“Il Gatopardo” a
Lloseta en 10 reflexions i un pronòstic
1.
L’agenda
de Més no la marca la direcció de Més, sinó que ens la marquen des de
l’exterior. De no haver estat per les filtracions, ahir no s’hauria convocat
assemblea de militants. O no s’hauria convocat per allò que es va convocar.
2.
L’assemblea
s’hauria d’haver convocat per a parlar del què és important, però va eludir
parlar de temes transcendentals com, per exemple, com van les negociacions per
al Consell de Mallorca. Es tractava simplement de salvar els mobles davant la
situació en què la direcció del partit ens havia situat.
3.
Vaig
sentir veus amb una intenció molt assenyada (de n’Alex Charles, de na Joana
Lluïsa Mascaró, de na Catalina Socies, den Biel Barceló, de na Marta Jordà, den
Joan Pau Jordà) essent molt crítics amb l’actuació de la direcció del partit,
encara que la seva crítica implicava l’obertura d’una crisi de conseqüències impossibles
de preveure. A l’altra costat, una executiva que va voler visualitzar una unitat
postissa, mitjançant l’acte de sortir a fer costat als dos coordinadors damunt
l’escenari, però que va exposar arguments que no eren altra cosa que el
xantatge habitual de qui practica polítiques de fets consumats, molt propis de
la dreta però molt poc de l’esquerra.
4.
El
discursos dels dos coordinadors, na Bel i en Guillem, demostraren que no
controlen res del que passa al partit. En Guillem ens va dir que ell du dos
anys veient els conflictes interns i les dificultats i les travetes, que han
acabat embrutant la feina dels coordinadors. Davant això, la meva pregunta és:
no hauria de ser ell el principal co-responsable de posar-hi solució? Si no ho
va fer, si ho va consentir, de què serveix tenir un (o dos) coordinador? Na
Bel, per la seva banda, amb un posat menys combatiu i més derrotat, va
reconèixer que l’error havia estat enorme. Tanmateix, cap dels dos va fer el
mínim gest de demanar un vot de confiança a l’assemblea o de posar els càrrecs
a disposició del partit, que hauria estat el més intel·ligent. Si ho haguessin
fet, n’haurien sortit reforçats perquè ara no és hora de fer més sang de la que
ja s’ha feta.
5.
Se’ns
va explicar que la proposta de consens va ser proposada per en Miquel Ensenyat.
Ja no em sorprèn res d’una persona les principals aportacions de la qual a la
política del país aquests darrers quatre anys han estat: 1. Proposar el nom de
Ramon Llull per a l’Aeroport de Palma; 2. Proposar el dia de Sant Antoni com a
la Diada de Mallorca en substitució del 31 de desembre i 3. Convertir-se en
paladí de la destrucció del territori i defensor de les mentides de la
consellera Mercedes Garrido, qui l’ha utilitzat com un titella. En Miquel ha
demostrat per activa i per passiva que no pot liderar res, molt manco quan ha
tret un resultat que ha estat el 50% de l’esperat. En una situació així, no
hauria hagut de trigar 24 hores en presentar la seva dimissió com a cap de
llista de Més al Parlament. És el que es fa a qualsevol país del món: assumir
la responsabilitat de la desfeta i donar pas a altres lideratges més capaços.
6.
La
proposta “de consens” proposada per l’executiva a instàncies de n’Ensenyat és
la màxima expressió del paradigma Lampedusià: canviar-ho tot perquè tot
segueixi igual. Amb un afegit: enviam al Senat espanyol a una persona que
podria aportar molt estant a Mallorca i deixam fora a la persona que va ser
escollida com a cap de la candidatura al Senat que, a més, és una dona. Amb
aquest moviment, tenim a totes les dones del partit, i a molts d’homes,
enganades i defraudades. Els únics satisfets són els tres que s’han salvat de
la crema. Ja veurem d’aquí a un any, ja ho deia Marc Aureli: vés alerta amb
allò que desitges, no sigui cosa que ho aconsegueixis.
7.
El
que va dir na Bel Busquets sobre que la decisió estava presa per l’executiva
(la notícia ja s’havia publicat a la premsa abans de començar l’assemblea) va
suposar un gerro d’aigua freda a tots els que encara creuen que Més havia de
ser un projecte “diferent”. A mi, personalment, m’encantaria que fos així, però
la realitat ens demostra un cop i un altre que no hem passat de ser una
coalició de dos partits que, en el fons, són com aigua i oli. No acceptar la
realitat és un senyal d’immaduresa i de manca de visió política. Negar-se a
acceptar la causa original del problema és la pitjor manera de voler posar-hi
remei.
8.
Però
el més sorprenent és la maduresa de la militància davant de la
irresponsabilitat de l’executiva. L’executiva es va presentar amb un xantatge
inacceptable: “o ens aprovau la proposta, o el partit es sotmetrà a una crisi
devastadora”. Davant d’aquest xantatge, la militància va fer el que havia de
fer, assumir la responsabilitat de no trencar el partit. Així, malgrat que a
ningú no li agradava la proposta, la majoria hi va votar a favor, perquè
votar-hi en contra era, per damunt de tot, obrir la porta a una incertesa molt
perillosa.
9.
No se
ben bé què van fer els altres companys d’Esquerra. Jo i na Popi ens vam
abstenir, com també ho va fer na Margalida Seguí, que era a prop nostre.
L’abstenció per jo significa l’equilibri responsable entre una proposta fruit
d’un procés de presa de decisions que faria avergonyir a qualsevol i una
negativa que ens situava en un escenari encara pitjor.
10.
En
definitiva, això d’ahir va ser una altra (i van ...) fugida cap endavant. Ja
podem dir mil vegades que el projecte és més important que les persones. Com hi
va dir una persona ahir: quan el projecte va contra alguns companys, aleshores
aquest no pot ser el meu projecte. I tanmateix, quan els egos estan tan
sobredimensionats que qualsevol crítica a l’actuació política és interpretada
com una crítica personal, és molt complicat avançar.
Si aquesta crisi
acaba, com imagin, amb un congrés en què na Bel i en Guillem seran substituïts per
en Miquel Ensenyat com a principal líder de Més per Mallorca, ja ens podem anar
preparant per emigrar a Menorca. Al manco, allà, tenen un projecte i saben com
fer-lo realitat.
