Tots tenim un passat; tots tenim una família. Hom no tria la seva família.
Recordo haver llegit un llibre d’aquests sobre com triomfar a la vida que deia que la primera regla és: ‘tria bé els teus pares’. Evidentment, era una conya. Supós.
Els meus avis combateren al costat dels qui guanyaren la guerra. Fins i tot recordo haver escoltat un cop el meu avi Lluís contar que havia estat sometent i havia perseguit rojos per les muntanyes de Gènova. No m’agrada, però no ho puc canviar.
De vegades, escolto amb molta enveja a companys que recorden orgullosos als seus avantpassats que lluitaren i moriren per defensar la llibertat. Admiro la coherència de les famílies que han sabut llegar, de pares a fills, els valors pels quals val la pena viure i morir. Al contrari que jo, que vaig sortir roig i independentista dins una família que enviava els seus cadells als campaments tardo-falangistes de la Organización Juvenil Española. Sens dubte una vergonya per a alguns dels meus oncles estimats.
Tanmateix, a la universitat vaig tenir la fortuna d’estudiar una mica de genètica i una mica d’història clàssica. Tot plegat em va fer saber que les culpes i els pecats no s’hereten, de manera que no puc ser responsable del que varen fer els meus avis. Només ho puc ser de les meves pròpies decisions. I les que he pres, com per exemple dedicar-me a fer crèixer el projecte d’Esquerra Republicana, les asumeixo sense cap vergonya. La pregunta, per mi, és: si fos a dia d’avui, tindria la força i la intel·ligència per poder convèncer-los que la veritat no estava al costat dels feixistes? Tant de bo que fos així.
Totes aquestes coses les pensava aquest matí de diumenge davant la fosca paret del cementiri de Palma on foren vilment assassinats Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Ques. I m’he sentit molt orgullós, mentre dipositava una rosa vermella al seu mausoleu, de dedicar el meu esforç a provar de rectificar lleugerament algun dels errors que un altre Lluís Segura cometés fa vuitanta anys.
