El senyor Alvaro Middelmann

Troba el senyor Alvaro Middelmann que els mallorquins hauriem de ser més simpàtics amb els turistes. Aquest senyor ha pres possessió recentment de la presidència del ‘Fomento de Turismo’ de Mallorca, una entitat l’aportació de la qual a la riquesa (entesa en termes humans i no vulgarment econòmics) del nostre país ha estat quasi sempre en números vermells. He tractat en alguna ocasió el sr. Middelmann i, amb tot el respecte que em mereix, he de dir que aquestes primeres declaracions públiques han estat d’allò més desafortunades.

Què vol dir això de ‘ser simpàtic’. Antropològicament, qualsevol sap que la simpatía, com altres expresions públiques de les emocions, es manifesta de maneres molt diverses: un senyor de Toquio pot ser simpàtic d’una manera molt diferent a una senyora de Sevilla o una altra de Nigèria, posem per cas. Com hauriem de ser, els mallorquins, per ser simpàtics? Potser ens hauriem de pasar els dies i les nits ballant boleros a les terrasses dels hotels per tal que els turistes fessin molta despesa i en acabar ens tiràssin quatre monedes? O els hauriem de convidar a tots a dinar a casa nostra per tal que les vacances les sortissin encara més barates? Que no en tenen prou amb tot el que ens han furtat, paisatge, qualitat de vida, cultura, costums, etc.? Potser el senyor Middelmann, després de viure trenta anys entre nosaltres, encara no ha entés quines son les coses que ens importen, als mallorquins.

Això si és que els mallorquins som, tots, d’alguna manera específica, cosa que jo no crec. Crec que les persones son així o així deçà, però no crec en les generalitzacions. Dir que els mallorquins, tots, son d’una manera o altra seria tan poc afortunat com dir que els alemanys, tots, son uns cap quadrats o que els anglessos, tots, son uns ‘hooligans’. I jo no gosaria mai fer una reducció tan simplista com aquestes.

Potser el senyor Middelmann hauria de viatjar una mica. Així se li eixamplarien els horitzons i veuria les coses amb una mica mens de prejudicis. Jo li recomanaria començar a viatjar pels pobles de la terra que l’ha acollit amb tota la seva simpatia i amabilitat. No hi calen avions, per aquests viatges, i les despeses no tenen per què ser exagerades. A peu i parlant amb les persones, fent un cafè o un truc. El sac de coneixences que arribaria a omplir no li farien gens de mal. Li dic amb tota la meva simpatia i amabilitat.