Déu, Redéu, Macagundéu!

Un antic acudit explica que un mestre demanà als seus alumnes quants déus hi ha. Un, des del darrere de l’aula, respon: “tres, senyor mestre”. “Com que tres?” - replica aquest, lleugerament irritat – “I quins són aquests?”. I el nin, amb tota la ingenuïtat de qui ha sentit cosa per ca seva, contesta: “Sí, mestre, ho diu mon pare: Déu, Redéu i Macagundéu”.

Tot i confiar que cap fiscal d’aquest estat neo inquisitorial nacional catòlic en què s’ha convertit Espanya em portarà davant dels tribunals per tan greus ofenses a la creença mitològica majoritària, diré en la meva defensa que aquest acudit me’l contà mossèn Joan Dalmau, rector de s’Illot qui, a banda d’acudits irreverents, també em va iniciar en el coneixement de la llengua i la literatura catalanes, quan ni una cosa ni l’altre encara no feien part del pla d’estudis oficial.

La broma ve a compte d’allò que explica la premsa local, que el Govern considera la possibilitat de posar una nova taxa que gravarà el lloguer de cotxes per tal de fer front a l’allau incontrolat de màquines que saturen les nostres ja castigades carreteres. Un respectat periodista de la competència ha encunyat la paraula “rentaxa”, que haurem d’afegir al sac dels neologismes polítics nostrats si la cosa va endavant. Tenim, o tindrem, taxes, ecotaxes i, finalment, rentaxes. Ben igual que a l’acudit. 

Al meu entendre, la clau de la qüestió la planteja el catedràtic d’antropologia de la nostra universitat, Camilo Cela: De veritat algú es pensa que posant una nova taxa s’aconseguirà disminuir el volum de vehicles? Malgrat la demagògia a què ens té acostumats la gent del gremi dels hostalers, ningú no es creu, ni de lluny, l’argument que l’impost sobre les estades turístiques provoqui una disminució en el volum de visitants. L’evidència empírica ho constata de manera inapel·lable. 

Gravar el lloguer de vehicles no farà que hi hagi menys cotxes. Simplement, els clients pagaran més i l’Administració recaptarà més. Però mentre no siguem capaços d’implementar estratègies alternatives de mobilitat que desincentivin l’ús del cotxe privat, continuarem patint el col·lapse d’un model que ens condemna al caos. És ben necessari que el Govern expliqui, per tant, de manera clara i convincent, tot allò que està fent en aquest sentit més enllà de la nova taxa. Déu de cotxes!

Per descomptat que ens indigna l’abús de les companyies que matriculen cotxes de lloguer a Collado Mediano, Madrid. Segons les estadístiques oficials, el 30% del total dels vehicles matriculats a l’Estat espanyol estan registrats a només 5 municipis, dels quals tres - que sumen un total de només 24.000 habitants! - són de la capital. Això representa que cada un dels veïns d’aquests municipis seria propietari de quasi quatre-cents vehicles. Mira per on!

Cotxes de lloguer, massificació turística, gentrificació de Palma, excessiva pressió demogràfica sobre el territori; tot és part d’un trencaclosques diabòlic que sembla que no sabem resoldre. Com a mostra, diumenge passat, una parella d’italians em va demanar perdó davant una banderola groga que reclama Ciutat per qui l’habita i no per qui la visita. Es van sentir apel·lats i avergonyits. És això el que volem? Jo no. Redéu de cotxes!

Amb massa facilitat carregam contra la baula més feble de la cadena. Culpam el turista individual de la saturació; Culpam la dona marroquina que neteja cambres d’hotel, a escarada i a canvi d’un salari que cap mallorquí acceptaria, de les dificultats per trobar una feina; Culpam els mallorquins i mallorquines, contra qui va carregar la setmana passada David Abril - pens que de forma poc afortunada, per molt que pugui entendre’n els motius subjacents - a aquestes mateixes planes. Culpam la suposada manca de criteri dels qui voten la dreta, com lamentava anys enrere Pere Sampol. Una vegada i una altra, erram les anàlisis i equivocam l’objectiu.

No posam en dubte que aquest Govern pateix un dèficit de finançament escandalós. Ho sabem des de fa trenta anys; no, perdó, tres-cents. És evident que calen inversions per a protegir el territori davant les amenaces de la pressió demogràfica. És evident que els recursos energètics que consumim, tant els indígenes residents com els “bwanes” nòrdics que ens visiten, tenen un cost elevat i unes existències limitades. És evident que la gestió dels residus suposen una càrrega sobre les nostres esquenes que ens vincla i ens condiciona. I és evident que la capacitat legislativa de què disposa la nostra desventurada Comunitat és minsa. Tanmateix, una vegada constatades totes aquestes obvietats, els nostres governants tenen l’obligació de fer visible a l’opinió pública, d’una forma incontestable, que són plenament conscients de què ens estam jugant i que estan fent els deures. Benvinguda sigui la taxa, però al darrere hi ha d’haver alguna proposta més. Macagundéu de cotxes!

Que no ens embrutin Sant Jordi

Tenacitat i constància!
Sant Jordi ens enorgulleix.
Poble que escriu i llegeix,
mata el drac de la ignorància.

Mateu Xurí

Avui m’agradaria parlar d’Aurora Picornell, a qui el Consell de Mallorca acaba de nomenar filla predilecta; persona feminista, comunista, lluitadora pel benestar de les persones; però assassinada per uns éssers a qui no se’ls hi escau el nom de persona.

M’agradaria parlar de totes les víctimes de la barbàrie, massa sovint en nom d’una religió o altra; de Mosul, d’Alepo, de tants i tants indrets que defineixen el mapa de la ignorància humana; m’agradaria tenir un pensament per les persones innocents, moltes d’elles infants que mai no tindran res semblant a una vida com la que nosaltres, europeus benestants, tenim.

M’agradaria parlar de les persones que són perseguides, empresonades, torturades, només pel fet d’estimar-se a contracorrent; d’una manera, entre cometes, incorrecta; d’una manera diferent a com ordenen les normes i els costums dels governs dels seus països.

M’agradaria parlar de les dones que, un estiu més, a s’Arenal, netejaran una trentena d’habitacions d’hotel cada dia; habitacions, moltes d’elles, amb més llits dels que es declaren als registres oficials. I ho faran a canvi d’un sou indigne i d’unes condiciones que cap hostaler d’aquests que van a missa cada diumenge voldria per a la seva mare.

M’agradaria parlar de Jaume Santandreu i dels humans de Marginàlia, a qui tots els déus, reals o ficticis, de la Humanitat concedeixin una llarga i pròspera vida; La nostra societat mai no reconeixerà de forma suficient la tasca titànica que fan. M’agradaria que les administracions dels governs insulars i autonòmics, siguin de dretes o d’esquerres, els fessin una mica més de cas, encara que no formin part de les estadístiques de votants potencials dels partits.

I tanmateix, sé que, en sortir de casa, els meus desigs seran debades: aniré a fer un cafè i gairebé tothom parlarà d’un jove nascut a una illa ben al mig de l’oceà i tocat per la Fortuna, de qui diuen que va fer un gol en fora de joc ahir al vespre. Un jove que no crec que sigui admirat, precisament, per la quantitat de llibres que ha llegit.

Feim una estranya espècie, la nostra. Hem evolucionat fins a dominar el món. Ens hem industrialitzat fins a disposar de remei per a les guerres, la fam i les pitjors malalties. Però pel que fa a l’altruisme i a empatia, els biòlegs serien capaços de citar, com a mínim, mitja dotzena d’animals que ens en podrien donar amb cullereta. 

De tot això parlen els dos llibres que ha publicat el professor israelià Yuval Harari: Sapiens (2011) i Homo Deus (2016). Dues veritables obres d’art que ens fan reflexionar, a cada pàgina, sobre el sentit de la vida, la recerca de la felicitat, l’evolució de l’espècie, l’organització de les societats, l’economia, la història i el futur que ens espera com a éssers humans.

Com més savis som com a col·lectiu, més ignorants semblam com a individus. Ens cal llegir. Ens cal llegir molt. Només ampliant la perspectiva podem lluitar contra la ignorància que ens envolta i que es manifesta en tants i tants actes, alguns més frívols, d’altres més dramàtics. La ignorància és un virus molt poderós: fa passar per costum allò que és simple aberració: maltractar les dones, els gais, els ateus, els animals, els qui no pensen com nosaltres. 

I, un any més, han passat les processons. A Santanyí, un amic em comenta que el Santcristo li va caure al damunt del braç i li ha tret l’espatlla “de puesto”. Danys col·laterals a banda, encara n’hi ha que li diuen cultura. Per Ciutat, fins i tot han vist alguns líders polítics que ho han volgut aprofitar per arreplegar quatre vots. Com pot ser que una mostra d’ignorància sigui cultura? Que me perdonin els creients, però no ho entenc.

Però no ens rendim. I perquè una dona marinera sap que després d’una maror sempre arriba la bonança, arriba l’alegria en forma de llibres i de roses, de la mà de la festa que ens identifica davant el món com a catalans – d’illa i de terra ferma -. La celebració de l’amor per la via del coneixement; la celebració del coneixement amb una rosa vermella. Raó i emoció en pura simbiosi aristotèlica. I ens diuen que n’hi ha que pretenen espanyolitzar (capitalitzar) una festa que no és la seva. Si us plau! Que no ho embrutin. Ni Rajoy, ni Campos, ni C’s, ni el Sírculo, amb les seves mans tacades d’aquella forma d’ignorància castellana que volgué enaltir Unamuno. Sant Jordi és la nostra. Que no ens l’embrutin.

El Sermó de l’Enganalla arriba a Barcelona

La meva regidora de cultura i festes, Adelina Gutiérrez (qui és, per cert, la millor regidora de cultura de tota la història de la democràcia a Llucmajor amb diferència), explicava als profans, el passat diumenge, en què consisteix la tradició del Sermó de l’Enganalla. Es tracta de la representació d’un duel còmic entre el predicador i l’organista, que es proven per veure qui dels dos aconseguirà d’enganar l’altre: el predicador fa tot el possible per acabar el sermó quan menys s’ho esperi l’organista, mentre aquest intenta fer sonar l’orgue i així impedir que el predicador pugui acabar el sermó. Tot plegat, davant una concurrència que no s’està de matinar – el ritual es fa a les vuit del matí – i que té per cert que s’ho passarà d’allò més bé.

Aquest joc, que l’any passat va aconseguir el reconeixement com a Festa d’Interès Cultural (FIC) de part del Consell de Mallorca, havia estat una pràctica habitual a diferents pobles del Pla de Mallorca, per molt que a dia d’avui només es representa al Convent dels Franciscans de Llucmajor, el matí del dia de Pasqua, just abans de la processó de s’Encontrada.

Pel que expliquen els historiadors, el costum del risus paschalis, la reacció festiva al període de recolliment que acaba amb la festa de la suposada resurrecció del fill de Déu, es pot trobar a tota Europa i ve de lluny: Ja en el segle VI hi ha testimonis documentats de pràctiques obscenes realitzades pels oficiants litúrgics cristians per tal de provocar l’alegria dels feligresos davant la bona nova pasqual. Encara que els més puristes es lamentaven que s’introduïssin dins les esglésies espectacles teatrals, màscares, elements grotescs i altres “coses deshonestes” (hi havia clergues que arribaven al punt d’exhibir el seu fal·lus rampant i masturbar-se dalt la trona), d’altres, la majoria, s’hi mostraven a favor. Fins i tot catòlics tan conservadors i ortodoxes com el teòleg Josep Ratzinger (conegut també amb el nom de Benedict XVI) han defensat en algun moment que l’homilia pasqual havia de promoure l’alegria mitjançant un relat que aconseguís que tota la parròquia s’esclatàs de rialles.

Ben mirat, només es tractava de provocar la hilaritat i compartir l’alegria de la resurrecció del fill de Déu. Riure i celebrar la fi del període trist i angoixós de la quaresma. Panades esperau-me. Aquesta devia ser, segons els experts, l’arrel antiga del sermó de l’Enganalla. És clar que a Llucmajor, pel que recorden les cròniques, no s’ha arribat mai als nivells d’exhibicionisme genital i de procacitat pornogràfica que es veia a altres indrets.

Fer riure la concurrència el diumenge de Pasqua. Aquesta era la idea. Enguany, però, una versió anticipada i ben original del sermó de l’Enganalla s’ha escenificat, no a Llucmajor, sinó a Barcelona. Parlam de la comèdia representada per l’assemblea constituent del nou partit que pretenen fundar Ada Colau, Xavier Domènech i, potser si o potser no, els podemaires principatins, aquest passat diumenge del Ram. Els oficiants de la litúrgia del bé comú i de la nova política han proclamat, sense cap mena de pudor, que volen una república catalana encaixada amorosament en el si de l’actual monarquia espanyola. Tot un oxímoron d’aquests que en diríem de manual.

Efectivament, els predicadors han aconseguit provocar la riallota de tothom. Així ho han evidenciat de manera immediata les xarxes socials. “Molt bé, cracks” ha escrit Titot, per exemple, en una piulada que ha assolit el nivell de tòpic. Una república dins una monarquia confederal! El meu padrí hauria dit: “Què te pareix, secretari?”

En aquest joc, emperò, no queda del tot clar qui fa – serà Colau? Tal volta Domènech? - el paper del rector i qui el de l’organista; i tampoc queda clar a qui pretenen enganar, si als catalans o als espanyols. Al costat d’aquesta, el miracle de la resurrecció sembla un joc de mans a l’abast de qualsevol amb una capsa de jocs de màgia d’aquells que ens duien els Reis quan érem infants.

És del tot evident que els comuns no acaben de dominar el calendari litúrgic. Només així s’entén que hagin avançat la festa i la comèdia bufa una setmana, al diumenge del Ram, quan Jesús Nostre Senyor encara no haurà estat ni tan sols jutjat pel governador romà. Enguany, serà difícil que el predicador llucmajorer superi el llistó. Colau i Domènech li ho han posat molt amunt. Tanmateix, si no teniu mandra d’aixecar-vos d’hora, diumenge a les 8 ens sortirem de dubtes.

Renda Bàsica Universal, una utopia per a realistes

Karl Marx va saber explicar la història de la humanitat a través de les diferents formes d’organització com el resultat de la lluita entre classes socials: el pas de la societat esclavista a la societat feudal i, d’aquesta, a la societat industrial. Va mostrar que, en cada canvi, es produeix una crisi del sistema que provoca la seva destrucció. I va mostrar que cada una d’aquestes crisis és conseqüència de l’aparició d’un nou agent social (una nova classe): no van ser els esclaus els qui es varen fer caure l’imperi romà, com tampoc van ser els pagesos qui acabaren amb l’aristocràcia feudal.

El que no va saber veure Marx és que la fi del sistema capitalista - que va analitzar de forma tan precisa – no vindria donada per l’acció dels treballadors. La dialèctica de la història exigia la irrupció d’un nou agent social causant de la crisi i posterior superació del sistema. Com que, de Marx ençà, no tenim coneixement que hagi aparegut en escena un nou actor, les prediccions que va fer sobre la fi del sistema capitalista no s’han acomplit, i això, sovint, ha estat utilitzat pels ideòlegs conservadors com la prova del cotó que el marxisme no ha sabut superar.

Ara, però, com ens explica el llibre Utopia per a realistes: Perquè fer un món millor és un somni realitzable, recentment publicat per Rutger Bregman, estam assistint a l’aparició d’un nou agent en el sistema de relacions de producció, encara que no siguin ben bé una classe social. Parlam dels robots i de la rellevància cada cop més gran que tindran en les dinàmiques de generació de riquesa. Seria possible que aquest nou actor social arribi a provocar la desitjada crisi i la superació del sistema capitalista, amb tota la càrrega d’immoralitat estructural que tant mal ha fet a la dignitat de l’ésser humà? Bregman creu que si, i per això ens explica i defensa amb convicció la necessitat d’allò que trenta anys enrere Philippe van Parijs y Robert van der Veen van batiar com “la via capitalista cap al comunisme”: la Renda Bàsica Universal, una proposta de superació del fracàs constatat de qualsevol altra estratègia socialista de redistribució de la riquesa d’un estat.

La Renda Bàsica Universal (RB) es defineix com un ingrés pagat per l’Estat, com a dret de ciutadania, a cada membre de ple dret o resident de la societat, fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d’una altra manera, independentment de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda, i sense importar amb qui convisqui. En menys paraules: una assignació monetària pública incondicional a tota la població.

Al manifest publicat pel col·lectiu Grup Renda Bàsica Mallorca, que es va presentar en societat el passat 8 de febrer, es pot llegir: “L'objectiu de la RB és garantir el dret a l'existència material i el dret a una vida digna a tota la ciutadania, en compliment del dret reconegut per la Constitució (art. 1.1, 35.1, 41, 47) i la Declaració Universal dels Drets Humans (art. 1, 22, 25). La RB és una mesura predistributiva, ja que pretén reduir la desigualtat i la pobresa abans que la puguem patir. Es proposa com un nou dret fonamental, al mateix nivell que el dret a l'educació o a la sanitat. Donat que la desigualtat i la pobresa impedeixen que afrontem molts altres problemes (devaluació democràtica, canvi climàtic, sostenibilitat del model econòmic...) pensam que la implantació de la RB permetria afrontar problemes urgents que ara amaguem davall la catifa. Volem insistir en la vocació universal (tothom, independentment de qualsevol circumstància) i la incondicionalitat (de cap contraprestació i d'altres possibles ingressos) de la proposta que defensam, seguint les propostes de la Xarxa Renda Bàsica (Red Renta Básica / Basic Income Earth Network).”

La proposta de la Renda Bàsica Universal compleix tres objectius igualment importants: és moralment inqüestionable, tècnicament possible i socialment desitjable. Moralment, realitza els principis del liberalisme igualitari, ja que assegura la igualtat d’oportunitats entre tots els ciutadans, al mateix temps que garanteix que la distribució dels recursos no depenen de cap atzar natural i cada individu és realment lliure i responsable de decidir què vol fer amb la seva vida. Des del punt de vista tècnic, els experts asseguren que l’Estat, un cop s’hagi implementat aquesta mesura, serà econòmicament viable, especialment a causa de la feina que cada vegada més fan les màquines (els robots). I socialment, es tracta d’una proposta que satisfà les exigències ideològiques i metodològiques tant dels defensors més neoliberals del mercat com dels comunistes més ortodoxes.

Malgrat les crítiques (majoritàriament ideològiques), la Renda Bàsica Universal no és una utopia: un cop implementada, l’atur es convertiria en una cosa del passat; augmentarien els salaris dels treballs més desagradables, ja que no hi hauria la pressió que existeix actualment sobre els treballadors menys qualificats i augmentaria la demanda de béns relacionats amb el lleure, la creativitat i la qualitat de vida. És hora de posar en dubte el vell dogma del capitalisme calvinista sobre l’essencial dignitat del treball humà. Com ironitzava Pepe Rubianes, en les condicions actuals, el treball dignifica una merda. En comptes de dedicar hores i esforços a definir propostes polítiques capaces de generar més i més llocs de treball, ens cal començar a pensar en polítiques que desincentivin d’una forma realista el treball obligatori: per a nosaltres, ésser humans, hi ha coses millors a fer amb la nostra vida. És responsabilitat de les institucions garantir que es donin les condicions materials per a fer realitat aquesta legítima aspiració a gaudir d’una vida plena i no subjecte a l’obligatorietat d’haver de guanyar-se-la.

-->