setmanes?
La nostra tragèdia és que reflexions com aquestes només son compartides per una minoria dels nostres conciutadans. La gran majoria dels residents del nostre país n’estan contents, amb la seva identitat d’habitants d’un gran parc temàtic xuclat i explotat per estrangers. Això i les targetes de crèdit, els diners plàstics, els permeten satisfer desitjos inmediats d’ostentació i de riquesa aparent. Els detractors ens diràn que això justament n’és la prova de la nostra equivocació. Tan se val. Això només pot ser l’evidència de la seva ignorància. Només cal mirar enrere i veure el bagatge de què en som hereus i que tenim la responsabilitat de transmetre als nostres descendents. La riquesa del país no es redueix al negoci fàcil i inmediat de l’explotació d’uns recursos que tard o d’hora esgotaràn. Com a protagonistes d’allò que Hegel definí com a ‘societat civil’, tenim l’obligació i la responsabilitat de mantenir el clam en el desert, la flama minsa i humil del que som i volem ser. Altrament, només podrem aspirar a que als nostres fills se’ls faci un petit descompte per gaudir de les atraccions d’aquest gran parc temàtic en què ens haurem convertit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)