Aquests darrers díes m’empeny una pregunta com si fora una excavadora sense frè: som alguna cosa més que un destí turístic? Aquesta pregunta se m’ha fet consistent darrera la lectura del excel·lent article que el company d’estudis Josep Maria Llauradó aporta al recentment aparegut volum ‘Païssos Catalans, en Plural’, editat per ca’n Moll.
Som alguna cosa més que un destí turístic? A aquesta pregunta se li afegeixen arguments, polèmiques i altres aportacions recollides les darreres setmanes: en primer lloc, el desafortunat comentari del nou president del ‘Fomento de Turismo’, tan ben contestat per Llorenç Capellà al Diari de Balears de día 29 de desembre de 2005 (El senyor Alvaro Middelmann opina que els mallorquins hem d'ésser més amables amb els turistes. Això vol dir que no ho som. O que no ho som a bastament. Crec recordar que aquest mateix retret ja ens el va fer el senyor Escarrer fa tres o quatre anys, i és evident que no li férem cas, per absurd. El senyor Middelmann parla avalat per la presidència del Foment de Turisme, de la qual acaba de prendre possessió. És, per tant, algú amb un pes social inqüestionable. Tanmateix, s'ha passat de set cases. I ha encetat un debat que únicament li reportarà esquitxos. El senyor Middelmann té fama d'ésser un home dur, que somriu poc. I l'ambient laboral a Air Berlín, l'empresa que dirigeix amb mà de ferro, no és gaire bo. De manera que més li valdria guanyar-se la simpatia dels seus, abans d'exigir-nos als altres que somriguem a tota hora.) En segon lloc, els debats per tot arreu sobre les diverses reformes estuatutàries a Galícia, Catalunya i també a casa nostra, principalment sobre la qüestió de si ens podem anomenar ‘nació’, ‘nacionalitat’, ‘realitat nacional’ o alguna cosa encara més sicodèl·lica, amb el graciós permís de sa magestat central.
A les Illes Balears, el debat semàntic, jurídic o antropològic sobre la identitat nacional ben cert que no és el tema de discussió predominant als cafès i a les tertúlies. Potser els promotors, més que discrets, de la discussió sobre la possibilitat de reforma de la nostra carta fonamental, la senyora Estarás i el seu comité de savis (això que ens recorda tant la pel·lícula de Walt Disney ‘Blancaneus i els set nanets’), tots plegats cantant ‘silbando al trabajar, lalala...’, podria proposar al Parlament de la nostra comunitat un preàmbul que començés diguent: ‘Les Illes Balears son un destí turístic d’interès estatal preferent...’ Al cap i a la fí, això és el que semblam. Si no, fem l’esforç d’anar a fer un cafè, o una ginebra, amb alguna d’aquestes persones que venen a passar una setmana a la platja de Palma o al port d’Alcúdia. Què en saben, de la nostra realitat? Què coneixen, del que parlen els nostres governants i polítics? Què en saben, de les nostres lletres, de la nostra música, de la nostra història? Aquesta gent, molts d’ells persones cultes i lletraferides (quina paraula! Ferit per la lletra) amb dificultats aniràn més enllà de la identificació de Mallorca, Menorca o Eivissa amb una ‘província’ espanyola, on els seus aborígens (IB3 dixit, alerta) mengen ‘paella’ i ballen ‘sevillanas’. Alguns hauran sentit parlar de’n Zapatero, de’n Eto’o o de na Xenoa, però molts pocs sabràn quí és Jaume Matas i molt manco qui va ser Josep Maria Llompart.
Per cert, l’any 1991 el mateix Llompart escrivia: ‘El concepte d’Estat-nació es fonamenta en una ficció: la ficció de considerar identificables i equiparables dues realitats que es donen en plans diferents i ben diferenciats: el concepte d’estat és un concepte estrictament jurídic; el concepte de nació, en canvi, és un concepte històric, antropològic, cultural en el sentit més ampli i més abastador de la paraula. Les fronteres d’un estat, la mateixa estructura orgànica d’un estat, es poden modificar i alterar pre procediments jurídics ... Les fronteres, en canvi, d’una nació no s poden modificar ni alterar per semblants procediments jurídics’ i conclou: ‘Pere Oliver, l’any 1916, afirmà que Espanya no és una nació, baldament se’n digui. Espanya és un Estat’.
L’enyorat professor Albert Saoner llegía l’any 1996 una conferència a Palma titulada ‘El origen del estado moderno’ on feia un recorregut, més històric que ideològic, pel desenvolupament de les creecens sobre els conceptes d’estat i nació a l’Europa dels darrers 600 anys. Després de recordar que llavors no existía cap noció d’estat o de nació, explicava el pas de la identificació de la nació amb la persona del sobirà (el rei) cap a la posterior identificació de la nació amb el poble, principalment a través dels interessos econòmics de la burgessia que comença a florir. L’economía, deia Saoner, és un element determinant del procés, però no és l’únic; l’altre, tan important o més, és la extensió de la ciutadanía. Allò que ara en diriem el desenvolupament de les polítiques de reconeixement (l’expressió és de Charles Taylor). Les nacions es desenvolupen, maduren, en l’àmbit de les relacions entre iguals, a partir del reconeixement de les seves institucions (govern, parlament, ordenament jurídic, etc.)
És evident que res de tot això ho trobam al nostre petit país. Ni tan sols som un poble preocupat per fer crèixer la nostra economía, ans acceptem de bon grat jugar el paper de la vaca que nodreix el creixement de les altres regions teòricament ‘més pobres’ (per exemple, la pobra Extremadura, amb un 6% del PIB dedicat a Educació vers el nostre 2’8%; però aicò no ho podem dir per no pecar d’insolidaritat). Som un poble no reconegut com a tal a cap de les instàncies internacionals (allò de les seleccions esportives no és més que l’epifenòmen de la reivindicació): quan serà que sentirem al rei d’Espanya fer un discurs sobre la unitat de la nostra llengua? Quan serà que un empresari soci de Pimem deixarà de queixar-se per què reb una carta escrita en català? Quan serà que començarem a exigir un Euro Salmón escrit íntegrament en la nostra llengua? Quan serà, en fí, que sentirem algún dels nostres polítics fer-se resò del clam de Pere Oliver exigint la modificació de l’article segon de la Constitució Espanyola en el sentit de definir l’Estat espanyol i no, com diu ara, la nació espanyola?
D’acord amb l’article primer de la Cosntitución de 1978, que diu que ‘La soberania nacional reside en el pueblo español’, els diferents Estatuts autonòmics hagueren de rendir-se al fet que la sobiranía de cada una de les comunitats (nacionalitats) derivava de la Constitució. Cap possibilitat hi hagué llavors de pretendre que la sobiranía dels diferents pobles sorgís del mateix poble. Així, el nostre Estatut de 1983 deia: ‘Les Illes Balears, com a expressió de la seva identitat històrica i de la seva singularitat, en l’exercici del dret a l’autogovern que la Constitució reconeix a les nacionalitats i les regions, es constitueixen comunitat autònoma dins el marc de la Constitució i d’aquest Estatut’. Es renunciava a qualsevol pretensió que la sobiranía del poble balear resideix en el mateix poble balear i, a partir d’aquí, es desenvolupa tota la maquinària destructora dels nostres drets.
No sense un punt de melangia, Llauradó afirma: ‘Si als ulls de l’Estat som poca cosa més que una destinació turística, una mena de parc temàtic d’èxit on la gent fa feina i viu i conviu als mateixos espais, ens pagarà la pena convèncer-nos que som i que hem estat quelcom més? Com pot sobreviure una cultura: com a Estat, com una marca, com una excepció, com un model d’integració i de convivència per la pròpia decisió de ser una societat de turistes, dividits entre els que ho som – quin remei – tot l’any i els que hi vénen algunes setmanes?
La nostra tragèdia és que reflexions com aquestes només son compartides per una minoria dels nostres conciutadans. La gran majoria dels residents del nostre país n’estan contents, amb la seva identitat d’habitants d’un gran parc temàtic xuclat i explotat per estrangers. Això i les targetes de crèdit, els diners plàstics, els permeten satisfer desitjos inmediats d’ostentació i de riquesa aparent. Els detractors ens diràn que això justament n’és la prova de la nostra equivocació. Tan se val. Això només pot ser l’evidència de la seva ignorància. Només cal mirar enrere i veure el bagatge de què en som hereus i que tenim la responsabilitat de transmetre als nostres descendents. La riquesa del país no es redueix al negoci fàcil i inmediat de l’explotació d’uns recursos que tard o d’hora esgotaràn. Com a protagonistes d’allò que Hegel definí com a ‘societat civil’, tenim l’obligació i la responsabilitat de mantenir el clam en el desert, la flama minsa i humil del que som i volem ser. Altrament, només podrem aspirar a que als nostres fills se’ls faci un petit descompte per gaudir de les atraccions d’aquest gran parc temàtic en què ens haurem convertit.
