Des de fa molt, pens que escriure és el paradigma de la vanitat. Pensar que val la pena deixar constància del que hom pensa, com si això fos important per als altres, o com si la humanitat sencera depengués del que hom escriu. Arribarà un dia que hi haurà més escriptors que lectors, si no ha arribat ja.
Un temps vaig escriure alguna cosa (insubstancial) a una revista. Els col·laboradors ens reuniem per dinar un cop cada mes. Varem arribar a la conclusió que els nostres escrits no els llegia mai ningú, tret dels propis autors.
Com que tenc ben clar que no en se, d'escriure, m'agraden els personatges àgrafs. Dos d'ells en feren bandera d'aquesta qualitat. Un fou Sòcrates, a qui òbviament no vaig tenir el plaer de conèixer. Però a l'altre si, i me'n record d'ell sovint, si no quasi cada dia. Avui que no tenc res a dir, em ve de gust dedicar-li aquest petit i absurd recordatori.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada