Una proposta de s'Arenal Unit a l'OCB

Entre els plaers que hom pot trobar vivint a Llucmajor, un dels que més m'estim és baixar a berenar a Can Ramis els diumenges de matí. De vegades, ens trobam amb en Toni Llompart Suau, amb qui sempre és un plaer encetar tertúlia i analitzar la realitat que ens envolta.

Vaig conèixer en Toni fa cosa de dotze anys. Llavors, ell ja era un dels cervells més ben moblats que hi havia en el PSM. Podia vantar-se, tot i que mai no ho ha fet, d'haver participat en la redacció de gairebé tots els documents polítics i estratègics de la formació – era un temps en què la gent escrivia i llegia molt -, i no era sorprenent trobar-te'l algun vespre, passades les dotze, assegut davant un teclat escrivint, en solitari, a les oficines del carrer d'Antillon de Ciutat.

En aquell moment, en Toni i jo no ens hauríem posat d'acord. Pens que teníem visions molt diferents de cap on havien d'anar les forces polítiques que llavors es deien 'nacionalistes'. Buf! Què poc m'agrada aquest terme (Nota: La setmana qui ve hauria d'explicar per què). Tanmateix, a mesura que ens feim grans, és cada cop més fàcil trobar elements d'acord.

Avui la conversa s'ha encetat arran del que ha publicat el bon Toni Trobat: Què significa, l'any 2017, ser d'esquerres? D'entrada, he de dir que compartesc aquesta idea: 'El dogmatisme em produeix repulsió, de la mateixa forma que aquells que per excusar la renúncia, la inacció o la covardia s’aferren a ideals suposadament lliurepensadors'. Partint d'aquesta tesi, en Llompart i jo compartim un cert grau d'escepticisme existencial que ens duu a constatar tantes i tantes coses que els partits i la gent d'esquerres d'aquest país o no hem sabut fer o no hem sabut explicar. Probablement, una de les més greus és que sembla que hem renunciat a desenvolupar una interpretació global de la realitat. Com a conseqüència d'aquesta renúncia, ens costa d'entendre certs plantejaments curt-terministes que condicionen l'acció política a les nostres institucions.

Exemples d'aquesta 'visió fragmentada de la realitat' que costa d'encaixar en una sistematització de major abast: ens sorprèn escoltar els responsables de la política turística del Govern posicionant-se al costat dels rapinyaires del territori en defensa dels camps de golf; ens desorienta el president del Consell de Mallorca quan reivindica la gratuïtat d'aquell mateix túnel de Sóller que vam combatre quan es construïa; ens decep la facilitat amb què l'equip de govern municipal sembla haver renunciat a la defensa dels espais naturals de sa Marina de Llucmajor davant els projectes lligats a la generació d'energies suposadament verdes; i ens dol intuir que cap dels líders dels partits polítics que ens són emocionalment propers tenen la mínima idea sobre com fer front a la problemàtica de l'habitatge i del lloguer turístic. I tot plegat, repetesc, per manca d'una interpretació integrada de la realitat.

Algú reivindicarà – potser citant Bauman, que ara toca – la superació antropològica de les cosmovisions clàssiques. Però la dreta no ha deixat en cap moment de tenir clar què significa ser de dretes. Els progressistes, en canvi, no ho tenim gens clar. El grau d'autocensura que el sistema ens ha inoculat fa que amb massa facilitat renunciam a certs nivells de crítica social. Hem descatalogat conceptes com 'lluita de classes' i ens hem instal·lat en un activisme light de sofà i xarxes socials. La il·lusió de controlar el futur, via targes de crèdit i altres mecanismes de foment del consumisme benestant, ha diluït la consciència dels treballadors de pertànyer a una classe que només es pot explicar per la tensió generada pels mecanismes de producció. I ens hauria de preocupar especialment que aquesta pretesa classe mitjana, que no és altra cosa que proletariat ben vestit i amb bons cotxes, estaria disposada a morir – és a dir, a votar la dreta – per tal de mantenir la ficció dels seus privilegis materials.

Gestionam diferents institucions de govern amb una indubtable obsessió a “fer-ho bé”, però ens oblidam de dedicar temps a allò que és absolutament imprescindible: pensar el present i pensar el futur. Potser vaig errat, però trob molt a faltar aquesta dimensió en els nostres líders. Trob a faltar un pensament que generi discurs; que articuli explicacions globals a allò que ens passa com a poble, com a país, com a estat i com a continent; que expliqui que la deriva populista als Estats Units amb el president Trump o el que passa a París amb l'expansió de la xenofòbia té lligams amb el que ens podem acabar troban a ca nostra ; que sigui capaç de convèncer una ampla majoria que el model de transport basat en el cotxe individual ha arribat al seu col·lapse malgrat que no ho vulguem reconèixer; o que justifiqui per quina raó ens és ineludible un debat sobre el significat del dret de totes les persones a l'habitatge – en un sentit kantià, ens demanam: l'habitatge és quelcom que té valor o quelcom que té preu? 

Pensar més enllà dels titulars de cent quaranta caràcters. Pensar globalment – com deia el mantra de Portoalegre – per poder actual localment. Pensar que ens cal trobar les diferències ideològiques i programàtiques entre la dreta i l'esquerra si no volem que els votants percebin una desintegració de les diferents formes d'entendre el govern. I, al mateix temps, cosa molt més difícil, saber acceptar que necessitam compartir certes tesis, i potser una idea de país consensuada amb aquesta mateixa dreta per tal de poder esdevenir un estat. 

Això és el que m'agrada de la gent com en Toni Llompart. Que és de les persones que sap pensar, que sap explicar la realitat i que ho practica sovint. Amb realisme però, també, amb bon humor: avui en Toni i jo celebram l'honor que ens ha fet el darrer número de la revista de s'Arenal Unit. Us ho explicaré: molt amablement, proposen la instauració, en el marc dels premis 31 de Desembre, del Primer Premi Jaume Sastre per als detractors més abrandats del gonellisme (que, recordem-ho un cop més, no és mallorquinisme si no espanyolisme encobert) i ens fan, a en Toni i a qui escriu, insignes mereixedors d'aquest reconeixement. Tenc per cert que l'Obra Cultural Balear, que és el destinatari de tan inspirada proposta, sabrà fer-la realitat al més aviat possible. Ja m'ho perdonareu, però crec que, modèstia a part, tant en Toni com un servidor ens ho mereixem.

Somnis compartits episodi 3. El mallorquinisme polític

Fa uns mesos vaig gaudir d’una conversa improvisada amb dues persones que em donen vint voltes en saviesa i que em mereixen el màxim respecte intel·lectual i polític. Parl dels professors Damià Pons i Joan Mir, amb qui vaig coincidir en ocasió d’unes jornades de debat organitzades per les Fundacions Emili Darder i Ateneu Pere Mascaró. La conversa anava sobre quins són els conceptes que més ens escauen a l’estratègia política de totes les persones que, com a mínim, tenim per certa la idea que Espanya, com a Estat, no ens ha estat gens amable i que, per tant, com més aviat tinguem la possibilitat de marxar, millor.

La conversa anava de la incòmoda sensació que - els deia - m’entra cada cop que sent la paraula mallorquinisme: Tota la xavacaneria que qualsevol de nosaltres podria lligar a figures insubstancials d’una mal anomenada escena cultural mallorquina aquestes que durant els darrers anys de govern de la dreta han omplert fins al fàstic la graella de la nostra televisió pública, em ve al cap en sentir parlar de mallorquinisme. No cal dir noms. Tots sabem de qui parlam. 

A causa d’aquests personatges de pa amb fonteta, la paraula em sonava a menysteniment del sentiment i l’aspiració a realitzar un projecte polític comú amb tots els territoris de la República Catalana que volem. Malgrat tot, l’argument dels meus interlocutors anava en una línia que em va fer pensar que potser el meu prejudici podia tenir una lectura diferent: si els mallorquins i, per extensió, la resta dels conciutadans de les altres illes, renunciam a dir-li mallorquinisme a la manera d’entendre la nostra forma de fer part d’un tot –lingüístic, cultural, històric i polític - anomenat Catalunya, aleshores estam facilitant que els espanyols disfressats de gonelles que s’amaguen sota les sigles que tots coneixem s’apropiïn del terme.

Quan els independentistes, sobiranistes, nacionalistes, regionalistes, ens allunyam entre nosaltres per causa de fàtues consideracions nominalistes, estam reforçant les posicions d’aquells que no tenen cap escrúpol a presentar-se davall l’estàtua del rei en Jaume coberts amb una boina de Falange i una bandera espanyola. No ens enganen: aquesta és l’estratègia de l’unionisme espanyolista més ranci i antidemocràtic. Ho sabem.

Per altra banda, puc constatar que els amics i companys d’Esquerra Republicana del País Valencià no tenen cap mania amb el concepte de valencianisme republicà. Veiem, com a mostra, el capítol titulat Per un valencianisme republicà de masses del document Construïm el País Valencià del s. XXI, publicat a la seva web el febrer del 2015. Per què, aleshores, m’hauria de provocar tanta recança la paraula mallorquinisme?

Reconec que els arguments dels professors Pons i Mir són més potents que els meus sentiments, massa emocionals i poc raonats. Sí. Ens sabem avergonyits d’una Espanya que no ha sabut estimar-nos. Al contrari, ens ha perjudicat sistemàticament: ens va prohibir utilitzar la nostra llengua catalana a les institucions; ha escampat el virus de la catalanofòbia entre la gent menys escolaritzada, partint de l’estratègia de dividir per vèncer; ens ha sucat econòmicament fins a límits intolerables. Ningú no pot pensar, aleshores, que hi hagi cap proposta seriosa de defensar el nostre patrimoni insular entre els membres de les entitats que pretenen la nostra divisió, enfrontant de manera artificial el mallorquinisme i el catalanisme.

Potser no sabem què volem ser quan siguem adults: no sabem si voldríem construir una República mallorquina, com proposa Marcel Pich; una República balear, com defensava el juny del 2014 el vicepresident Barceló; una Confederació de Països Catalans – no sé si és aquesta la tesi de l’ASM o, simplement, una República catalana que abasti tota la nació lingüística i cultural, com agradaria a molts simpatitzants d’Esquerra Republicana. No sabem com fer compatible la defensa del menorquinisme polític d’un Nel Martí amb l’existència consolidada, ens agradi o no, d’unes institucions que aspiren a construir un relat interinsular coherent i que, repeteixo, ens agradi o no, hauran de dir la seva en una hipotètica construcció nacional que tots sabem que encara està per madurar. El que sí que he de reconèixer als autors de Somnis compartits és la seva claredat expositiva a l’hora de dibuixar la línia que va des de Miquel dels Sants Oliver fins a Mateu Xurí, passant per Josep Melià o Guillem d’Efak. 

I per aquesta raó, no estam en condicions de fer els roïssos tan grans. Aporrinar el concepte de mallorquinisme suposa donar la raó als unionistes espanyols que ens volen dividits. Ens queden massa estacions de trajecte compartit amb aquells que, ara per ara, preferirien baixar del tren abans d’arribar a la fi del trajecte. No crec que sigui una bona idea fer parts i quarts entre tots els qui anhelam un projecte propi de país, que no depengui de les oligarquies colonialistes que controlen els mecanismes del poder a Madrid, es vulguin dir mallorquinistes o catalanistes. Convidem tothom a construir el relat del nostres somnis compartits i facem tot el possible perquè darrere d’aquest somni hi hagi cada cop més mallorquins, amb independència d’on hagin nascut.

-->

Somnis compartits episodi 2. Zigmunt Bauman

En el moment en que em disposo a continuar la meva reflexió particular sobre el llibre recentment publicat Somnis compartits. La identitat mallorquina a debat (Documenta Balear), de Joan-Pau Jordà, Joan Colom i Gabriel Mayol, escolt una notícia que m’entristeix profundament: Acaba de morir Zigmunt Bauman, probablement el darrer dels grans pensadors que podríem posar al costat de figures cabdals del segle XX com Ludwig Wittgenstein, Bertrand Russell o Jurgen Habermas. Bauman ha estat, en poques paraules, la mosca collonera de la societat capitalista - moderna, frívola, banal i estúpida – en què ens hem convertit. La conjunció de mercat, mass media i xarxes socials ens ha duit a una situació de deshumanització progressiva sobre la que ens cal una reflexió quotidiana indefugible. Bauman, a més, és una de les influències que millor es perceben sobre el paradigma epistèmic o sociològic que sustenta les reflexions de Jordà i companyia.

Per entendre fins a quin punt Bauman ha influenciat la nostra vida quotidiana, només un exemple banal: Entre el concepte de ‘modernitat líquida’ i l’anunci d’un automòbil on Bruce Lee ens deia, fa uns anys, be water, my friend, només hi ha un pas. El mantra que ens defineix és fluir, tenir flexibilitat, això que ara en diuen resiliència. Aprendre dels fracassos i saber aixecar-nos després de cada caiguda. El lema que va fer seu Francesc de B. Moll. 

Per altra banda, Bauman ha retratat com ningú altre dos elements de la modernitat que ens són tan familiars com destructius: per una banda, la crítica del consumisme que es pot resumir en un titular com “avui, qualsevol concepció de la felicitat ens duu tard o d’hora a una tenda”. Per altra banda, la quotidianitat virtual que les xarxes socials ens ofereixen i que destrueixen un model de relacions socials que ha funcionat des d’una època en que l’ésser humà encara no era un ésser humà.

És cert que la nostra societat ha trencat amb tots els motlles tradicionals que definien tot allò que era inqüestionable per als nostres padrins. Com ens podem definir com a ésser humans al segle XXI? En què consisteix, avui, la nostra identitat? Què és la mallorquinitat? Què significa ser mallorquí? Evidentment, ni de conya es tracta d’apel·lar ni a la genètica ni a la sang: oblidem-nos de cercar els vuit llinatges de pedra picada. Tampoc ens podem definir pels nostres costums: què menjam, com vestim o a quins ídols adoram (cantants, equips de futbol, estrelles mediàtiques). I tanmateix, aquesta terra i aquest clima tenen quelcom que ens impregna i que, fins i tot, acaba contaminant els nouvinguts: tots sabem que després de sis mesos a Mallorca, qualsevol peninsular considerarà que anar de Ciutat a Son Servera és una odissea que posa en peu de guerra la nostra mandra consubstancial.

Els mallorquins tenim moltes virtuts: en particular, destacaria que tenim una percepció assenyada del temps, que ens permet viure d’una manera bastant propera a allò que defensaven els clàssics com a model d’una bona vida. Però també tenim defectes importants: sobretot, tenim una autoestima molt baixa, que fa que acotem el cap davant qualsevol extern amb aires de senyor (llegiu, si voleu, El campo en la cabeza, de l’antropòleg Alexandre Miquel). 

Ens cal domesticar aquesta autoestima: recordar-nos a nosaltres mateixos la nostra capacitat de treball i sacrifici, la nostra hospitalitat amb els que arriben amb necessitats, la nostra estima per la terra i la llengua que hem cuidat i hem fet florir des de fa gairebé vuit-cents anys.

Potser tot això està, avui, amenaçat per la mescla multicultural, per una afluència desmesurada de nous mallorquins, persones que arriben atretes per falses – molt probablement – promeses de benestar lligades a un model econòmic insostenible. Però potser no sigui així; potser, sense adonar-nos-en, els nostres nous veïns s’acabin empapant d’aquest virus (la terra, el clima, el paisatge). La nostra – mallorquina – forma particular de ‘estar en el món’ potser s’escampa tant si vols com si no. Aleshores, no cal que ens posem la ferratina de mallorquins a tota hora. 

Què ens cal, aleshores? Al meu entendre, insistir en un fet indiscutible: que tots els problemes que patim com a societat tenen el seu origen en el menysteniment essencial de la metròpoli castellana vers les seves colònies. Destapar dia rere dia els falsos mites de l’excel·lència de ser espanyol. Explicar sense descans de quina manera ens foten en tots els sentits i se’n riuen de nosaltres. Davant aquest estat – vius, parlam d’institucions, no de les persones - que ens juga sistemàticament a la contra, potser tot es resumeix en la sentència que va pronunciar l’expresident bolivià Evo Morales: tots els espanyols són del reial Madrid, però tots els europeus són del Barça. Ni el gran Bauman ho hauria explicat millor. Personalment, no m’atrevesc a afegir res més.

-->

Somnis compartits episodi 1: A qui estimes més?

“I tu, a qui estimes més, Bernat, al pare o a la mare?” Quan era nin, el seu pare sempre li feia aquesta pregunta. I el nin Bernat es quedava callat, sense saber que dir. No ho entenia. Amb els anys, en Bernat anà creixent i subtilment començà a percebre coses estranyes dins ca seva. Un plor de la mare, d’amagat; una mala cara del pare; renous inconcrets durant els vespres. En Bernat sentia que alguna cosa no acabava de funcionar. Més endavant, va ser testimoni d’un fet que el condicionà dramàticament: un dia, el pare havia arribat tard. Se sentia l’olor de l’esperit. Una cadira que rodola per terra. “Com és que el sopar està fred?” Un silenci de menyspreu per resposta. Finalment, un cop de puny que impactà al nas de la pobra mare den Bernat. “Pare! Què fas?” “Calla, Bernat, que no és cosa teva, això. Però digués, fill meu, tu a qui estimes més, al pare o a la mare?”

M’he recordat den Bernat mentre llegesc el darrer llibre de Joan Pau Jordà, Joan Colom i Gabriel Mayol. Un llibre que no puc deixar de recomanar a tothom com a regal de reis si encara us ho estau pensant – i no, no en tenc comissió – i sobre el qual esper fer una anàlisi més acurada en les pròximes setmanes. Somnis compartits – aquest és el títol del llibre - reflexiona sobre què significa ser mallorquí al segle XXI. Com a punt de referència, els autors citen les enquestes periòdiques on el Ministerio de Presidencia del Gobierno de España, a través del seu búnquer el CIS, demana als indígenes colonitzats d’aquestes illes nostres si se senten més mallorquins, més espanyols, o ambdues coses per igual.

Fa gràcia que Espanya, com el pare den Bernat, ens demani a qui estimam més. Deu ser que tenen l’autoestima baixa. Durant dècades – la nostra infantesa – els mallorquins ens hem cregut que el pare és una gran persona. Una persona excel·lent que ha triomfat en tot allò que s’ha proposat durant la seva vida: en els negocis, en l’amor, en l’esport. Un home d’èxit, en podríem dir. Un mascle alfa pel qual sospirarien totes les dones de la vila i a qui la mare no pot fer altra cosa que estar agraïda per haver-la triat a ella. I tanmateix, els fills es fan grans. I acaben per entendre que darrere els decorats d’aquesta farsa hi ha una realitat crua de maltractament, de falta de respecte, d’abús, d’humiliació.

Històricament, Espanya no ha sabut fer altra cosa que maltractar les seves colònies: Catalunya i, de rebot, les nostres illes (diria que és el mateix, però llavors algú em tirarà a la cara un moc de troll) ho hem patit ben igual que ho patiren els pobles d’Amèrica del Sud. Ens han intentat – i en part ho han aconseguit – prendre tot allò que ens és important: indústria, riquesa, territori, tradicions, cultura, llengua, art. I així i tot, encara hi ha Bernats que continuen pensant que l’Estat espanyol és un gran pare digne de respecte, amor i admiració, mentre que Catalunya es mereix tots els cops de puny que Espanya li etziba.

I nosaltres? Quina mena de fills som, aleshores? No deixa de sorprendre’m veure Bernats mallorquins insultant la mare! Ho hem vist aquests dies: al saló de plens del Consell, a la plaça de la Porta Pintada, davall l’estàtua de Jaume I, a la façana de Can Alcover... mallorquins fills d’una mare – Catalunya - a qui escupen, colpegen i insulten sense pudor, mentre li riuen les gràcies al “xulo-putes” de son pare. Sense adonar-se que són uns pobres peons al servei d’un estat maltractador, carn de canó que fan el joc brut als qui s’amaguen darrere d’enquestes pretesament asèptiques.

Fixau-vos que no veureu mai cap d’aquests a qui anomenau catalanistes intentant rebentar una celebració espanyola del 12 d’octubre. Nosaltres sabem respectar els costums, les tradicions i les festivitats dels països veïns. Aleshores, hi ha una diferència essencial entre nosaltres i vosaltres. Es diu respecte, senyors del GAB, de la Fundación Nacional Círculo Balear (tot en espanyol, per descomptat, a la seva web), de la Fundació Jaume III.

Potser no és hora que obriu els ulls i vegeu les pallisses que ens fot aquest pare maltractador que es diu Espanya? Tard o d’hora, tots els qui afirmeu sentir-vos tant espanyols com mallorquins haureu de prendre partit. No es pot estimar per igual quan és el pare qui fa mal a la mare. Lamentablement, la vida d’un fill canvia radicalment quan s’adona que no és l’amor allò que dóna sentit a la vida dintre la llar familiar, sinó l’abús, el menyspreu i la violència institucionalitzada. Preferiríem haver crescut baix d’un sostre de cordialitat, però és precisament el pare qui fa malbé, dia rere dia, les nostres il·lusions. Aleshores arriba un dia que els Bernats descobreixen que no pot ser estimar tots dos, perquè l’únic sentit i justificació de l’existència d’un és xuclar la sang de l’altre. I és que, malgrat les pel·lícules ensucrades d’adolescents americans, no hi ha vampirs bons.